[Miquel Mallafré] Quatre militars…

No Comment

Estic fart de sentir aquests dies estupideses sobre el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936. Durant el franquisme es van escriure memòries, biografies i històries on no es va dubtar ni un moment en explicar el com, el per què, el quan, qui ho va organitzar i qui va pagar aquell acte terrorista al qual van anomenar “glorioso alzamiento nacional”.

M’agradaria dir un parell de coses sobre el que va succeir abans del cop d’Estat contra la II República Espanyola. No va ser una sublevació de “quatre militars”, hi ha molta informació sobre el tema però sembla ser que costa agafar una certa notorietat. A la planificació del cop d’Estat es van sumar partits polítics amb representació, alguns molt importants aleshores. Els carlins, per exemple, portaven anys acumulant armament i munició, i entrenant a les seves milícies a Navarra i, estaven a veure-les venir. El partit Renovación Española, d’una forta dependència amb l’Itàlia feixista, sobretot la del seu senador per Múrcia Antonio Goicoechea, que va participar activament en la preparació del cop d’Estat. La CEDA de Gil Robles i Calvo Sotelo que van arribar a amenaçar públicament al Congrés a tot militar que no estigués disposat a aixecar-se en armes contra la República, és més quan l’assassinat de Calvo Sotelo, en el seu funeral, tots els presents saludaven el pas del fèretre amb el braç en alt. El mateix José Antonio estava empresonat a Alacant per possessió il·lícita d’armament, i seguia mantenint contactes amb el general Mola, com també avisava els seus per estar preparats. Els grans empresaris del moment encapçalats per Joan March. Naturalment no podia faltar a la festa l’Església Nacional Catòlica en pes. No, no van ser “quatre militars”, va ser una insurrecció coordinada de tota la reacció feixista contraria a la República. Les úniques persones que pretenien fer una revolució al mateix temps (?) que la guerra, van ser uns quants anarquistes, no tots. Socialistes, republicans d’esquerra i comunistes només feien la guerra dins dels estrictes límits de la legalitat i el respecte a la propietat privada. Anglaterra va declinar des del primer moment recolzar a la República -que per cert estava presidida per un burgés de pro, Don Manuel Azaña i pel seu primer ministre que era un altre burgés de pro, Casares Quiroga-, no per por a una revolució inexistent, sinó per por a Alemanya. La mateixa por que els va fer signar el Pacte de Munich, amb el que s’entregava Txoslovàquia als nazis. També eren revolucionaris en aquell país? I França? França, estava cantant la Marsellesa, com sempre.

“El deteriorament que va generar la Dictadura segueix sent un llast per a la nostra vida col·lectiva.”

Fa vuitanta anys un grapat de militars plens de supèrbia ideològica feixista van voler salvar a Espanya (en aquest país sempre hi ha algú disposat a salvar-nos: Don Pelayo, Reis Catòlics, Felip II, Ferran VII, Sanjurjo…). Van pensar que la seva aventura seria cosa d’uns dies, però com acostuma a passar la van cagar. Van fotre a aquest fotut país en el túnel del temps i a la casa dels horrors. Van passar quaranta anys i, maltractats però satisfets varem aconseguir sortir, o això ens pensàvem. Han passat uns altres quaranta anys -es diu ràpid-, i a vuitanta anys vista del cop d’Estat que va donar lloc a la Guerra Civil, ens trobem amb un panorama d’allò més inquietant, envoltats de gent analfabeta històricament i d’arrogants plens d’incultura traient pit.

La guerra no es va perdre per les divisions dins el bàndol republicà, el que va fer perdre la guerra fou el context internacional dominat pel feixisme. Cap potència recolzava un govern revolucionari a Espanya, ni tan sols l’URSS de Stalin, ajudar al “socialisme d’un sol país”, enlloc d’aplacar a la bèstia i comprar el temps. L’ajut directe en tropes i material de Hitler i Mussolini, el finançament d’UK i USA, van ser determinants. No hi havia cap mena de possibilitat per a la República i l’intent de revolució.

Sorprèn que a 18 de juliol de 2016, encara surti tota la ronya feixista que encara queda volent homenatjar una data de tan infausta memòria. Molts sectors conservadors i influents actuals han fet una el·lipsi amb dictadura. El deteriorament que va generar segueix sent un llast per a la nostra vida col·lectiva. Reparar a les víctimes, educar a la ciutadania en el rebuig a aquesta nafra que és el franquisme són les mesures més urgents que s’han de prendre d’una vegada per totes amb un passat tan traumàtic. L’única forma d’agrair l’esforç i el patiment de qui va enfrontar-se al franquisme i la vacuna per que no torni a aparèixer un 18 de juliol mai més.

Per acabar, no trobo exagerat afirmar que el govern de Rajoy ha estat el més franquista de la democràcia i, el que més ha fet per que sorgeixi aquesta mena de nostàlgia fatxa. Per què? Doncs pel seu autoritarisme; per utilitzar la religió com a argument permanent d’alguns dels seus ministres; per la seva sufocant manca d’autocrítica; pel seu afany en modificar les regles del joc; per la seva aversió a donar cap mena d’explicació pública de la seva gestió; per viure en un núvol de mentides; per utilitzar les forces de seguretat en contra de la ciutadania i els serveis de l’Estat contra els adversaris polítics; per la manipulació constant de la justícia; per l’ús dels mitjans públics de comunicació en benefici propi; per abandonar a la seva sort a la gent més afectada per la crisi, mentre ha perdonat a les elits. Ni tan sols un personatge tan desagradable com Aznar va atrevir-se a tant. Hi ha milions de votants superbs als que els agrada la Dictadura, la injustícia, els mafiosos, la cabra, les banderes amb la gallina i els corruptes, no hi un altre manera d’explicar i entendre que votin al PP.

miquel mallafré, 19 de juliol de 2016

Related Articles

Deixa un comentari