L’associació Treure Ball (TB) es dedica a la recerca i difusió de danses populars i tradicionals de Catalunya i d’arreu del món. Va començar amb “un petit grup de persones que portaven ja bastants anys ballant (…) i uns quants músics de grups de cultura popular”, van pensar que seria una bona idea “aconseguir un espai obert a la ciutat on la gent vingués a tocar o ballar d’una forma espontània”.
L’Araceli és fundadora d’aquest grup, junt amb el Marc Galí, l’Emi Argemí, el Carles Llongueres dels Ministrils, l’Esteve i la Carme Picó i d’altres. Al grup hi havia gent que havia ballat amb Danses d’arreu del món i el Sac Ambulant. “La precursora del TB va ser el Sac Ambulant”, afirma l’Araceli, advocada i activa feminista.
Ball a la plaça del parc de Sant Jordi. Foto: TB
“Gent del Sac venia un dia per setmana a Terrassa i feien danses al Casino del Comerç”, recorda per la seva part la Maria Toresano, Usi, que hi havia participat. D’aquí va acabar sortint el grup local.
Entre el 1987 i el 88 van creure que la plaça Didó seria un bon escenari per començar a fer les ballades obertes. Llavors hi havia una reixa i tanques. “Vam dir: com a mínim duess o tres hores li donem vida”, recorda Araceli. Així va ser cada segon diumenge de mes, amb els Ministrils del Raval, que van estar tocant tot un any sencer. Després, l’espai de ball a plaça, va passar a ser el Parc de Sant Jordi, fins avui.
Amb tot de gent entrant i sortint del grup, el TB ha assajat durant uns anys a la Casa del Poble (local històric d’ERC al carrer Cremat); al local del Casal de la Dona, al de l’associació veïnal de Vallparadís, als centres cívics Maria Aurèlia Capmany (com uns 10 anys) i President Macià. Finalment, des de fa tres anys, tenen lloc fix a l’Acondicionament, passeig 22 de Juliol, que és l’inici del Centre de Cultura Popular i Tradicional de Terrassa. Els assajos, sempre els dimecres de 22 hores a 24 hores.
“El meu primer contacte amb aquestes danses”, diu la Maria Toresano, “va ser motivat molt per ideologia, érem com molt hyppies llavors, moltes militants d’esquerres i era l’època àlgida de la tornada a la terra”. De fet, declara, “moltes vam viure a comunitats a muntanya, estàvem molt sensibilitzades amb tornar a les arrels i recuperar la cultura popular, de sentir-nos identificades”. Després, confessa, “quan coneixes això, hi ha alguna cosa que no sé explicar que és una cosa especial i que de seguida t’enganxa, és emocional”.
L’Araceli, nascuda a Andalusia, recorda que aquestes danses no les havia vist mai. “Em van comentar que segur m’agradarien i així va ser, les rotllanes, col·lectives, danses que no les havia vist”. Des de llavors no ha deixat d’anar-hi mai, ara és presidenta de TB.
De membres de Treure Ball, qui assaja i cotitza, en són entre 20 i 25, amb algun pic de 40 o 45. Les places, però, les omplen, informa l’Araceli. Una de les característiques de bona part d’aquestes militants del ball tradicional és que, a més, fan altres activitats, culturals també, o socials o polítiques.
Els assajos setmanals són, precisament, l’activitat més important, tot i que allò que es veu més és la ballada mensual a la plaça del Parc de Sant Jordi. Primer, perquè és un lloc emblemàtic de la ciutat. Segon, perquè, a més, vénen músics de folk de la ciutat i arreu.
“Nosaltres pensem que ajudem també a conèixer i mantenir les danses, i fem publicitat també de la ciutat”, avalua l’Usi, tot afegint que, a més, “els grups realment volen venir a Terrassa. Hi ha una interrelació que és molt positiva i ens retroalimentem, mantenint les danses i la cultura popular”.
En tot aquest temps, no recorden cap problema o crisi seriosa. Sí, per contra, una curta temporada fa 4 o 5 anys en que, tot de cop, es va apuntar molta gent, agafant-les per sorpresa. Va ser amb motiu d’un taller promocionat per la Fira Modernista, “llavors sense saber com ni per què, va venir molta gent, menys mal que estàvem al President Macià en una sala molt gran; perquè, a més, la gent es va quedar aquella temporada, a diferència d’altres anys en què s’apunta gent que després va marxant”.
El grup està molt consolidat. No només localment, sinó també com a referència a la comarca i més enllà. “Als balls de plaça sempre vénen persones de Barcelona, Sabadell, Manresa, Vic o Sant Vicenç de Castellet”, afirma l’Araceli.
