Absolució dels delictes i faltes pels quals havien estat acusades. Va ser la sentència, feta pública el passat 8 de març, del judici realitzat el dimecres 17 de febrer contra 4 persones d’origen marroquí, coneguts membres dels moviments socials de Terrassa, que havien estat víctimes d’agressions per part de membres dels Mossos d’Esquadra, i posteriorment detinguts i denunciats acusats de diversos delictes. Era el 26 de gener del 2013.
Tres anys de patiment i nerviosa espera. Saber-te innocent pot tranquil·litzar una mica, però tampoc no massa quan es coneixen d’altres casos on la innocència no ha estat suficient, i a més amb peticions d’anys de presó. A Khadija Habouba acusada d’un delicte d’atemptat a l’autoritat pel qual la fiscalia demanava 2 anys de presó, i d’una falta de lesions per la qual demana una pena multa de 60 dies a 15 euros (900€) o 30 dies de presó en cas d’impagament; a més d’una indemnització de 420€ a un dels agents. En Driss Gartit, acusat dels delictes d’atemptat a l’autoritat i de lesions pels quals la fiscalia demanava 2 anys i 1 any de presó respectivament i una indemnització a un dels agents de 1.920€. A en Abdelkrim Edamne i El Rachid El Younoussi els acusaven d’un delicte de resistència pel qual se’ls demanava 1 any de presó a cadascú. Les 4 persones encausades també van presentar denúncies contra els agents que els van agredir i detenir però en el seu cas van ser arxivades.
Era un sopar de col·legues, el dissabte 26 de gener 2013. Allò que havia de ser una intervenció rutinària, per part dels Mossos, per una queixa per soroll, esdevingué una «actuació violenta i de caire racista», denúncia Solidaritat Anti-repressiva de Terrassa (SAT). L’entitat social en defensa dels drets socials i civils considera que aquest «és un nou cas de violència policial desmesurada, en la qual hi veiem una clara connotació racista. Entenem que les detencions es van produir estrictament per motius ètnics i racials, i no per cap altra raó, ja que no hi havia cap motiu per detenir ningú aquella nit».
El desenvolupament del judici i el seu resultat confirmen aquestes afirmacions de SAT i, una vegada més, allò que sembla pràctica quotidiana de les dites «forces de l’orde»: metafòricament, el clàssic ‘disparar i després preguntar’. Al judici del dia 17, la fiscalia volgué fer un judici de conformitat que les 4 persones acusades van rebutjar totalment, car «no som culpables, som les víctimes», afirmà una de les mateixes.
Durant la vista, 7 dels 11 mossos que assistiren van declarar davant el jutge, així com el testimoni dels acusat, en Karim El Otmani. Mentre aquest darrer explicà novament els esdeveniments, ell també víctima d’una agressió física: cops amb la mà i llençat per terre; el fiscal i la defensa dels mossos, d’entrada, van canviar argument i sol·licitud de penes, deixant de banda les peticions de presó. Mentre que en les declaracions, el 7 mossos, al seu torn, van descriure escenes contradictòries no només amb les dels acusats i el seu testimoni, sinó amb les propis dels companys. «La fragilitat del seu muntatge», afirmà en Karim, «ha estat destruïda per les seves pròpies declaracions».
El resultat del judici, com s’ha dit, va ser d’absolució per les 4 persones acusades. És obvi que, després de tres d’espera en aquesta situació, que això et permet recuperar la calma i, sobretot, al menys una mica de la dignitat trepitjada. Una mica només, perquè després del que ha passat no sembla de justícia que tothom se’n vagi cap a casa i, com es diu popularment, «aquí no ha passat res». Perquè sí que ha passat. No el pitjor, però sí quelcom de molt greu.
Aquesta sentència permet a les acusades recuperar la tranquil·litat i confiança en elles mateixes i les demés persones? Si t’han trepitjat, colpejat, acusat, jutjat i maltractat impunement una vegada, en una situació tan clara com aquesta, això es pot resoldre amb un «bé, aquí no ha passat res»? Qui ha agredit i maltractat gratuïtament i, després, a sobre, fet les culpes a d’altres, no ha de ser jutjat i, si fos el cas, condemnat? I en aquest cas parlem de l’Autoritat, les forces del ordre, l’Estat. Els tres anys d’angoixa i patiment? I, encara, si això funciona així de fàcil tot plegat, no hi haurà una propera? La meva cara de marroquina permet que em facin això? Com haig d’anar pel carrer? Com m’haig de comportar a casa de les veïnes o a la meva mateixa?
Pep Valenzuela
Deixa un comentari