L’Assemblea Okupa celebra els 20 anys
El moviment Okupa de Terrassa commemora aquest mes el seu 20e aniversari amb diverses activitats per repassar la seva història. També se celebra conjuntament els quatre anys d’ocupació del Casal Popular Atzur.
Ara fa 20 anys, concretament el 27 de setembre de 1996, un grup de joves de la ciutat okupava una fàbrica abandonada al carrer del Bruc de Terrassa. Naixia l’Assemblea d’Okupes de Terrassa, un espai de lluita que denunciaria l’especulació urbanística, alertant, ja aleshores, dels perills del col·lapse imminent de la bombolla immobiliària, un espai que trencaria amb la indiferència generalitzada envers els problemes que afectaven al jovent i que vindria a contradir i desmentir el mite de la generació X, in on cercaven noves formes de relacionar-se, d’expressar-se i de fer política, des de baix, des de la quotidianitat.
Història dels KORK (Kasal Okupat Revolucionari Kombatiu)
Kasal okupat l’any 1998, al carrer Puignovell. Foto Arxiu
Tot plegat, els darrers 90 van ser anys de molta agitació a Terrassa i el país. El Govern central va reformar el codi penal per penalitzar l’ocupació, que estava molt forta, com evidenciaven els casos del cinema Princesa, la Hamsa o Can Vies, per dir només els casos amb més ressò. A la ciutat es va viure un cicle d’ocupacions i activisme que acabà essent conegut com el del “korks”, amb l’Assamblea Okupa com a centre o espai de trobada i convergència de grups, com les Dones del Sac, que ja existien abans, o les Dones Anti-Sistema (DAS), o un col·lectiu de contra- nformació com ANTA.
I també altres més efímers, com un d’escaladors, un altre de col·leccionistes, un d’skaters i un altre de difusió i organització d’activitats musicals, ens explica el Franki, un dels protagonistes d’aquesta època. Sense deixar de treballar amb l’AO, recorda en Franki, “vam decidir actuar més en l’acció directa que volíem, i tenir un espai propi”, que inicialment es va dir KORK (Kasal Okupat Revolucionari Kombatiu).
De korks hi va haver varis. El primer, Kork 1, durà un mes com a molt, “ens va enredar el propietari i li vam tornar la casa, ens ho vam creure i ens va enredar, vam marxar i al cap d’un mes ja hi havia una immobiliària allà fotent uns pisos per vendre’ls”.
El Kork 2 va ser al carrer Sant Jaume, amb desallotjament en dos o tres mesos; “la casa, però, continua encara abandonada. Parlem de l’any 1997”. Amb el tercer kork les coses van ser diferents. “L’ocupació va servir molt més de revulsiu i va durar més”, al carrer Puig Novell, cantonada amb Racó. Ocupat al 1998, va viure uns mesos d’activitat important. Davant l’amenaça de desallotjament, ja entrat el 1999, “l’assemblea decidí plantar cara i fer servir el desallotjament com resposta a la repressió, contra la justícia que sempre es posava de banda dels propietaris i els especuladors”.
Abans del desallotjament es va fer una gran manifestació, entorn a un miler persones, amb la consigna Colors contra la Repressió, amb molta gent també d’altres ciutats, i una campanya espectacular recollida de firmes, amb pressió a institucions com l’Ajuntament.
Col·lectius de la ciutat van decidir defensar-la, i 32 persones es van quedar i encarar la Policia Nacional, que va muntar un operatiu gegantí i espectacular. Pels carrers, relata en Franki, que hi era dintre, hi havia molta gent per intentar protestar. Efectivament, hi va haver moltes corregudes i càrregues al centre de la ciutat. A la casa “es va resistir vàries hores, fins que ens tragueren detingudes a les 32 persones”. Entre les 6 hores i les 10 hores del matí. “Va ser una resistència gran, des de dintre la casa responent amb globus de pintura, petards i, sobretot, tancats allà dintre es va aconseguir frenar 4 hores el desallotjament, trencant el bloqueig mediàtic a tot el país”.
A partir d’aquí, d’una experiència important de conflicte com aquesta, el moviment entrà en una fase de reflux. De fet, al 2000, l’AO decideix dissoldre’s. “Es va entrar en tota una sèrie de debats, sobre formació i sobre perspectives i horitzons”, relata el membre del Kasalet, “que no van avançar gaire”. A part, ja hi havia varis processos judicials, penes de presó elevades fruit dels desallotjaments, fins a 5 anys per a cadascuna de les 32 persones.
“A sobre”, emfasitza en Franki, “el gener de 2001 van detenir el Zígor i l’agost la Laura acusades de col·laboració amb ETA, i això va significar un cop molt fort per als moviments que ja estaven una mica inactius pels debats”. El moviment, aliè totalment al cas, es va veure obligat a posicionar-se sobre la lluita armada. “Nosaltres vam voler denunciar que això no era només un cop contra aquestes dues persones pel tema del conflicte basc sinó que també s’utilitzava el conflicte basc per atacar els moviments reivindicatius de Terrassa”, argumenta, però inevitablement “va ser un cop molt fort. Ens va trencar tot el teixit i relacions socials que havíem fet a Terrassa, i després se’ns va marginar molt”.
