“MERDE”
Vagi per endavant que l’ombra del franquisme és molt allargada, per tant, poc podíem esperar d’una nissaga anomenada com a successora d’un dictador colpista i posada a dit per ell mateix. Poc a comentar. Ara bé, el que crida l’atenció és el silenci dels mitjans de comunicació més poderosos, tant els escrits com els audiovisuals sobre la darrera borbonada. Aquesta mena de protecció de la Casa Reial diria que no és massa bona com vàrem poder comprovar amb el “campechano”. A més, és injusta, crec que ja n’hi ha prou de donar empara a una monarquia ortopèdica i imposada. La farsa pot durar hores, dies o anys, sempre que l’escena estigui a mitja llum o en penombra, però des que els focus s’encenen per damunt el llindar, és impossible fer que l’obra sigui creïble. És llavors quan tothom descobreix que els reis són els pares.
El problema no són els borbons sinó els cortesans. Els borbons han fet sempre el mateix, el que ja és més difícil d’explicar és el que ha fet l’anorèxica des de la borbonitat. Són els cortesans els que ens volen convèncer que el rei no està en pilotes. La paraula “merde” escrita en un missatge és d’agrair, ens mostra el que oculten els somriures falsos quan saluden al populatxo que els manté i al que es passen pel folre. Els borbons borbonegen, com molt bé deia Luís Cernuda, és, va ser i serà per sempre. A més no s’ha de patir, ja que si alguna vegada aixequen una mica el cap, podem estar tranquils que en un tres i no res es tornen a enfonsar en alguna merda, no “merde” o merdeta, sempre és algun desastre olorós que ens fa veure la gran desgràcia que vam tenir deixant-nos prendre la República. Si el rei s’hagués casat amb una periodista mínimament compromesa amb alguna cosa, podria existir alguna mena de possibilitat de canvi, però no oblidem que es va casar amb una periodista que feia els telediaris junt amb un feixista de la talla d’Urdaci i, coincidien en tot. Que la reina catalogui com a “merde” a les reaccions de la ciutadania i que el rei convidi a menjar a López Madrid Targeta Black, amb la intenció de consolar-lo, reflexa una actitud que està totalment en contra del sentiment general del personal. Que els reis estiguin al costat del les elits entra dins el guió, el que no ens agrada és que ens tirin l’alè al clatell.
L’intent de rejovenir i modernitzar la monarquia sempre ha estat un estrepitós fracàs, sempre ha xocat amb els costums i les maneres amb les que la institució s’ha manejat en la nostra democràcia. Rere l’obscurantisme i el servilisme de les classes dominants i els seus mitjans per protegir tot el que esquitxi a la família reial, s’ha instal·lat tota una manera de fer propera a l’amiguisme en determinades classes socials i molt allunyats de la neutralitat institucional que se’ls suposa. El “preparao” i la seva pròtesi, malgrat la seva joventut, repeteixen els mateixos comportaments dels seus antecessors i festegen les amistats perilloses com ho feien els anteriors. No passaria res si tot camines dins d’una dinàmica hermètica i proteccionista com la que hi havia abans. Però ves per on el món avança que és un “portento”i una de les coses que pesen com una llosa sobre la monarquia, és que ha heretat un passat amb el que no pot trencar i, que els perseguirà sempre, és més, estan condemnats a perpetuar-lo.
Per Madrid va córrer la brama que el “preparao” no deixava de ser un “pijo” al que li mancava l’aparença “popular” del pare (poseu tota la imaginació que calgui). Se sap del cert que el seu cercle íntim era el dels “señoritos de Salamanca”, que com tothom sap, a més de rics amb pedigrí, són uns ultraconservadors de manual. La característica d’aquest subgrup social -que ni tan sols tenen res a veure amb la burgesia emprenedora-, és l’amor pel capitalisme endogàmic, l’extremat classisme i la seva amoralitat en temes econòmics, com podem apreciar en les apel·lacions que fan quan escriuen el missatge que escriuen al seu amic de l’ànima, donant a entendre que en el fons, “ells” són els incompresos en un “país molt difícil”.
El servilisme de la societat només s’entén des de la ignorància i el desconeixement de la història. En una República, una cagada d’aquest tipus suposaria que en les properes eleccions aquest personatge desapareixeria. Però com que això és una monarquia hereditària, seguirà mamant dels nostres impostos i, es trencarà el cul rient durant tota la seva vida.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari