Respecte al 26-J, no vull ni examinar ni analitzar les possibles culpes d’uns i altres, només em limitaré a fer una descripció topogràfica a manera de relat.
Per què quan arriben unes eleccions, les que siguin, sempre es plantegen unes dades curioses que tots els partits analitzen a posteriori? Vinc a referir-me a l’abstenció, el 30,16% del cens s’ha abstingut. Quins són els motius que porten a la gent a abstenir-se deliberadament, en base a les propostes que es presenten? Diria que té una relació directa amb la crisi dels partits d’esquerra que es perllonga des dels anys 70. Els partits d’esquerra no han sabut reaccionar a les noves demandes d’una societat camaleònica, en canvi ha crescut la caverna ideològica. Quan ja semblava que la dreta més impresentable i feixista quedaria retratada a les urnes, sorgeix com un au Fènix amb uns resultats que ni ells se’ls esperaven i, l’abstenció acaba afegint-se a la festa, d’aquesta manera és com apareix un nou perill en forma de govern dels mateixos. I Rajoy, quatre anys més.
En primer lloc ha guanyat el PP, el partit que ha posat totes les institucions públiques al servei dels seus interessos, que no passa per cap mena de control polític per part dels poders independents (o els fa anar per on ells volen), que respira immoralitat, que es mostra feliç, que està còmode amb la corrupció i amb tota la impunitat que l’envolta. La cosa ve de lluny, la crítica general al sistema, al corrupte sistema polític, al règim de 1978, amb l’únic objectiu de conquerir el poder amb els vots de qui fes falta, sense buscar cap mena de camí concret i possible, tot plegat dóna l’aparença de que al darrere hi ha un gran canvi, però res més lluny, el resultat és pura cosmètica. Passats els dies de rigor, no em sento massa estupendo, no seré el crític a l’ús que menysprea el que han votat milions de persones, simplement és que no puc identificar-me amb ells, no formo part de la seva cultura política, de l’elogi de la riquesa, del poder, de l’Espanya obscena i indecent, plena de clavegueres a vessar per arreu i, amb una administració pornogràfica.
No tan sols és un problema de manca d’alternativa. A Espanya hi ha un amplíssim sector conservador i reaccionari, ultraconservador, que es va consolidar després de l’arribada al poder d’Aznar l’any 1996, un sector que sempre reacciona contra qualsevol tipus de canvi decisiu. Naturalment, aquest lobby controla els mitjans de comunicació, han posat tot l’ensenyament en mans de tecnòcrates (han convençut als joves que abans de ser feliç i formar-se estudiant per arribar a una professió, el més important és la pasta), a més dirigeixen l’oci dels grans mitjans audiovisuals amb programes de merda per gent de merda, telesèries masclistes i sèries en les quals es reinventen la història. Des de dalt hi ha molt poca voluntat d’emprendre un canvi de debò. Els polítics en general -sense excepcions- formen partits de notoris i clients, que repeteixen els mateixos noms, els mateixos vicis adquirits i que només es belluguen davant l’opinió pública quan arriben unes eleccions. Des de sota, malgrat cridar molt, indignar-nos, escandalitzar-nos, condemnar moralment moltes declaracions, s’ha acceptat amb una certa pachorra, conformitat, i fins i tot deferència, les trames d’interessos, negocis privats i corrupteles, que des de la política municipal al Congrés, s’han anat teixit durant els excessius anys de bonhomia econòmica falsa. Per dalt i per baix, l’espai per a l’acció política alternativa d’oposició, és ara, com a conseqüència dels anys d’immobilisme i apatia, escàs i quasi bé inexistent.
La dreta que hi ha al poder, està emparada per una àmplia xarxa de mitjans de comunicació afins, mourà poques fitxes, sap que el problema el té l’esquerra, on el que més abunda és el desànim, està -com sempre- fragmentada, sense lideratge i, a la que li poden fotre a sobre de les seves espatlles l’origen de l’Apocalipsi, les dissidències i la radicalització de les mobilitzacions al carrer. Malgrat saber tothom que aquestes inculpacions són més falses que un bitllet de 30 €, és indiscutible que l’esquerra parlamentària té seriosos problemes per representar el descontentament popular i plantar cara a l’assetjament i destrucció de l’Estat del Benestar.
L’únic canvi possible en aquest país ha d’anar acompanyat d’una renovació cultural i educativa -si no hi ha escola, no hi ha futur- de noves idees sobre el món del treball, d’una veritable lluita per la democratització de les institucions. Un moviment polític que reaccioni davant els excessos del poder, que vulgui realment un Estat laic, que recuperi el compromís per mantenir els serveis socials i la distribució de la riquesa d’una manera més equitativa. Una nova cultura cívica i participativa, s’ha d’allunyar del marc institucional monàrquic i reprendre la millor tradició de l’ideal republicà. Fer política sense corruptes ni oligarquies, recuperar l’ interès per la gestió dels recursos comuns i pels afers públics. Així sí que es pot fer un gran canvi, tot el demés és venda de quincalla a l’engròs. Reduir la política només a conquerir el poder, és: començar la casa per la teulada.
miquel mallafré, 28 de juny de 2016
Deixa un comentari