[M. Mallafré] El “ciudadano” ejemplar

­A principis de segle XX existia una mena d’ofici conegut amb el nom d’ “els conversadors”, aquests eren uns personatges que es dedicaven a passar pels llocs de tertúlia, i a canvi d’un cafè o unes copes et podien estar donant la xapa fins l’endemà. Eren inofensius, a vegades entranyables i bastant plastes. En canvi, el sr. Rivera no és el prototip que acabo d’esmentar, ja que em temo que l’haurem de patir i molt. Diria que és el paradigma del que no és massa clar, no cal anar a buscar masses referències passades com Lerroux. Quan algú em pregunta, què és un xarlatà, sempre responc que un xarlatà a l’ús és Xavier Sardà, individu que es fa dir a ell mateix còmic, periodista, showman o conversador. En canvi, el sr. Rivera, interpreta a la perfecció el seu paper de venedor de quincalla amb una bona retòrica.

Personatge polit, ben vestit, fa bona cara, informal, sempre al seu lloc, la imatge moderna d’una dreta que ha començat el seu reciclatge, una dreta espanyola que se’ns ha escindit. Quan les oligarquies s’escindeixen comencen a aparèixer les pors de cara a un futur immediat. La ciutadania necessita saber sempre qui és l’amo, qui mana, diria que és un dret fonamental recollit en aquesta mena de casa de putes que és la Carta dels Drets Humans que tothom practica tots els dies en el seu horari laboral (qui el tingui). Part de la nostra dreta ha optat per Ciudadanos, que són com Falange Espanyola, però vestits de Zara i, que encara no foten trets. Ciudadanos és un nou grup emergent de polítics ben maquillats durant els seus escassos deu anys de vida dins el Parlament Català, els quals han votat coses com privar d’assistència sanitària als immigrants sense papers i la reforma de la llei de l’avortament de Gallardón. També poden presumir de tenir un pla fiscal per a la ciutadania que és el mateix que proposa la FAES. Com podem veure un partit de “centre”, tal com ells es defineixen i, que comencen a fer por.

Ciudadanos i el sr. Rivera són una dreta transversal. La seva estratègia és molt senzilla, recollir els vots de la decepció dels votants de CiU, PSC i PP. L’objectiu és obrir sucursals per tota Espanya (no en va el sr. Rivera és un ex empleat de “la Caixa”). Que ningú s’enganyi amb el sr. Rivera, amb ell es podrà formar tranquil·lament qualsevol tipus de pacte amb el PP o el PSOE i, així tancar la sortida Podemos. A Catalunya portem ben bé deu anys escoltant el què diu, com ho diu i quan ho diu. El seu discurs és monotemàtic amb l’anticatalanisme i, aquí rau el seu rèdit electoral. Sota una façana regeneracionista i igualitària oferta valors típics de les campanyes americanes -la cultura de l’esforç, la individualitat, menys Estat… -, però tal com està Espanya en aquests moments unes mesures així només farà augmentar encara més la desigualtat. És curiós que el president d’un banc (no diré el nom de l’amo del BBVA), digui de forma reiterada que el que s’ha de fer és crear un Podemos de dretes. Doncs aquí el tenim: Ciudadanos.

Bon orador, líder amb carisma, ambigu, crisi dels partits tradicionals, atur, desigualtat…, tot això junt dóna com a resultat el tan temut Populisme, o sigui, por. No us recorda res? Li agraden i molt les entrevistes panegíriques -llevat d’honroses excepcions- de les quals se’n surt sempre amb obvietats, llocs comuns i simplisme. En definitiva, Ciudadanos és un nou mal de cap que ja ens ha desbordat, ja se sap que no hi ha pitjor falca que la de la mateixa fusta. De fet, són els que equiparen el “regeneracionisme” amb el “centralisme de tipus homogeni”, una mica de control sobre l’activitat de la classe política i poca cosa més.

El nacionalisme de dretes espanyol procedeix d’una dictadura que ja va fer els seus primers passos moderns en temps de Cánovas del Castillo. La democràcia i l’Estat de Dret en aquest país esdevé com una mena de joc de saló, és molt bonic anomenar-la però poca cosa més. Ciudadanos amb el sr. Rivera al capdavant és un invent modulat fa deu anys amb gent com Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Félix Ovejero, Xavier Pericay, Teresa Giménez, Albert Boadella, Félix de Azúa, Ivan Tubau, Ferran Toutain, Francisco Sosa…, i l’últim en afegir-se Pedro J. Ramírez. El sr. Rivera, dóna la imatge de que no és ni de dretes ni d’esquerres i com que manté una ambigüitat calculada fa que molta gent el vegi com el gendre ideal. La ciutadania el votarà, cada cop més a mesura que avanci l’operació Ciudadanos que els grans mitjans ja s’han encarregat de posar-la en marxa. Al costat contrari, Podemos s’anirà desgastant -fins el 20D se li farà etern- i anirà rebent atacs per tots els flancs, sobretot per part dels mitjans que ja s’han encarregat de posar-ho en marxa. Cap a on es decantarà l’atenció? Cal resposta?

Però la cosa que em té una mica inquiet, no és la resurrecció del falangisme, el que em despista del tot és aquesta ruptura de la dreta de tota la vida d’aquest país, la dels senyors amb bigoti i brillantina, les senyores recautxutades, els capellans amb tuf a nicotina, la gent amb cognoms inacabables, la dreta que ni viu ni deixa viure, tota aquesta caspa junta, tota aquesta pèrdua és la que m’inquieta. La dreta espanyola en aquests moments és un festival de desafeccions, tots estan donant-se pel cul, i les classes submises necessiten d’un lideratge ferm que els alliberi de la creu del no saber a qui votar i, a qui obeir. Que Espanya és un país de dretes ho saben fins i tot els lleons del Congrés, aquest és un país on tothom ha tingut un passat, però és que a més de dretes, aquest és un país de perdedors des de fa segles i, aquí és on la clavem: un país amb una por congènita a no canviar masses coses, inclinat sempre cap a el conservadorisme, i si aquest és de dretes molt millor. Per tant, ha aparegut el nou Tony Blair.

Com he dit, s’ha de reconèixer que l’individu en qüestió, té una oratòria fluida i descarada, però d’aquí a pensar que són idees que beneficien a tota la ciutadania, hi ha un abisme. Algun cop l’heu sentit a parlar a fons d’economia? Quan alguna vegada ho ha fet, ha passat de puntetes, sense oferir cap mena de solució sòlida, només s’ha centrat en criticar els actuals gestors, però el que farà de ben segur serà perpetuar el sistema, per tant, confiança zero. Tots sabem que l’economia és una ciència despietada, cruel i fosca. De fet, diuen que els taurons no es mengen els economistes per solidaritat amb l’espècie. El sr. Rivera, no és un ingenu que no sap res de res, és alguna cosa pitjor. Llegiu sobre el naixement del feixisme d’Angelo Tasca, no tan sols de TV viu l’home. Això sí, com es passi de graciós, o sigui un perill molest pel PP, seran aquests els encarregats de desemmascarar-lo i posar-lo a caldo. Com ja sabem, el PP és un partit especialista en arrasar tot allò que els molesta.

Miquel Mallafré