El passat dia 19 de novembre, el David Traver va portar-nos una altra proposta interessant al bar dels Amics de les Arts: la barcelonina Patty Lodeiro. Els dos anteriors concerts que havia organitzat el David en aquest espai no havien quallat, potser perquè ell ha de triar els grups sobre la base de gravacions d’estudi, normalment molt bones, que arriben a les seves mans. Així que aquest crític va anar a aquest concert esperant una cosa senzilleta.
Clar, demostracions de talent com la que vam presenciar agafen desprevingut a qui no s’ho espera. Que un és un pobre mortal i no està preparat per a trobar-se a l’Olimp amb els Déus. Analitzem-ho: ella cantava temes molt ben construïts, basats en l’Americana però poques vegades en estat pur. Hi havia ambició de construir-se un públic ampli, i el material estava fet a consciència per arribar a la meta. Per tant, no hi havia un màxim de risc però sí una mena de perfecció.
I quan la perfecció està cantada amb una veu així (compareu-la tranquil·lament, pel que fa a qualitat vocal, amb una Lana del Rey o una Crystal Bowersox), un es pregunta què hi fa aquesta noia al bar dels Amics enlloc del Trobadour de Los Angeles. És el producte perfecte, i ho sap. Res d’egos: pura assertivitat. Va ser un concert de temazo rere temazo, oferts amb una seguretat impressionant. Especialment amb una Patty acompanyada de dos músics, Nil Sichau (baix) i Aitor Anguil (bateria), de qui només puc dir que són uns secundaris excel·lents i amb caràcter que creaven un coixí ple de matisos i bon fer per a les magnífiques cançons que contribuïen a materialitzar.
I es veu que encara podia haver estat més: la guitarrista elèctrica del grup s’havia trencat una cama el dia abans i no va poder venir. Val a dir que igualment el que oferien els membres presents era tan complet que es podien permetre tirar endavant una actuació així sense una aportació presumiblement crucial.
Només dos errors, en total: a) acostumats com estem a concerts curts, el fet que la Patty i Companyia dividissin un concert llarg en dues parts va despistar a una part del respectable, que al final dels 50 minuts de la primera part es van pensar que el concert s’havia acabat i se’n van anar, deixant la segona part una miqueta menys concorreguda; b) continuo insistint en què el bar dels Amics de les Arts és una sala massa difícil pel més pintat, de manera que, un cop passada la sorpresa de la primera cançó, la xerrameca de fons va tornar i fins i tot alguns matisos es perdien irremisiblement, el que va ser trist.
El disc, “Behind The Wire” (2014), perd potser una mica de tota aquesta brillant intimitat orgànica a mans d’una producció molt polida i estudiada per a la ràdio, però conté tres cançons —”Simply Live”, “On The Valley” i l’extraordinària “My Riverside”— que el converteixen en escolta obligada. No us el perdeu.
Deixa un comentari