[Emili Díaz] Hi ha alguna anormalitat al cinema català i espanyol?

No Comment
La fàbrica dels somnis
Segona entrega d’aquesta finestra oberta a l’univers cinematogràfic, com a espai de reflexió, que la revista Malarrassa em permet publicar i que aprofito per agrair molt sincerament.

Hi ha alguna anormalitat al cinema català i espanyol?

Aquí al costat nostre, en el molt proper Portugal, Miguel Gomes filma la monumental “Las mil y una noches”. Es tracta d’un film en el qual el director busseja de forma molt original –i mai vist abans- en la dura realitat social, econòmica i política al seu país. A la llatina Itàlia, Nanni Moretti cerca com conciliar les emocions més íntimes amb l’irrenunciable compromís social del cine, amb “Mia madre” . En la veïna França, Jacques Audiard guanya la Palma d’Or de Cannes amb “Dheepan”, una dura recerca del drama de l’emigració, tan urgent i tan sagnant en aquests moments que està vivint Europa. Des d’Alemanya, Christian Petzold desplega amb el film “Phoenix”, una duríssima dissecció de la memòria històrica alemanya, tràgicament atrapada avui pel ressò que representa l’ascens de diferents grups neo-nazis i d’extrema dreta arreu del país. A Hongria, László Nemes amb el film “El hijo de Saúl”, ens torna a portar al forat negre dels camps de concentració, amb una insòlita i radical aprofundiment en el controvertit territori de la representació de l’horror i de la barbàrie del nazisme. Des de la llunyana Síria (aquesta altra ferida que sagna amb devastadores conseqüències en el món actual), O. Mohammed i W. Bedirxan ens envien doloroses cartes audiovisuals dintre del film “Syria Self Portrait, Silvered Water”.

Podríem afegir infinitat d’exemples més, com la radiografia del depredador mercat laboral en la França actual en el film “La ley del Mercado”, de Stéphane Brizé. I molts altres de Joachim Pinto; Chantal Akerman, Frederick Wiseman, Sergei Loznitsa, entre d’altres. Tots aquests directors han circulat aquest any amb els seus títols, dintre i fora del nostre país, per tota mena de pantalles, inclosos els festivals, i el cinema on line.

I donant resposta a la pregunta que dona títol a aquest escrit, hem de dir que sí que hi ha lamentablement “anormalitat”, en el nostre cinema. Cal dir, no obstant, que també en Espanya han sorgit obres –no gaires-, que s’atreveixen a cercar amb entusiasme nous camins per al cinema, signades per José Luis Guerin (La acadèmia de las musas), Jonás Trueba (Los exiliados románticos), Marc Recha (Un dia perfecte per volar), o Sergio Oksman (O Futebol), per citar només algunes de les més innovadores i valentes. Pel·lícules que es fan càrrec de que alguna cosa està canviant en el cinema del present immediat.

Sembla, doncs, que també “succeeixen coses” en l’àmbit del cinema espanyol, potser de forma tímida. No per falta de talent, entenent que aquests directors de casa nostra, estan treballant moltes vegades en condicions molt adverses (manca de finançament públic i privat, i un IVA cultural del 21%), polítiques públiques que fa molt de mal a la cultura en general i al món del cinema en particular, si ho comparem amb les polítiques que se segueixen en matèria cultural en el nostre país veí, que és França.

Emili Díaz

In : Cultura

Related Articles

Deixa un comentari