La desconfiança pot ser terrible. Es pot nodrir directament de l’engany i la traïció, o pot encomanar-se talment com un virus per algú que ens la transmet com una actitud adquirida: ‘-Vigila. No et refiïs!’ ‘-No siguis ingenu que te la
fotran ‘ ‘-No vagis amb el lliri a la mà’. El camp més adobat per tal que fructifiqui és el de la inseguretat i la por. Por que es serveixin de nosaltres, por de ser traïts.
Quan arrela ens impel·leix a protegir-nos posant tanques. És possible que aquest tancament redueixi en aparença la nostra vulnerabilitat, però alhora perpetua la desconfiança i causa un efecte boomerang: com més desconfiats
ens tornem, menor la possibilitat que puguem esvair dubtes, obrir ponts d’entesa amb els altres per treballar junts, per construir en comú. A la llarga ens debilita i consolida les nostres pors.
Constato tot sovint que els catalans som desconfiats, si més no políticament parlant. És el nostre taló d’Aquil·les com a poble i l’enemic ho sap. D’on ve aquesta desconfiança no ho sabria dir. però sabent que la malfiança planta les arrels en el passat, penso que segurament hi ha antecedents històrics que poden haver quedat enregistrats a la nostra memòria col·lectiva; episodis de no fa tantes dècades quan no et podies refiar ni del veí ni del parent.
Ho són els partits independentistes els uns amb els altres quan posen en dubte o no s’acaben de creure que aquells pactes o punts de confluència amb el competidor siguin sincers. També ho és la ciutadania amb el govern; fins i tot
quan tot evidencia que els nostres representants estan fent la feina, i l’estan fent bé. Potser també ho és el govern amb la gent del carrer. Tenen prou clar que, quan calgui, estarem a l’alçada del moment? Lamentablement la desconfiança s’està estenent fins i tot dins l’ANC. Aquest és l’ingredient nou que ens està paralitzant i fent més mal que no faria l’objecte de les seves sospites. Cal aturar-lo si no volem que esdevingui epidèmic i ens acabi destruint.
Per tot això crec que és infinitament millor caminar amb confiança sabent que de tant en tant seràs decebut, que ser pres de la malfiança. Els únics que em mereixen desconfiança són aquells que volen escampar-la entre els qui ens
dirigim al nostre destí comú.
Pepi Oller i Comellas
Deixa un comentari