[Miquel Mallafré] L’art de governar provocant arcades

No Comment

Ara que el faran fora, Rajoy s’ha superat a ell mateix en el seu lamentable joc d’opacitat cap a la ciutadania, dobles sentits, promeses falses i mutisme. En el seu exercici de servilisme cap a els grans poders econòmics, l’agònic Estat del Benestar passarà a millor vida gràcies al darrer Govern del PP. No pretenc criticar a Rajoy per les decisions que ha pres, les quals no deixen de ser completament coherents amb la seva moral medieval, ni tan sols pretenc aprofundir en les possibles maldats d’un grup polític concret, perquè tot està sortint com era d’esperar, el guió perfectament escrit pels ideòlegs neoliberals que regeixen el destí d’Europa, un guió que lluny de conspiracions, tan sols és conseqüent amb la més perillosa ideologia basada en l’explotació de l’home per l’home. És a dir, del pobre pel ric. La raó d’aquestes modestes paraules és lamentar els gemecs, el teatre barato, l’obscena hipocresia que tan bé conviuen rere la justificació de cada retallada, de cada atac a la ciutadania en forma de decret o com ara, en forma de pactes per governar. Fer pena és, molt probablement, el pitjor i la més llastimosa manera de justificar els actes propis. En aquests temps que ens ha tocat viure, on el significat del terme “crisi” abasta més enllà del que és finança i, arriba al que és ètic. Hauríem agraït des del primer moment que a les coses se les anomenés pel seu nom, amb fermesa i sinceritat. A aquestes alçades de la tragèdia, és quasi preferible que els nostres governants reconeguin la seva dependència de tercers. Aquest país és un protectorat (Alemany) o, parlant més exactament, de la banca privada alemanya. Ha de quedar clar, que totes les mesures imposades pels “socis europeus”, els quals “esperen la màxima disciplina”, tenen com a finalitat assegurar la devolució del deute en el qual s’ha ficat de quatre potes l’Estat espanyol. Quan el president logopeda Rajoy, afirma: “la única cosa que ens porta a la recuperació és que tenim l’obligació de seguir, i hem de seguir fent aquest camí sense vacil·lacions i això només ho garanteix el PP”. S’ha mirat en algun moment al llarg d’aquest temps en el mirall de Grècia, on els succedanis de succedanis de govern que estan patint han seguit el mateix trajecte de retallades -com aquí- sota la tutela d’Europa? La llastimosa manera de promocionar-se, contrasta amb les triomfalistes afirmacions del personatge d’haver acomplert tres quartes parts de les mesures anunciades durant el seu discurs d’investidura. Cal dir alguna cosa al respecte? Tot forma part de la cadena d’agressions que estem patint -i les que vindran- dins del full de ruta fixat per la FAES i, el pèndol al servei dels grans poders espanyols i europeus.

No és necessari que a aquestes alçades de la pel·lícula, vingui ningú a plorar-nos i recordar-nos que “les mesures anunciades no són agradables (…) però sí que són imprescindibles”. Resulta esgotador l’assidu paternalisme rovellat amb el que, cada cop que tenen ocasió, se’ns tira en cara que tot es fa pel nostre bé. La imatge dels generosos governants (també PSOE-C’s) que es trenquen la cara per nosaltres, que fan “la única cosa que es pot fer per sortir d’aquesta depressió”, resta molt lluny de la realitat en la qual la nostra cara és destrossada cada dia per tal de satisfer a banquers i empresaris, sempre seguint la línia traçada pel seu dogma ideològic.

Tota aquesta gent, enlloc d’escudar-se en el “que gràcies a aquests sacrificis individuals, podrem salvar el que compartim”, seria molt millor que expliquessin que tota aquesta farsa anomenada “crisi” no és més que un muntatge, un frau que els serveix per demostrar la seva gran eficiència. Són els capatassos al servei dels amos que controlen bancs i corporacions, enemics aquests últims de qualsevol cosa que olori a democràcia quan aquesta implica límits de poder.

Davant la proclama fetal per fer un nou govern amb Sánchez al capdavant per ser “una Nació disposada a sacrificar-se per conquerir un futur millor” caldria preguntar-se: Un futur millor per a qui? Pels fills dels treballadors que no podran accedir ni a la Universitat ni a un lloc de treball digne? Pels milions de joves que ja han marxat i han abandonat la seva terra per trobar un futur que aquí se’ls ha negat? Pels que estan condemnats a jubilar-se de molt vells després d’haver complert els 67 anys? No hi ha futur dins d’un model econòmic que es nodreix de l’esforç de les persones, les quals són reduïdes a números, a carn, o com avui en dia s’anomena: a recursos. El futur no pot estar en mans de gent que només salva bancs privats amb fons públics, no pot estar fonamentat en retallar drets i prestacions als ciutadans mentre als rics se’ls premia amb amnisties fiscals i d’altres privilegis. Per molt que aquests governants jurin i perjurin que no hi ha alternatives, la realitat demostra que sí que n’hi ha, però estan fora del dogma ideològic abraçat per aquests governs submisos. El camí cap a una barbàrie social està traçat des de ja fa temps, una ruta que té com a destí la condemna de milers de ciutadans a convertir-se en súbdits sense cap mena de drets. Un camí fonamentat en una ideologia contraria a la ciutadania treballadora, del que no podrem sortir-nos-en fins que la societat no prengui consciència d’aquesta situació tan greu i actuï en conseqüència. Vull creure que encara ens queda esperança. Les llastimoses i repugnants disculpes del tipus “no ho volíem fer, però no quedava més remei”, només tenen un fort rerefons ideològic, i per tant són evitables i reversibles.

Miquel Mallafré

Related Articles

Deixa un comentari