Parlant de referència local i regional, s’ha de mencionar el Gastasoles d’hivern, una ballada anual (al desembre), amb dos grups, que va començar amb motiu del 20 aniversari de TB, l’any 2008. Aniversari memorable, per cert, recorden encara vívidament totes dues, des de les 18 hores fins a les 4 hores de la matinada, amb 10 grups.
Durant l’any, a banda de les activitats pròpies, la colla participa a totes aquelles diades importants de la ciutat, i també allà on les criden: barris, actes socials o d’identitat cultural o nacional, com algun acte de l’ANC o els Correllengua. “Qualsevol col·lectiu de Terrassa que ens ha cridat”, garanteix la Usi, “hem dit sempre que sí i estem disposades a col·laborar”.
L’edat mitjana, considera l’Araceli, potser està una mica amunt, “estem al voltant dels 45 o més”. Ara, això segurament és per alguna circumstància local, planteja la Usi: “amb les danses del món, a Barna i altres llocs sí que hi ha molta gent jove. Llavors, depèn de quina ciutat, en el nostre cas ho sembla, no hi ha massa renovació”.
No pensen, però, que això pugui ser problemàtic. No indicaria cap tendència forta ni generalitzada. Recentment, van fer dos cursets a l’Ateneu Candela, als quals hi va participar molta gent jove, com també hi participa a les ballades del parc Sant Jordi.
El món de la música tradicional i popular, danses del món i d’arreu, tot plegat, viu un moment molt bo. Hi ha un circuit de espais i places, de les quals Terrassa en forma part, com són la plaça del Rei a Barna, i també el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), al barri de Gràcia, amb molta força; la casa de Menorca, la de Grècia. I cal sumar altres que guanyen potència, com Manresa, Sant Vicenç de Castellgalí, Sabadell.
“Hi ha moltes poblacions on s’organitzen les ballades, cada mes o dos o tres mesos”, destaca la Usi. “És una xarxa que es manté en contacte, i la gent de danses es mou molt, en tots els sentits”.
I encara hi ha els grans festivals de música folk i del món que està a l’abast de tothom, de manera que la informació corre, la gent s’integra i comparteixi, s’engresca i apareixen més oportunitats.
L’Araceli fa qüestió també de fer ressaltar el treball per recuperar les danses catalanes, “aquí a Terrassa tenim l’estapera, que des que es va recuperar la ballen pràcticament tots els grups de música com a dansa tradicional al país”.
En tot això, també és molt important el fet que “personalment és molt enriquidor; sí, això de la rotllana amb molta gent, també és moment de desconnexió dels problemes; hi ha molta germanor, aquesta és la paraula”, diu l’Araceli, a més, “per altra banda, de connexió amb la gent amb la que estàs ballant i els músics, compartint les danses”.
Des dels anys 70, amb Danses del Món i el Sac Ambulant
El curs 1972-73 nasqué a Barcelona el taller d’expressió El Sac, al cor del barri antic, molt a prop de la Catedral. Un equip d’onze persones dels diferents camps d’expressió (música, plàstica, expressió corporal) es van reunir per crear un espai d’aprenentatges alternatius en aquest camp, diferents de les que es donaven en els centres oficials.
Més que una escola era un lloc simpàtic on la gent es reunia i que representà un fort impuls dintre del moviment d’animació cultural barcelonès. El taller finalitzà el 1978, després de 6 cursos i per causes molt diverses.
I en l’estiu del 1978 continuaren en l’àmbit de dansa popular, sortint de Barcelona i arribant a comarques. Aquí nasqué El Sac Ambulant, amb dues rames. La de Dansa Catalana o Sac De Danses (coneguda així en les publicacions), que feia tres trobades a l’any i cursets per a mestres, a més de dedicar-se a investigar i publicar.
L’altra rama és la dansa popular de diferents països, o El Sac Ambulant: una experiència de dansa tradicional viva a Catalunya. A partir de la sensibilització feta en els tallers de Barcelona començà la creació d’alguns grups a pobles i ciutat de la perifèria de Barcelona. Els grups ballaven una vegada a la setmana i els animadors eren qui es traslladaven. S’organitzaren cursos d’estiu per a gent de dintre i fora de Catalunya, de danses dels Països Catalans, amb músics em directe i professors de València, Catalunya i les Illes Balears.
S’arribà a construir una xarxa de 600 persones, que ballaven cada setmana, distribuïdes entre uns 20 grups.
(Extret d’un text de Núria Quadrada. Més informació a: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=144720)
Pep Valenzuela
Deixa un comentari