[M. Mallafré] Eleccions 27S: s’obre el teló, a l’escenari es veu…

No Comment

Els independentistes han obtingut una rellevant majoria d’escons 62 + 10 = 72, però en vots el 47,8%. La cosa demostra el massiu sentiment independentista, però també l’estancament relatiu de la seva base social, i els límits dubtosos de la política del “primer la independència i després tot el demés” que ha estat el pal de paller estratègic principal de l’ANC. Però les diferències reals entre “Junts pel Sí” i la CUP fan preveure una majoria parlamentària inestable i plena de contradiccions. La CUP ha d’afrontar la seva relació amb “Junts pel Sí” des d’una correlació de forces molt desfavorable. Les seves pretensions de no investir a Mas -Baños ho ha dit fins l’avorriment- formulades durant la campanya seran molt difícils de materialitzar. Costa molt d’imaginar dins de “Junts pel Sí” una rebel·lió de Romeva, les noies Rosa Sensat i Junqueras contra el que encara és “el president”. Els precedents en la política catalana no conviden a pensar-ho.

En la immediatesa, es veu a venir un escenari de confrontació inèdita entre les institucions catalanes i les d’un Estat espanyol granític, del que no es pot esperar cap mena de comportament democràtic a curt termini. I, en la confrontació entre un moviment democràtic i un Estat i un règim ple de dèficits salten a la vista, no hi cap mena de dubte sobre quin costat és en el que s’ha d’estar en els moments decisius. “Catalunya sí que es pot” hauria de tenir-ho molt present. Del front del NO només es deriva por, llei i ordre. El bloc del “SÍ” obre possibilitats i porta la llavor de l’esperança, malgrat portar un defecte de fàbrica que no és altre que l’hegemonia de la dreta neoliberal dins el seu interior (no s’han d’oblidar les doloroses retallades), la qual cosa amenaça en ofegar tots els somnis que massivament molts catalans/es han dipositat en la independència i reconduir-los cap a un projecte neoliberal autòcton buidant la sobirania des de dins. Sobretot és la CUP la que no hauria d’oblidar-ho.

Les forces d’esquerra trencadora o rupturista tindran un bon nombre d’escons, però estan molt per sota del que hagués estat possible en cas d’agafar altres camins. Hi havia altres possibilitats, altres desviacions potser més arriscades, potser més complexes. Un triple repte apareix damunt la taula: esborrar-derrotar a l’Estat en la seva confrontació autoritària amb el moviment independentista i articular un nou projecte, atractiu per un ampli espectre social i articulador d’un bloc majoritari que encarni un altre model de Catalunya diferent al de “Junts pel Sí”. La cosa no pinta massa bé.

P.S.

Pel que fa a Ciudadanos -aquests arriben acceleradíssims- no hem d’oblidar el seu caràcter de partit neoliberal al màxim, recent sortits de la tintoreria, fidel amic de l’IBEX 35 i molt espanyolista. El seu ascens -o taca d’oli- entre un sector de la classe treballadora implica una involució de la seva consciència política en un doble sentit, en el terreny de la identitat nacional i en el terreny del model social. Amb un destacat segon lloc i 25 diputats surten propulsats cap a les Generals de desembre, on es podrà presentar com el principal adversari de l’independentisme a Catalunya, després d’aconseguir una important victòria simbòlica sobre Podemos. Ciudadanos, és capaç de vestir el seu espanyolisme neoliberal com un projecte de renovació i de defensar la “unidad de la pàtria” sense semblar obertament Falange Espanyola i que la gent se l’empassi. Pel que fa al PP només ha venut por, ordre institucional i l’acceptació del que li digui la geopolítica mundial. La combinació d’apocalipsi i contradiccions dels seus pitbulls -corralito sí, corralito no-, serveix per mobilitzar a una part de l’electorat i mantenir-lo en tensió, però sense oferir cap mena d’horitzó alternatiu creïble. Malgrat posar en el seu paper autoritari i convincent (“la broma se ha terminado”) al genet de l’apocalipsi Albiol, l’hemorràgia del partit és total. Rajoy, un cop més, torna a sortir de Catalunya encetat i amb unes fortes coïssors. “Un vaso, es un vaso y un plato es un plato”, és molt poc argument per convèncer a la gent que no ha fet l’ESO.

Miquel Mallafré

 

Related Articles

Deixa un comentari