El llarg cicle electoral iniciat amb les sorprenents europees de fa dos anys es tancà el passat 26 de juny deixant un quadre de forces polítiques bastant diferent, sobretot als ajuntaments i comunitats autònomes. El resultat de la repetició de les generals, o segona volta que plantejaven alguns, marcaria però un fre o punt d’inflexió en l’onada de canvi que ha anat creixent durant aquests dos anys.
Urna electoral en un col·legi terrassenc, el passat 26J. Foto PV
¿Serà per incapacitat de l’esquerra per respondre a les expectatives dels electors, com afirma l’historiador francès Guillaume Mazeau, o la por al canvi, com interpreta la direcció de Podemos? El cert és que, en no pocs moments, sobretot en relació al nivell de política estatal, el dit canvi sembla més aviat un relleu general que no pas de programes. Bastant clar en el cas de la nova dreta C’s i menys, o com a mínim molt contradictori i complex en parlar de les aliances de l’esquerra.
No està mancat de seny l’argument que explica el fre o desacceleració del canvi com un ritme històric que no es pot superar sense fer estralls, tot i que segons quan es diu pugui semblar disculpa de mal pagador. Però no és menys cert que la majoria de la gent, especialment aquella que més ansieja els canvis o la revolució, tenen tendència a accelerar-se o confondre desitjos i realitat.
En tot cas, segurament el personal no estava esperant ni cap salvador que els arreglés la vida ni comandant per allistar-se a les fileres del combat. I en un escenari de recuperació dels índex macroeconòmics (l’economia és una altra cosa) hom ha pogut comprovar que tota corrupció és poca, al menys mentre no hi hagi una alternativa molt més clara i convincent o la necessitat apressi massa.
Quasi tots els partits, però, poden quedar satisfets amb els resultats. En el cas del PP no cal entretenir-se molt; recuperar suport amb tot el que ha caigut demostra que la profunditat del seu arrelament està a prova de guerres, va molt més enllà del que tots els anàlisis hagin pogut constatar o imaginar, i que qui vulgui competir contra ell necessita molt més que una bona assessoria de campanya. El PSOE, però, ho té cada vegada més difícil, encara que perdent vots i escons mantenir-se com a segona força li dóna, al menys, un temps per intentar recomposar l’equip, i per tant alguna alegria, que tot indica per molt poc temps.
Per a C’s, certament, la repetició dels comicis ha estat un gran fiasco. Possiblement pitjor que a la resta pel fet que sembla el partit menys consolidat i més exposat als canvis de vent. Anar vivint a compte dels errors i debilitats dels altres tenint només que alguns eslògans populars com a bandera difícilment es fa un projecte.
En el curt termini, segur que qui pitjor resultat ha assolit en aquesta «segona volta» és Unidos Podemos. Primer, perquè és molt perdre un milió de vots en només 6 mesos quan, en teoria, ets la força i la possibilitat del canvi i tens l’electorat més jove, animat, motivat i mobilitzat del país. Segon, perquè amb la complexa coalició de forces que hi participen replantejar-se el futur d’aquesta manera aguditza les contradiccions i diferències.
Però, de totes formes, com molta gent ha dit ja, mentre a la majoria dels països europeus la situació de crisi econòmica, social i política ha donat vida i oportunitats a la dreta i extrema dreta, a l’Estat espanyol la marca d’aquesta fase continua sent el creixement de l’esquerra. Molt més clarament si parlem de Catalunya, on En Comú Podem és primera força i l’ERC la segona, consolidant posició i fins i tot creixent. Això ofereix una perspectiva estratègica i de llarg termini que les forces del canvi haurien de saber aprofitar.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari