[noves regidores] M. Sirvent: “El Govern confon la participació amb sessions informatives”

Formada en Dret a la UAB, la Maria Sirvent exerceix d’advocada a Terrassa, amb despatx propi, fa 4 anys. Estudià a l’Escola de Pràctica Jurídica i s’especialitzà en dret de família; després, amplià formació en especialitat de menors,  i estrangeria. La seva preparació pràctica la realitzà exercint en el torn d’ofici del Col·legi.

Nascuda a Sabadell el 1987, començà la militància a la universitat, participant a les assemblees d’estudiants contra el pla Bolonya i altres lluites. Durant un erasmus a Lecce, Itàlia, entre 2009 i 2010, conegué experiències de la gran tradició comunista en aquell país. En tornar i resituar-se, trobà a la CUP el seu espai. És també activista de Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT).

No s’hauria pogut imaginar que acabés com a cap de llista de la CUP, “les circumstàncies, però, em van portar”. Les companyes van entendre que era una persona adient per assumir aquest càrrec, “bé, càrrec no, és una responsabilitat, i col·lectiva”. Segurament, també per la seva experiència professional, recorregut pel món jurídic i “com que portava un temps militant, potser van veure en mi una experiència més pràctica en el dia a dia…”.

Esdevenir portaveu del partit, al temps que de lluites i moviments socials en l’Ajuntament se li va fer “com molt gran”. Però, amb l’experiència d’aquests mesos, de “treball col·lectiu, hem anat tirant endavant amb aquesta tasca”. El fet que la Cup sigui una “organització horitzontal”, explica, “fa que aquesta responsabilitat no recaigui en tu només, sinó que és tot el grup qui es fa responsable, et sents més acollida, amb més suport i, per tant, entens que pots fer la tasca molt millor amb tot el grup al darrere”.

La vida personal, assegura, “ha canviat una mica, però no massa. Quan militava ja em dedicava a la política. Ara, clar, haig de repartir temps i dedicar-ne molt més, indefugiblement, a la feina institucional, però al cap i a la fi la meva vida no ha canviat tant”.

L’Ajuntament, diu, “ja el coneixíem una mica, feia temps que ens informàvem, havíem assistit a plens i, més o menys, ja sabíem per on anaven les coses, com funcionava la institució”. Per tant, res de massa nou; al contrari, “l’experiència ha confirmat el que ja sabíem; per exemple, que les competències són molt limitades i des del municipi es poden fer certes coses però d’altres no”. Des de dintre “podem confirmar encara més que és la pressió popular i la política de carrer la que de veritat té força”.

Creu que tots els plans i les acciones que es poden fer des de l’Ajuntament haurien de partir d’una diagnosi i una base més acurada dels problemes de la ciutat, i “que no ens vinguin donades d’altres ens superiors, ja siguin per part de normatives estatals o plans europeus que no tenen en compte la realitat concreta de la ciutat”.

Des de dintre podem confirmar encara més que és la pressió popular i la política de carrer la que de veritat té força.

Pel que fa al govern local, la Maria critica que “pot semblar molt decidides a l’hora d’aprovar propostes, però que a l’hora d’aplicar-les o fer seguiment es queda curt”. D’altra banda, afegeix, “tot indica que confonen els processos participatius amb sessions informatives”, com molt recentment s’ha pogut veure i diferents entitats i organitzacions ciutadanes han denunciat, precisament en relació al Reglament de Participació Ciutadana i els consells de districte nous.

Aquesta qüestió de la participació, emfasitza la Maria, no és un tema més, ni complementari, “per a nosaltres és fonamental i és la clau de volta de tota la política municipal”. Defensa que en els processos participatius “cal tota la informació, primer, i que les decisions siguin vinculants. Això no és el que veiem aquí”.

En els processos participatius cal tota la informació, primer, i que les decisions siguin vinculants. Això no és el que veiem aquí.

La participació i pressió popular i l’oposició dels grups al Ple, malgrat la resistència del govern local, “han pogut fer bastant en l’àmbit de la transparència”, i de fet “estem aconseguint que coses que abans es quedaven darrere les portes ara tinguin una projecció molt més àmplia”. Un altre avenç, apunta, és que “com el govern no és majoria, de vegades l’aritmètica fa que propostes de l’oposició acabin tirant endavant”.

Tot i així, “la institució encara està molt lluny de la ciutadania, sí; la dinàmica institucional, a més, com qui no vol acaba substituint la sobirania popular. Perquè és la ciutadania que hauria de decidir sobre les coses i qüestions que li afecten, però la ciutadania no compte amb els recursos per prendre decisions ni participar de forma protagonista”.

Per sort, afirma, “la cultura de la delegació està començant a canviar, i comença a veure’s una mobilització social reivindicant aquesta sobirania popular, aquesta capacitat de decisió per part de la ciutat de Terrassa”.

Pep Valenzuela