El meu DNI i passaport diu que sóc espanyol, quan -posats a escollir- hagués preferit ser aborigen o habitant de l’illa de Pasqua, pobles mil·lenaris de costums nòmades i sense masses problemes d’identitat. Algun saltamarges dirà: no es diu “habitant de l’illa de Pasqua”, el correcte, el que s’ha de dir és: “rapanui”. Però ja se sap, Espanya és així, Espanya és el paradís de la gent que sempre menja a part. Ser d’aquesta mena de manera és esgotador i una de les maneres d’identificar a un espanyol, ser un ignorant és l’altre. Espanya, des de fa molt de temps no aixeca el cap entre aquestes dues categories. També podríem afegir els arrogants i els salva pàtries, aquests són la gran legió en una terra estranya que sempre té el braç dret en alt i, el roc a la faixa preparat. Espanya, per dir-ho ras i curt, em cau com el cul perquè s’identifica amb la testosterona i la passió atàvica per torturar el que sigui, preferentment animals indefensos, dones i, des de fa segles a tota la gent que qüestiona “la unitat d’Espanya”. A Espanya, encara es resolen els conflictes a garrotades, aquí continua viva l’Espanya negra de Goya, Solana i les fogueres de Torquemada, encara s’escolta el lament de Puig Antich al ser escanyat pel garrot vil. A Espanya, es va acabar amb el morat, aquell color que portava en ell l’anhel de llibertat i de modernitat, i es va imposar el “rojo y gualda”, aquell que representa la Dictadura, la Legió i la cabra, l’ABC, la COPE, la Falange i el “por mis cojones”. Espanya em cau com el cul perquè no ha reduït a runes el Valle de los Caídos, aquell horrible mausoleu feixista on descansen les restes de 150.000 desapareguts pel franquisme, tots ells sepultats en foses comuns i, on víctimes i botxins resten junts per sempre. A Espanya, no ha desaparegut el tricorni -la quinta essència de l’Espanya basta i obtusa-, aquell espectre que mai desapareix. A Espanya, tothom es veu capacitat per fer de Don Pelayo mostrant una preocupació desmesurada per la “madre patria española”. Estar fins els collons d’aquesta Espanya, de l’espanyolisme arnat, dels reis, dels caps d’Estat, dels ministres, dels corruptes i de tota la corrua de llepaculs afins, tot és posar-s’hi. És repugnant veure com els conceptes de la caverna afí a la banca i el capital, han servit per alimentar durant la nit dels temps tot aquest despropòsit. És curiós comprovar com no hi ha hagut el mateix efecte en el nacionalisme espanyol, un nacionalisme que durant dècades ha fet i desfet com li ha sortit de l’engonal per acabar fent-se una pàtria i un país nacional-catòlic a mida, un país que no deixa de mirar-se mai el cul, ranci, centralista, que menysté la perifèria, folklòric fins la nàusea, tòpic i, sobretot, un país que es deixa manipular com i quan vol per qui calgui. A Espanya, les polítiques neoliberals han sigut el referent per acarnissar-se amb els més dèbils. A Espanya, l’ambient tufeja a oligarquia i caciquisme allà on vagis. A Espanya, és impossible presenciar un debat parlamentari sense adonar-se’n del poder de la mentida de la política espanyola, una mentida que no es una desviació de la veritat, sinó una deformació sistemàtica dels fets. A Espanya, el polític espanyol -hi ha excepcions- és barroer, inculte i banal, per ser més exacte simplement diré que és espanyol qui “té testicles enlloc de cervell” (Azorin). A Espanya, no s’ha donat mai -en els anys de democràcia- un sol president que parli cap altre idioma que no sigui el castellà i, que tingui un mínim de coneixements sobre política internacional. A Espanya, la seva joventut ha d’emigrar, fugir, marxar i, rares vegades torna, ja que quan descobreixen que hi ha països en el món on no passa res del que passa aquí, mai més es plantegen el retorn a aquest circ (aquí només es queden els concursants de Gran Hermano). A Espanya, és permès casar a la filla d’Aznar a l’Escorial, un casament on menys els cambrers, tothom ha estat acusat o imputat per corrupció. A Espanya, mantenim una Monarquia corrupta i aforada. Espanya, en un pim-pam ha passat a ser el líder en la Champions League de la corrupció, però és igual, tornen a guanyar els mateixos i amb claca. A Espanya, la Sanitat, l’Ensenyament i els Serveis mai havien arribat a tant altes cotes de misèria com ara. A Espanya, disposem d’aeroports per a vianants, hipòdroms sense cavalls, museus sense obres, biblioteques inacabades, infraestructures abandonades, autopistes sense cotxes, pavellons buits, AVES per a tothom, rotondes inútils, i molts cotxes oficials. A Espanya, els problemes no s’acaben canviant a un partit per un