El naixement del moviment polític i social que s’autodenominà Procés Constituent, amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres com a majors referents, va significar una sacsejada molt important per a la societat catalana i va ajudar molt a posar a l’ordre del dia la necessitat d’engegar un procés constituent que posés les bases per a la construcció d’un nou contracte social al nostre país. Avui, l’Arcadi fa algunes reflexions sobre l’experiència que hom considera importants pel propi moviment i per al conjunt de persones que lluiten per la transformació social, també a Terrassa.
Arcadi Oliveres intervenint en una trobada en favor de sortir de l’euro, el 10 octubre, a Sants. Foto: PV
ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL MOMENT ACTUAL DEL PROCÉS CONSTITUENT
Els esdeveniments polítics dels darrers mesos sembla que, en una primera anàlisi, ens permeten tres afirmacions:
1. Que la proposta rupturista implícita en el nostre decàleg fundacional es troba encara molt lluny dels desitjos expressats en el vot popular.
2. Que l’assoliment de coalicions entre forces d’esquerra, com preteníem des del començament, és certament una tasca molt difícil per la qual probablement no teníem prou preparació.
3. Que el debat, gairebé monotemàtic, sobre la independència ha impossibilitat engegar la discussió sobre altres prioritats polítiques, econòmiques, socials i culturals.
Analitzem breument aquests tres elements:
El resultats electorals, amb totes les matitzacions que es vulguin, ens demostren que tan sols 21 dels 135 escons en el nou Parlament de Catalunya seran ocupats pels partidaris de programes de transformació social que siguin crítics amb l’actual model econòmic.
Les possibilitats de pacte entre ICV/EUA i les CUP són, ara per ara, difícils en el terreny electoral, excepte en el quadre de les municipals. A més cal afegir-hi l’aparició de Podem, quina posició, fortament ambigua, en molts terrenys entorpeix encara més possibles acords. Igualment, s’ha de reconèixer l’errada d’haver practicat totes les negociacions des de baix i no haver-ho fet començant el procés des de les nostres assemblees de les que afortunadament disposem.
Cal encara aclarir molt quina independència és la que es vol per Catalunya. Ningú nega que Grècia és formalment un estat independent, però a hores d’ara, sense cap capacitat de decisió en l’àmbit econòmic i també en el de política internacional.
Vistes així les coses, quines aspiracions i, en correspondència, quines tasques, serien en el moment actual, les més aconsellables pel Procés Constituent ?.
Com a nota prèvia, crec que, ni que fos provisionalment, seria convenient abandonar aspiracions de caire electoral. La opció de gaudir d’un nombre d’escons limitat que pugui – com en aquest moment és el cas de les CUP – establir determinades condicions, és perfectament legítima, però em sembla que el nostre pla de treball ha d’esser a llarg termini per tal d’arribar a configurar majories de canvi. És del tot opinable però considero que en aquests moments, i vist com estan les coses, és molt més urgent fer pedagogia que no pas recapta de vots. En aquest mateix àmbit, sembla raonable, renunciar també a qualsevol participació en les properes eleccions legislatives de l’estat.
Resulta en canvi imprescindible no abandonar pas la nostra presència en totes les campanyes i accions dels moviments socials amb finalitats polítiques i en algunes de les quals – però en d’altres encara no – ja hi estem participant. Les marxes per la dignitat, la ILP per una renda mínima garantida, contra el TTIP, per la sortida de l’Euro, les “marees” de tots colors, les accions per l’acolliment i el refugi, les denúncies contra els casos de corrupció, per l’abandonament de la OTAN, reivindicacions urbanístiques i ecològiques locals, tancament dels CIEs, lluites sindicals, com les de “les escales” dels treballadors de Telefònica, etc, totes elles són mostres, no pas exhaustives, dels llocs en els que on hem d’estar.
En l’esmentat terreny de la pedagogia la creació d’opinió pública mitjançant la constant presència en actes oberts i en els mitjans de comunicació, esdevé irrenunciable. Tal presència la podem propiciar amb instruments i accions propis o aliens. Les temàtiques, ja ben desenvolupades en el nostre llibre de propostes ens hi poden resultar ben útils. I algunes d’altres potser – fins ara poc tractades- seria convenient d’afegir-les. Estic pensant en el l’escàndol de futbol en la seva doble faceta d’endormiscador de moltíssimes consciències i de il·legítim negoci financer. I estic pensant també en el poc denunciat control social al que estem sotmesos. Al respecte, val la pena recordar que, recentment el jova advocat austríac Max Schrems va demanar a Facebook la informació que tenien sobre ell i li fou remés un dossier amb 1200 fulls.
Establerta la presa de consciència – o potser en paral·lel a ella – sembla que la presentació d’alternatives sigui el següent pas natural a fer. Alternatives de caire personal, col·lectiu i que incideixin en el món econòmic i polític. La propera FESC (Fira d’Economia Solidària de Catalunya) que tindrà lloc del proper 23 a 25 d’octubre i en la que d’alguna manera hi hauríem d’haver-hi estat presents és un possible exemple de camins a emprendre com segurament també ho seria, en l’àmbit polític, la participació en el Parlament Ciutadà. Probablement resulta convenient de la mateixa manera, sovintejar els contactes internacionals amb tots aquells que d’una manera o altra, treballen en la nostra mateixa direcció. Així per exemple caldria una presència permanent del Procés en el Fòrum Social Mundial en totes les seves convocatòries, tan les de caràcter regional com en les continentals i les mundials. Si ens enfrontem a qüestions de caràcter global, logicament les respostes també ho han d’ésser.
Deixo pel final dues tasques fonamentals: l’àmbit municipal i la construcció de Catalunya com a possible nou estat.
En l’àmbit municipal, una de les nostres arrels, hem de rescatar les assemblees locals, comarcals i sectorials, convocar amb rapidesa als nostres regidors electes i establir un programa de treball. La democràcia sol tenir la seva millor expressió en el nivell local, i és precisament aquí, a partir de les eleccions del passat 24 de maig, en les que hem de reconèixer que, d’una manera directa o indirecta hi varem tenir una activa participació, quan hem començat a percebre que algunes coses poden canviar.
Durant els darrers mesos el debat independentista ha centrat la vida política catalana però sense sortir mai de la indefinició sobre quina és la Catalunya que pretenem. Si volem de debó respondre al nostre nom genuí ens caldrà participar activament en la caracterització de la independència i saber que no pot constituir pas – be que sigui un element fonamental – en l’obtenció del ¿poder? polític. Una veritable independència ha d’incloure també una sobirania damunt de les finances, una capacitat de control de les empreses transnacionals, un rebuig als models consumistes – del tot inviables en un planeta limitat -, una opció pel decreixement, una sortida d’estructures militars com la OTAN (recordem que Catalunya hi va votar no), un abandonament de l’Euro i en una severa reflexió sobre la nostra continuïtat en la Unió Europea. Per contra potser caldrà preparar una presència més activa altres organitzacions com el Consell d’Europa, la OSCE, i determinats organismes especialitzats de les Nacions Unides. I fins i tot promoure noves estructures en l’àmbit que ens resulta més proper com és el de la Mediterrània.
No cal dir que en tots aquests propòsits no hi tenen cabuda tan sols les finalitats si no també els mètodes i els instruments. I aquí cal assenyalar que el Procés tan sols hauria de treballar sota els principis de la coherència, de la no violència, de l’esperança permanent i, sempre que calgui, de la desobediència civil.
Com es pot veure, molta feina per fer però també, i de ben segur, moltes ganes de fer-la.
Arcadi Oliveres
11 d’octubre de 2015
Deixa un comentari