EUiA debat sobre els reptes de l’esquerra davant el nou escenari

A taula, Martín Rodrigo, Ivan Martos, Joan Tafalla, Joan Tamayo. Foto: PV

A pocs dies de la formació dels nous ajuntaments, la gent d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) congregà més de 40 persones en un acte públic sobre “els reptes de l’esquerra”, celebrat el dijous 18 de juny al centre cívic de Ca n’Anglada.

Més d’un segurament s’esperava que EUiA plantegés un ordre del dia més concret i directament relacionat amb motius i conseqüències d’uns resultats electorals que han trasbalsat el mapa polític de l’Estat espanyol i del país, especialment en allò que més importa, les grans ciutats; i/o amb el procés sobiranista, en portes com qui diu de la celebració de les eleccions dels 27 de setembre. No va ser el cas.

Optaren per una conversa en un to més genèric o de motius i raons últimes. Motiu sempre oportú i més en moments de canvis d’època en que sembla que tocar fer de nou. D’altra banda, més concretament, Izquierda Unida viu moments molt importants i crítics com a organització.

Van convidar a fer exposició sobre el tema persones que han militat amb diferents graus d’intensitat i responsabilitat en la mateixa EUiA o organitzacions de la mateixa tradició. Dos historiadors i un advocat: Martín Rodrigo (professor d’Història a la Pompeu i Fabra), Joan Tafalla (especialista en la Revolució Francesa i membre del col·lectiu Espai Marx), i Joan Tamayo (membre de l’Observatori dels Drets Socials).

En primer lloc, el professor Rodrigo (especialista en història de les colònies de l’Estat espanyol, Cuba més concretament, i president de l’Associació per la III República de la ciutat) fes una interpretació del moment històric emfasitzant la vessant de crisi mediambiental i ecològica com a marc necessari de referència per a pensar qualsevol projecte de canvi.

Per la seva part, en Joan Tamayo, defensà que el paper i essència de l’esquerra és la defensa intransigent dels drets humans, “això és allò principal, sense matisos ni però”. No parlem, per tant, de grans teories, “o es compleixen o no”. La política i programes de l’esquerra, d’aquesta manera, proposà l’activista i poeta, passaria per la materialització de 4 eixos de treball, “les quatre D”: Decreixement, Desurbanització, Destecnologització i Descomplexificació; per “canviar el sistema d’arrel”.

Durant l’acte, al centre cívic Montserrat Roig. Foto: PV

Aquest gran programa necessitaria de la recuperació del “sentit i consciència de classe obrera”. I necessita d’una “organització molt potent” que sigui expressió i proposta d’una “lluita a llarg termini”, entesa com a “canvi cultural profund” que hauria de ser un “fer-nos nosaltres mateixes, una autoconstrucció, com a organitzacions i persones”.

Membre del “partit comunista més gran d’Espanya, el dels comunistes que no tenen partit”, en Joan Tafalla afirmà que el repte principal de l’esquerra és respondre a “l’atac brutal que patim des dels anys 70 contra les grans conquestes socials i obreres” que han caracteritzat allò que avui hom coneix com a estat del benestar social.

Aquests han estat anys de retrocés en el nivell de consciència, paral·lelament a la destrucció o transformació de les organitzacions de l’esquerra, els grans partits obrers i els sindicats de classe. Coautor del llibre “La izquierda como problema” (amb Joaquín Miras, Editorial El Viejo Topo), Tafalla plantejà que el primer problema a enfrontar és el de la “reconstrucció de la classe obrera”, tot entenent que aquesta classe té avui noves característiques.

Raó per la qual no es tracta de recuperar, o no només recuperar, una consciència o identitat perduda, sinó de construir la identitat i consciència d’aquesta nova classe obrera, realment existent i que és la majoria de la població, però que directament no es reconeix com a tal i fins i tot es creu, pensa o aspira a ser quelcom com aquestes dites classes mitges, que ho poden ser tot i per tant, també, a la vegada res.

Criticà l’intent en curs, per part d’una “minoria de politòlegs”, d’elaborar “un discurs i una identitat indefinida i difusa entorn a un ells i un nosaltres indefinits; sense especificar qui és l’agent d’aquesta identitat, més enllà d’un genèric i nebulós els de dalt i els de baix”.

Al mateix temps, aquesta “minoria de politòlegs” està fent i proposant models polítics que no van molt més enllà d’aquesta dita democràcia. “Només hi ha procés constituent quan hi ha ruptura”, subratllà. Aquest procés de ruptura, que ha de ser part del de “constitució de la classe, del poble treballador, és un procés que només el pot protagonitzar el mateix poble treballador, amb democràcia directa i participativa. No hi ha salvadors ni líders carismàtics, no hi ha dreceres”, sentencià.

Per tant, concloguí, repte principal: reconstruir el sindicalisme de classe i el moviment popular. En aquest camí, els càrrecs electes haurien de ser part del projecte, treballar al servei del mateix i no a l’inrevès.