[S. Pérez] Sobre la gestió de l’aigua i la campanya de la por de Mina

El tema de la gestió de l’abastament de l’aigua comença a ser un culebrot. Si algú es pensava que seria fàcil atenent als antecedents i relació entre Mina i l’Ajuntament, va errat.

Precisament, l’estat de confusió que ha generat la situació al llarg dels anys, comporta el fet que la ciutadania no entengui res, ja que havia establert una relació directe entre servei públic i gestió pública, que Mina ha anat de forma interessada promovent i l’Ajuntament permeten. Molts ciutadans i ciutadanes sempre han pensat que Mina era una empresa pública, i ara no entenen el debat existent.

L’Ajuntament mai havia d’haver permès aquesta situació i confusió. Ni tenint accions, ni presidint els diferents Alcaldes el seu Consell d’Administració, encara que sigui per a fer un paper honorífic. Havia d’haver estat molt més exigent en el control de Mina, deixar-se de bones sintonies i bon rotllo. És més, amb l’arribada dels Ajuntaments democràtics, ja s’havia d’haver revisat i refet el contracte amb un servei públic vital per la ciutat, i haver promogut un nou concurs públic i revisat el model de gestió.

Que ningú es confongui, l’aigua l’any 1842 no arriba per a satisfer les necessitats de la població, senzillament atenen als interessos industrials i del senyors de la ciutat. La ciutadania els importava tres cogombres, vivien en la misèria i de sous molt baixos. I l’any 1941 que se’ls adjudica de nou la gestió del servei, cal tenir en compte el moment i context. Algú pensa amb els Matalongues de torn controlant la ciutat i als addictes i desafectes al regim amb ma de ferro i amb plena brutalitat, que li podien atorgar un servei com l’aigua a algú que no fos del règim i plenament convençut, amb un full de serveis del tot demostrat? Parlar, com diu Mina, de que en aquells moments ja es rebutjà la municipalització, és del tot impresentable. I dir que, “Mina va rebre a perpetuïtat els drets concesionals …”, és una vergonya, i és acceptar uns arguments que van en contra seva, ja que oblida el moment i el context. Precisament, per això, l’any 1979, el nou Ajuntament democràtic, havia d’haver revisat aquesta concessió i refer-la de nou, ja que va ser aprovada per un règim criminal i una empresa al seu servei i que es va aprofitar del context i moment. Per tant, el que hauria d’haver passat amb Mina és passar-li comptes pel seu passat, en comptes de permetre la connivència i la “bona sintonia” com diu el Sr. Maria Galí. Per desgràcia al franquisme i els seus addictes no se’ls van demanar comptes i a la nostra ciutat per desgràcia l’Ajuntament democràtic els va permetre continuar pervivint dels seus privilegis, negocis i mecanismes de supervivència i domini de la ciutat: Mina, Cecot, Cambra, Institut Industrial, Mútua, Diari de Terrassa… i així una llarga llista han continuat sent els grans poders fàctics locals, el veritable poder i els que han manat de veritat, i que la transició política va evitar demanar-los comptes.

Com es pot a dia d’avui, afirmar que es disposa d’un contracte a perpetuïtat, que ho va determinar un règim corrupte i criminal, que si aquesta democràcia patètica, resultat d’una claudicació que va ser la transició, Mina hauria de ser la primera en evitar utilitzar aquest concepte, només per dignitat i mínima ètica. Però ja sabem, molts negocis ni tenen ètica, ni escrúpols.

Davant d’un Ajuntament dubitatiu, que mai ha sabut quin era el seu paper, i que fa temps hauria d’haver intervingut davant d’aquest tema, i en concret, quan es va plantejar la finalització de la concessió, s’hauria d’haver enfrontat a Mina, i haver determinat clarament les obligacions i interès públic. Per desgràcia aquest tema s’ha mogut per altres vies i posat davant de l’opinió pública, perquè la societat civil per mitja de la Taula de l’Aigua ha posat el debat sobre la taula, sinó, aquest tema ja estaria tancat amb una nova concessió privada a Mina, n’estic plenament segur.

L’estratègia de Mina és totalment impresentable, algú diu que defensa els seus interessos, però res més lluny de la realitat, sobretot en aquest cas, que és l’interès públic d’un bé que afecta al conjunt de la ciutadania, i no com a mer negoci. Aquesta estratègia del policia bo i el dolent, una representada pel Sr. Galí i l’altre pel Sr. Armenter, en el Fòrum Cecot. Mina i Agbar, uns intentant parlar de les bondats, dels anys de servei, dels anys de bona relació amb l’Ajuntament…, i l’altre de “destroyer” de la línia dura, com està acostumada Agbar a tractar a les Administracions com súbdits, mers subordinats als seus interessos, al negoci pur i dur sense tenir en compte els interessos de la ciutadania. Per tant, posant traves, denúncies i fen un xantatge a l’Ajuntament i a la ciutadania, amb si hauran de pagar seixanta milions d’indemnització si perd la concessió, o s’haurà de pagar un cost més elevat de l’aigua…, per tant, amb això ja determinen la resposta i opció, la millor opció és continuar amb Mina o fer una opció mixta on ells maneguin el negoci com han fet fins ara. Senzillament, la política de la por i la desinformació.

El problema, és que més que por i desinformació, arribarà a convèncer de l’opció de gestió pública inclús als que en tenien dubtes, per les seves males arts, manca d’ètica i escrúpols, i faria bé que d’una vegada deixi de mentir i accepti la situació actual, abans de fer malbé el que durant aquests anys ha intentat que era la connivència amb el poder polític local i buscar un cert prestigi social davant la ciutadania. Mina, mal aconsellada i amb les males arts dels senyors d’Agbar, està perdent el suposat prestigi utilitzat per la seva Fundació al llarg dels anys. Ja no estem a l’any 1941, on ser un fervent addicte al règim et permetia gaudir a dit de privilegis i concessions a perpetuïtat. Avui per sort, les coses funcionen d’una altra manera, amb concursos públics i opcions diferents, inclús la gestió pública del servei, que espero sigui una realitat com a millor opció, i que la ciutadania decidirà. Aquesta és la situació, i espero que d’una vegada Mina-Agbar ho entenguin, i que ni tots els subterfugis li serviran, ni les mentides, ni la por, ni la desinformació, ni els xantatges, ni derivar grans recursos justificatius, i espero que en aquest cas l’Ajuntament estarà al servei de la ciutadania i a l’alçada del moment per a defensar els seus interessos, i acabar amb els errors anteriors.

Salvador Pérez Riera