altre, una vaga general o protestant els uns contra els altres, a Espanya, la solució passa per deixar podrir les coses, aquesta és la seva norma general. A Espanya, la vulgaritat i la mediocritat han passat a ser el pa de cada dia, cap país aconsegueix una distinció com aquesta de la nit al dia, aquest resultat és el fruit d’una cadena constant que comença a les escoles i acaba en les classes dirigents. A Espanya, ens hem acostumat a acceptar la vulgaritat perquè és nostra. A Espanya, si li fas una ironia a un imbècil tens un enemic fidel per sempre. A Espanya, l’Església Catòlica no paga impostos. A Espanya, la ciutadania rescata els banquers i els bancs amb eufemismes com: “inyección monetaria útil con posibilidad de retorno”. A Espanya, l’enveja i l’autoritarisme està en els gens del que anomenen “Nación Española”. A Espanya, la TV oficial provoca arcades, dins el plasma tot un seguit de venedors de quincalla deixen a parir el que sigui, reclamant mà ferma i el compliment de la legalitat a sang i fetge -tot en un pack- i, tot sempre és per “la unitat de la pàtria”. A Espanya, en tres dècades han reformat el seu sistema educatiu fins l’avorriment per situar-lo en el lloc que li correspon (29% de fracàs escolar). A Espanya, el President del Govern, que pertany a un partit que es finança il·legalment, que està corromput fins el moll de l’os, que paga les seves seus en B, que tots els seus tresorers estan processats, s’atreveix a parlar de “perseguir la il·legalitat”, “no deixar passar ni una” i “que la corrupció del seu partit no és cap obstacle per poder muntar un nou govern”, això sí, s’atreveixen a posar a la presó a uns titellaires. A Espanya, dins les institucions públiques trobem a dirigents polítics, que en la majoria dels casos mai han exercit les seves respectives professions, en la política han trobat la forma més rentable per viure. A Espanya, per lluir sense complexos la identitat nacional, necessita la motivació d’algun èxit esportiu (com lamento que Espanya hagi guanyat un Mundial i dos Europeus de futbol, espero que en les properes cites torni a reaparèixer l’esperit del Naranjito, aquella magnífica premonició de la derrota). A Espanya, només ets gran quan fracasses. Somniar amb una Espanya multicultural, mestissa, tolerant, indolent, sense ambició ni afany de protagonisme en el concert de les nacions, que reconegui a tots els seus pobles el dret a no ser Espanya i, que es puguin constituir com una nació sobirana, sense capellans, sense mosques, sense militars i sense feixistes, no deixa de ser això, un somni. Espanya no es trenca ni es trencarà, sempre ha estat el lema. Fa massa temps que no suporto a aquesta Espanya d’ara, la fàbrica inacabable d’Esparteros, de Sanjurjos, de Primo de Riveras, de Francos, de Marianos Rajoys, d’Esperanzas Aguirres, de Ritas Barberás, de Jiménez Losantos, d’Isabeles Pantojas, de Jordis Pujols, de Felipes i d’Aznars , de Marhuendas, la que puntualment mai falla a una cita, la de la Conferència Episcopal, la intolerant, la dels jubilats al sol, la de la Brunete mediàtica, la conservadora perquè sí, la beata, la ignorant, la roja “pero menos”, la profundament inculta, la que només pensa en la loteria, la servil i la casposa. Des del 27S i el 20D de 2015, de cop, tot s’ha omplert de passió patriòtica i del “Espanya no es trenca”. L’Espanya governada en benefici dels privilegiats de sempre: els empresaris, les elits, els banquers, els polítics útils, l’Església Catòlica, l’exèrcit i la dels funcionaris de rang. Ningú obre boca, ningú ha dit res de res del saqueig d’Espanya ni de la seva unitat. I de cop, un bon dia com per art de màgia, quan un grup de gent demana i inicia un procés de secessió -més que justificat desprès de tres segles de via crucis-, torna a sortir l’Espanya eterna, la de la legalitat, la de l’article 155 de la Constitució, la que utilitza la força per tot, la del Tribunal Constitucional, en definitiva, l’Espanya del tricorni. Una Espanya que reclama “tota la legalitat” quan ells han estat els responsables en produir més merda i misèria de la que poden digerir. Com deia E. Cioran: “És gairebé impossible parlar amb un espanyol de cap altra cosa que no sigui del seu país, univers tancat, província absoluta, fora del món. Si es concedeix un futur, no creu en ell realment. Si Déu fos ciclop, Espanya li serviria d’ull”. Espanya no és diferent, és el país de la desesperança, un malson inaguantable, una telenovel·la avorrida i tenebrosa que mai no deixarà d’avergonyir-me. A Espanya, només la perjudica, la pròpia Espanya.
Deixa un comentari