Nit de dissabte. En el trajecte fins al teatre, gairebé no trobem ni una ànima. Fa fred. I, a més plou. Tres inclemències: dissabte nit, fred i pluja són suficients perquè Terrassa sembli una ciutat abandonada. Però, on és la gent?
Un cop al teatre comprovem que, per sort, la sala és plena. No hi ha ni una butaca buida, tot i que la sala Maria Plans, no és precisament gran.
Comença l’obra. A l’escenari auster i diàfan, un catre amb un noi que simula dormir. De fons, els helicòpters que sobrevolen la ciutat de Gènova ja es perceben allà mateix. El seu brogit ens acompanyarà durant gairebé l’hora i mitja que dura la representació. El soroll inconfusible de l’ull de l’amo que ens espia, que ens vigila i que ens vol porucs. La por ens fa esclaus, tal com ens diu l’actor, el fenomenal Oriol Pla, en un moment de l’obra.
Quan s’acaba la funció, els aplaudiments no cessen. Dempeus retrem un doble homenatge: el primer, a l’admirable actor que per una estona ha recuperat la veu i la paraula de Carlo Giuliani, i el segon a aquest jove de vint-i-tres anys assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001 a mans d’un dels 30.000 policies que patrullaven pels seus carrers i no van permetre l’entrada a la zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 es reunien en una cimera.
Són quinze anys. Quinze anys d’aquells fets que van passar gairebé inadvertits per a bona part de la població europea. Però, a Europa la democràcia avui, com ahir, continua segrestada per la força de la impunitat. Per la llei dels més forts, dels qui dicten les lleis austericides i tenen les armes i el control per defensar-se.
Un cop més, la mort es va endur una vida jove. Una vida amputada que ja no va poder escriure més poesia, ni parlar més de la bellesa, ni contemplar mai més una posta de sol a l’horitzó d’una platja de Gènova, ni enamorar-se, ni cantar el bella ciao, o tocar els acords d’una guitarra. Una vida robada per la fam de cobdícia dels amos del món.
Les darreres paraules d’Oriol Pla, ens ho expliquen: “El jeep que està aturat davant nostre, i d’on surten els trets, em passarà per sobre dues vegades. La primera em trepitjarà les cames, la segona la pelvis, i encara, després, algú em llençarà una pedra al cap”. I el cercle roig de la sang tacarà l’asfalt d’aquell tros de carrer que algú intentarà ocultar amb serradures. Com polsims d’estrelles. Fusta i pols d’estels per tapar inútilment la sang, encara massa jove.
I al final, ningú pagarà per la seva vida. Una pàgina més en blanc. Un cop més, els botxins tornaran a ser innocents.
Una gran història, una interpretació sublim i una brillant direcció de Lali Álvarez que al final va dedicar l’obra als titellaires detinguts a Madrid el passat 6 de febrer, acusats d’enaltiment del terrorisme pel contingut del seu espectacle.
Gràcies Ragazzo per deixar-nos recuperar una part de la nostra memòria col·lectiva.
Dolors Frigola
Deixa un comentari