Seria un error atribuir tots els mals socials únicament a aquests partits polítics, ja que l’exclusió social existia abans del seu sorgiment. És el propi sistema actual el que ens condueix a aquestes situacions. Parlar d’exclusió social ens porta a parlar de la identitat generada a partir del què s’entén per Estat, i què per Nació, com també de les desigualtats sobre les quals s’assenta el sistema capitalista o de l’enfrontament intencionat entre grups socials diferents amb la fi de mantenir la mateixa estructura de privilegi, entre d’altres aspectes. En aquest sentit, de la mateixa manera que no podem donar l’esquena als discursos excloents, tampoc podem oblidar qui manté de forma intencionada un mercat d’economia submergida en regim d’explotació o qui persegueix amb les seves llums intermitents a d’altres persones situades en un esglaó social inferior. S’ha de saber assenyalar a tots els culpables de les nostres misèries quotidianes, sinó acabem entrant en el frau.
Posaré especial èmfasi en els partits anomenats “nova” ultradreta, ja que bona part d’aquesta ha quedat absorbida pel PP des de pràcticament els seus orígens. La seva existència, ja fa uns anys que es dóna tant a nivell de l’Estat Espanyol, com europeu, doncs són coneguts els vincles entre els diferents integrants. Aquesta línia de l’ultradreta és un déjà vu de la dreta clàssica que comporta un perill immens ja que els seus discursos es valen d’eufemismes que, en moltes ocasions, són noves maneres de dir que “hi ha gent que sobra”, i evidentment s’estan referint de manera molt explícita, als immigrants. Així, els focus de tensió social són desviats dels veritables responsables de la misèria i precarietat que formen part de les nostres vides creant falsos culpables. Ens trobem davant d’un fenomen que parla en termes confusos, no profunds ni radicals entesos des de l’arrel de la problemàtica, sinó de forma discursiva i populista, dirigits a tot aquell estrat de població que es troba en la franja mitjana (des de la gent a l’atur, als treballadors menys qualificats fins els més benestants) que en contextos com l’actual veuen en perill els seus privilegis. Partits com PxC, Democracia Nacional, MSR, Hogar Social i la Falange (en les seves múltiples varietats), tenen en comú un cert grau d’innovació discursiva que va acompanyat d’una nova estratègia. El seu discurs, tot i la suavitat aparent, ens recondueix a les conseqüències ja conegudes de les antigues formes d’exclusió, marginació i explotació social, ara articulades des de la cultura, el que es coneix com a “fonamentalisme cultural”, acompanyat de noves estratègies d’aproximació a l’electorat. El racisme, la xenofòbia o el fonamentalisme cultural s’articula en una sèrie de supòsits, els quals se’ns presenten com a naturals de la pròpia “essència” humana. Les diferents onades migratòries serien les causants d’un perill real per a l’homogeneïtat i estabilitat de la nació. La xenofòbia -per exemple- és presentada com un aspecte inherent en l’ésser humà o a les relacions entre cultures que són hostils ja que els éssers humans seríem intrínsecament etnocèntrics, per tant, les relacions socials entre diferents comunitats culturals serien un fet inviable. És curiós que un plantejament com aquest surti d’una gent que l’únic objectiu que tenen és defensar el que consideren el seu territori. Al marge de postures polítiques ultradretanes, consistents en una defensa acèrrima del que consideren la seva zona pixada, sigui país, regió, ciutat, barri, carrer, casa, bar o dona. En el fons no deixa de ser gent inadaptada, són la nova pústula que li ha tornat a sortir a les nostres societats occidentals. Però el concepte més perillós és el de la cultura, des de l’òptica del fonamentalisme cultural, determinades comunitats no podrien viure i relacionar-se entre si per les seves pròpies diferències culturals. Són els autèntics escombriaires de l’escòria que produeix una societat en crisi.
“Aquesta línia de l’ultradreta és un déjà vu de la dreta clàssica que comporta un perill immens ja que els seus discursos es valen d’eufemismes que, en moltes ocasions, són noves maneres de dir que “hi ha gent que sobra”, i evidentment s’estan referint de manera molt explícita, als immigrants”
Aquests nous discursos i estratègies van dirigits principalment a una classe mitjana, que està a l’atur o gent treballadora que sent perillar els seus privilegis i, que no està posicionada ideològicament ni a la dreta ni a l’esquerra; els coneguts com a “apolítics” (els quals acaben tots sent de dretes, contra més extrema millor). Defensar la dreta continua pesant entre la majoria ja que recorda el passat recent de la història. És per això que aquests discursos amarats “d’essència ciutadana” quallen, tot i que en el fons reprodueixen el feixisme o el nazisme europeu clàssic. Davant el perill de la pèrdua de posició social, aquests discursos comporten l’enfrontament entre els treballadors nouvinguts i els autòctons. Així doncs, potencien la competitivitat entre ells, fent distinció entre dos grups, i no el recolzament d’una classe treballadora que està afectada per les mateixes lleis i retallades. Aquesta visió d’enfrontament es veu potenciada pel fenomen de l’aparició de guetos en certs barris, resultat del doble raser de les polítiques d’integració.
D’altra banda, la varietat dels partits esmentats fa que no tots comparteixin l’objectiu d’una Espanya “única, grande y libre”. Per aquest motiu, la majoria d’ells han començat a incidir en l’àmbit municipal. Aquest fet els facilita trobar un discurs que fa de paraigües i els permet emprar elements quotidians amb els veïns en el seu exercici de demagògia. Ja no es parla de coses abstractes pròpies de la política nacional sinó de problemes concrets, posant cara i ulls als subjectes “culpables” de la situació. “Els estrangers vénen a casa nostra, es queden el nostre treball, les nostres dones i s’aprofiten del nostre estat del benestar”. “No vull que el meu país sigui musulmà”. Tota una lliçó d’altruisme, com poden veure. Mireu la petita línia vermella que ha separat als nazis a Àustria (país on va nàixer Hitler) de la resta, a les darreres eleccions, o el paper que juga el FN a França últimament. Hem acabat tots plegats per generar monstres? Molt em temo que sí. Excessius pels moments que vivim.
miquel mallafré
Deixa un comentari