[J. Tamayo] Francesc Oliver, el somriure de la llibertat

No Comment

Encara recordo com si fos ahir, quan em vas trucar Francesc, volies que t’ajudes a construir el nucli per tornar a posar en marxa l’Ateneu Terrassenc. Unes reunions entranyables a la teva acollidora llar. Es tractava d’aconseguir un espai, un cau, on bullís de forma permanent la cultura , la llibertat i la lluita serena i contundent pels Drets Humans.

Per tal que aquesta societat camini cap un alliberament total, de tota opressió dogmàtica, és molt important cultivar el saber, socialitzar tots els recursos que ajudin a culturitzar a la gent, invertir sense límits en una educació lliure… Tot això, Francesc, com a lluitador històric, ho tenies molt clar. I darrera aquell somriure, d’arlequí venecià, amb un cor gran i tendre, s’amagaven les conviccions i els ideals més autèntics, d’un home d’esquerres, de veritat, d’aquells que, ara, malauradament, trobo a faltar tant!

Però veta-ho aquí! que gràcies a aquesta força volcànica que irradiaves i amb l’ajuda d’altres dones i homes necessàries i necessaris, l’Ateneu Terrassenc, és avui una realitat que il·lumina la nostra Terrassa, amb les seves propostes culturals, pedagògiques i participatives. Un espai indispensable, en lliure progressió, que ens ajuda a avançar en aquest camí de revolta permanent.

Francesc, m’agradaria que Terrassa i els seus ciutadans i ciutadanes no oblidessin mai el teu rostre amb aquell meravellós somriure , un cant a l’optimisme de la raó, una invitació a la solidaritat sincera i una finestra cap a la revolta permanent.

No sé si algú es dignarà a dedicar-te una estàtua, en un jardí tranquil d’aquesta ciutat símbol històric de la lluita obrera (fet que malauradament molts polítics i molta gent, ha oblidat). Tu, Francesc, com a savi que eres, tu tenies molt clar que la història és molt important per a poder progressar i avançar… i tant que sí! La memòria històrica, “un arma fonamental”.

Et facin o no l’estàtua, jo et vull dir que la teva presència romandrà sempre als cors de les persones que et vam conèixer i que vam aprendre de tu. En aquesta lluita permanent cap a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, serà impossible oblidar el “somriure que trencava els murs”. Fins sempre, company!

Joan Tamayo Sala

Advocat
Activista pels Drets Humans
Observatori dels Drets Social de Terrassa

Related Articles

Deixa un comentari