Super Parkers als Amics

No Comment
SuperParkers Super Parkers al Cafè-bar dels Amics. Foto: LP

El passat dijous, 15 d’octubre, el bar dels Amics de les Arts va acollir un altre dels acústics organitzats per l’encomiable David Traver. En aquesta ocasió, el grup presentat eren els Super Parkers, un “grup amb gran disc” que, a més, va resultar ser un dels grups emergents de l’escena del ja difund Macondo Bar al Camp de l’Arpa, a Barcelona, on molts músics vam poder tocar i conèixer-nos entre nosaltres. Noms com Maurici Ribera, Liannallull, Le Clotêt Àvec Garcés, José Luís Algar o Ferran ‘frn’ Baucells que després han rendit moltíssim musicalment. De fet, el cantant em va reconèixer d’aquells concerts.

Va ser un concert amb uns primers minuts estranys. Per començar, només van venir a actuar el cantant/guitarra rítmica/compositor i el baixista. Mig grup. Per tant, només sonaven una veu, una guitarra acústica amb piezo, i un baix elèctric Gibson SG que era l’únic a aportar textura. Res de la sonoritat refinada que, com diré més avall, és el segell del grup en estudi. Fins i tot el cantant es comportava de manera estranya. Un pur assaig amb públic. Això va durar uns vint minuts, punt a partir del qual tot es va anar normalitzant i les cançons van poder respirar a gust. I n’hi havia de bones. Però no va ser el mateix que estar òptims ja d’entrada. Almenys, una bona notícia va ser que el grup va aconseguir imposar-se en volum als xerraires habituals, el que va ser d’agrair. Certament el bar dels Amics de les Arts, punt de reunió de molta gent per a trobar-se amb la colla i fer-la petar davant d’unes cerveses, és una sala molt dura per als músics, que han de batallar per a fer-se sentir i oferir motivats un concert per al sector de clients que han vingut a gaudir de la seva actuació: músics extraordinaris del sotabosc s’hi han arribat a estavellar en no poder-li prendre el pols a una sala fins i tot hostil.

Finalment, prenguem nota de l’àlbum que es van autoeditar l’any passat: “Charlie” és un digne i sovint interessantíssim disc de rock seixantes que, d’haver pogut rebre l’exposició pública que en aquest país sembla reservada a grups d’estar per casa però amb contracte discogràfic, podria haver fet molts fans. De fet, ha tingut una excel·lent recepció per part de la crítica especialitzada, i encara que posar-la en un Top 20 de millors discos a nivell de l’estat i de Sudamèrica pot suggerir que és encara millor del que és, el cert és que en línies generals és un bon debut, ben produït i que en les actuals circumstàncies podria esdevenir fins i tot un clàssic menor.

Lluís Paloma Sánchez

Related Articles

Deixa un comentari