Amb tot, Acció Autònoma mantingué el seu projecte i el kork número 4, tocant Vallparadís, després de quasi dos anys d’activitat, va ser desallotjat poc després de la detenció de la Laura. I encara un intent més, d’AA amb diversos col·lectius, va ser un centre social al carrer Sant Francesc, conegut com a Centre Social Okupat Els Fanalets, que va durar tres mesos.
Canvi de cicle
Amb aquest desallotjament es posa fi a un cicle intens d’activisme social, molt juvenil en la majoria dels casos. Sense ocupacions públiques d’agitació, “es mantingueren però a mode de centres socials, per a reunions principalment, cases ocupades per a viure-hi, que sí que n’hi havia”. Aquí apareix l’actual Kasalet, una casa ocupada per viure, que, en marxar la gent que hi vivia, com que AA ja s’hi reunia allà, ara “tornàvem a tenir un espai propi i vam intentar centrar-nos en fer un espai nou, trencant amb la dinàmica dels korks”.
Hom parla ja del 2005. Acció Autònoma volia un local per reunions, trobada i activitats, però propi. En certa forma, “vam rescatar la idea del casal espai de trobada que ens servís per continuar al carrer”. Així nasqué, aquest any, el Kasal Okupat “perquè no ho amaguen, ho defensem, defensem l’okupació coma una eina de lluita contra l’especulació, la falta d’habitatge i llocs on reunir-nos, kasal amb k trencadora de les normatives ortogràfiques. I vam afegir autogestionat, amb una mica més de contingut”.
Encara, van decidir un nom que fos un referent local i de lluita: el d’en Joan Berney. Sociòleg, “va treballar sempre amb col·lectius amb problemes, a Madrid, València i altres ciutats; amb col·lectius desfavorits, marginats, creant projectes que ajudessin a la gent a valer-se per ella mateixa”.
A Terrassa, col·laborà amb AA, amb el moviment independentista, el Can Pingàs (centre social), l’AO, col·laborava amb la gent que okupava; “aquí de reformes arreglant i ajudant a les obres, també a les assemblees, i fent exposicions i xerrades”. Al 2004, amb problemes de salut i depressió es va suïcidar. “Un cop molt fort per la família i els moviments socials que havíem estat amb ell i ens havia ajudat”.
L’assemblea del Kasalet, d’acord amb la família, aprovà homenatjar “aquest llibertari de soca-rel i continuar la seva lluita”, al març del 2005.
Fins l’actualitat
La història de l’AA, com a grup dintre de l’AO de Terrassa, del moviment dit okupa i anticapitalista en general, en aquestes dues dècades, ha estat molt agitada. En Franki mateix considera que efectivament vivim un altre moment, però afirmant que el seu protagonisme ha estat clau per contribuir a posar temes en l’agenda política i a fer avançar altres moviments i projectes, com ara el propi Kasalet, o part del moviment independentista. En aquell temps també es va formar l’Ateneu Candela i altres col·lectius.
Recorda les campanyes contra les ETT, contra el patriarcat i la qüestió de gènere, contra el camp de golf de Torrebonica; i sempre present la lluita antirepressiva. Parlant estrictament del Kasalet, “allò destacable no és que hi hagi hagut algun pic important d’activitat, sinó que ha estat continuada, un espai obert i ple de continguts, on es reuneixen persones i col·lectius, autogestionat i a disposició. Des del qual s’ha col·laborat en infinitat de campanyes i lluites socials”.
Escola de formació
Semblava que hi havia un trencament entre els que havien lluitat a la transició i els que conençaven als 90, però ara hi ha continuïtat, dels que han lluitat als 90 fins ara hi ha continuïtat no hi ha hagut trencament, i fruit d’això hi ha molts projectes seriosos i consolidats.
Hem d’estar contents i donar forces per seguir tirant endavant, tot el que hem lluitat que mai ha estat en va, serveix per continuar vivint i lluitant, tenir referents i espais on poder seguir avançant, per molt ja sabem, pot semblar carca, hem de saber mirar endavant, jo mateix m’he vist, que les lluites avancen en termini de temps llarg, necessiten madurar, en alguns moments ràpid, però calen projectes a la llarga, mirar horitzons futurs, objectius a curt i a mig i llarg termini, que ens ajudin també en moments com aquests, que es mantenen els projectes consolidats, el que hem fe serveix, com aquest projectes que fa anys que dura.
Fruit de les trajectòries de lluita que han hagut tot continua, fent una mica de reduccionisme, sense el moviment independentista rupturista quan ningú ho feia, no hi hauria ara com apuntar-se al carro de la independència, aquí, si no fossin el AJIC i Can Pingàs i la primera CUP, endavant, la pua, no s’hauria pogut bastir el moviment actual. Gràcies a que hi ha hagut això, ara fins i tot alguns s’apunten al carro de la independència quan mai havien estat a favor, han sigut la dreta més rància i burgesa de Cat com CDC i també ERC tantes vegades, Però sense els antecedents no hi hauria ara espai per fer la lectura de desobediència que sembla que es parla, fins i tot gent que no ha tingut en compte.
El moviment okupa ha estat aliment de la PAH, «està claríssim, sense les okupacions dels anys 90, nosaltres ja ho dèiem: els desallotjaments d’avui seran els desnonaments de demà, era una època agressiva, el moment de la bombolla immobiliària, ja ho dèiem que això petaria a l’època.»
Pep Valenzuela
Deixa un comentari