De què parlem quan parlem d’economia feminista?

No Comment

Tot i que no és un concepte nou cada vegada es parla més de l’anomenada economia feminista o economia de les cures. Amb motiu de la visita de l’activista social i sociòloga Sandra Ezquerra a Terrassa hem volgut fer-nos algunes preguntes al respecte d’aquest paradigma que cada cop pren més embranzida a dins de l’economia.

Sandra Ezquerra va visitar Terrassa el passat 26 de novembre com a invitada al cicle de pensadores organitzat per la llibreria Synusia per a conversar sobre aspectes comuns de les nostres vides tals com la defensa dels espais socials, la reivindicació d’una economia que posi les persones al centre o la manera com teixim vincles.

Ezquerra és una de les organitzadores del Congrés Estatal d’Economia Feminista a la Universitat de Vic, que va començar a celebrar-se al 2010. Uns anys després, al 2014, es celebrava la primera Fira d’economia feminista a Barcelona i posteriorment, la FESC (Fira d’Economia Solidaria de Catalunya) articulava la seva edició de 2015 al voltant de l’economia feminista. Sens dubte, aquest nou paradigma interdisciplinari que busca estudiar l’economia allunyant-se de paràmetres androcentristes ha esdevingut un dels marcs teòrics essencials des d’on construir els nous feminismes però, de què parlem exactament quan parlem d’economia feminista?

Per ajudar-nos a entendre-ho, Sandra Ezquerra va començar la seva intervenció fent una petita i aclaridora explicació al voltant de conceptes necessaris bàsics.
És fonamental conèixer, per exemple, les diferències entre treball productiu i treball reproductiu ja que l’economia feminista entén que sense les tasques reproductives -generalment no remunerades i desenvolupades per dones- no hi hauria treball productiu.
Hi ha un treball productiu que genera valor de canvi, explicà Ezquerra, i que s’emmarca al que seria el circuit del capital, de producció, distribució, consum…però també hi ha tota una altra esfera de treballs i activitats, de comunitats, de xarxes de suports que els analistes econòmics clàssics obliden i no tenen en compte tot i que ha estat essencial per a la reproducció de la vida.
Dit d’una altra manera, les activitats comercials que es porten a terme a la societat només són possibles perquè hi ha al darrera un altre seguit d’activitats, invisibilitzades i relegades a l’àmbit domèstic, que han hagut de ser assumides per les dones.

Moltes d’aquestes activitats havien estat, en el passat, en mans no de persones individuals sinó del gruix de comunitats senceres que s’organitzaven de manera molt diferent a com ho fem en l’actualitat. Per a explicar el salt d’aquesta organització «dels comuns» a la nostra societat actual, sotmesa al capitalisme més individualista i ferotge, cal apel-lar a un terme marxista, l’acumulació primitiva, i a una de les persones que millor ho ha explicat en els darrers temps: la filòsofa i activista italiana Silvia Federici.

Federici és l’ autora de Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria (Traficantes de sueños, 2010) una de les obres clau en el feminisme actual. A Calibán y la bruja Federici explica com va ser la transició, violenta i profundament misògina, del feudalisme al capitalisme actual i es serveix de la cacera de bruixes per a resseguir els processos d’acumulació que el marxisme assenyala com a condició indispensable pel naixement i desenvolupament del sistema capitalista.
Sandra Ezquerra defineix l’acumulació originària o primitiva com el procés mitjançant el qual es separa als productors dels seus mitjans de producció i reproducció ja sigui a través de la destrucció de la economia autòctona, la pirateria, l’esclavisme o l’expropiació de terres entre d’altres. La tesi que Federici sostenia a Calibán y la bruja i que ha estat posteriorment adaptada i recolzada amb entusiasme per bona part del feminisme anticapitalista -entre d’elles la propia Ezquerra- és que el treball productiu també va ser sotmès a un procés d’expropiació. És a dir, el mateix procés que encerclava practiques, formes organitzatives i coneixements propis del comunalisme als temps feudals va afectar a les dones, contra les quals es va llençar una violenta ofensiva que havia de facilitar l’establiment de les bases del sistema capitalista mundial.
Establint un paral·lelisme entre els anomenats encercaments de les terres comunals i els processos actuals de privatitzacions i retallades, Ezquerra ens va convidar a reflexionar sobre els perills derivats de la transferència a mans privades de tasques que les lluites sindicals i feministes havien aconseguit, fins ara, alliberar de l’àmbit domèstic tot forçant la implicació dels agents públics. Segons l’activista, la crisi ha portat una onada de privatitzacions i reformes fiscals que han accentuat la desigualtat entre els gèneres sent la població femenina la part més perjudicada.

En la mateixa línia discursiva que Ezquerra, les persones assistents a la sessió van compartir experiències personals que evidencien l’agreujament de la crisi de les cures i van aportar possibles formules d’organització social alternatives com podrien ser els grups de criança compartida que porten alguns anys funcionant arreu del país.

La part final de la conversa va girar al voltant de l’estat i el seu paper davant d’aquestes formes alternatives d’organització social. Es va qüestionar quin és el marge de moviment que tenen o haurien de tenir les institucions públiques alhora d’articular les seves polítiques tot arribant a una conclusió: urgeix deixar de considerar que les practiques competitives de l’economia capitalista són la base de la nostra societat. La experiència ens diu que la veritable base de l’organització social són tots aquells processos que sostenen la vida i que l’economia feminista vol posar al centre del debat: les cures, la cohesió social, el suport mutu i la cooperació.

Sandra Ezquerra

Related Articles

Deixa un comentari

Anna Murià Preinscripcions juny 2018
MLRS en PAPER
SEGUEIX-NOS A TWITTER