A tots ens ha passat. Escrius alguna cosa carregada d’una mica d’enginy, d’humor ocurrent, doble lectura, i això fa que tots els teus seguidors o amics cremin el ratolí de tant fer clic al “M’agrada”. En canvi, la mateixa ocurrència passa desapercebuda per a tot el personal que et contesta seriosament, la qual cosa encara és pitjor ja que no entenen res de res i encara menys la ironia de l’enunciat. Dubtes si has d’esborrar alguna cosa, penses de cop que l’única explicació és que un bon grapat dels teus suposats amics són disminuïts, o que la manera de consumir informació “on line” ha assassinat la ironia directament. He estat massa subtil? Li havia de posar un emoticon al final? M’he passat?
La ironia és una de les eines més sofisticades de les que disposa l’ésser humà. Precisament, perquè la seva gran força és també la més gran de les seves debilitats (fes-li una ironia a un imbècil i tindràs un enemic fidel). No tothom capta la ironia en qualsevol context, a més molts ni tan sols estan disposats a permetre que això passi. Senzillament requereix d’un esforç. Fa poc es va analitzar el temps que un grup de persones triga en llegir frases iròniques i no iròniques, la diferència era molt notable.
Analitzant el moviment dels ulls dels lectors, van descobrir que rellegien les sentències iròniques, els ulls arribaven al final de la frase i tornaven al començament per repassar-la. Literalment la ironia té una doble lectura i obliga a realitzar-la. A més, la gent que no capta una ironia, acostuma a ser la gent amb un sentit de l’humor nul, per tant, gent molt perillosa i de la que s’ha de desconfiar.
Molts arriben a aquell punt de no tenir temps per a dobles lectures. Es navega per centenars de llocs (t’informes al moment i ho oblides a l’instant), seguim a una quantitat de gent o comptes, consultem desenes de titulars en dos cops de ratolí. És sabut que un percentatge bastant gran de comentaris sobre noticies els escriuen gent que no s’ha llegit la noticia, és més, ja no sorprèn descobrir que ni tant sols s’han llegit el titular sencer. En els darrers tres anys s’han reduït notòriament la longitud dels missatges (Twitter, Facebook, Instagram…) Els més llegits són els que no arriben als 110 caràcters. No m’obliguis a llegir tant, et diuen.
Diuen que on hi ha ambigüitat acostuma a haver-hi humor. Detectar humor i ironia en els missatges que deixem no és fàcil. El traductor de Google no capta el doble sentit, tot el que no sigui literal és difícil d’entendre, encara més quan es transmet en un text i no de forma oral. La ironia es defensa bastant bé amb el to de veu, amb el gest, amb l’arqueig d’una cella, amb l’expressivitat de les mans, però per escrit tot es complica més. En les quinze paraules que té un “twitt” és molt més difícil de detectar la ironia que en una novel·la de Julian Barnes. Per això, la ironia és diferent segons el canal que utilitzis. Si la ironia ha canviat l’ús del llenguatge per provocar humor també ha canviat.
De quina manera? No és fàcil saber-ho, la ironia no desapareix, s’adapta. No és que desaparegui, més aviat és mutable i s’acomoda al discurs propi de cada canal i cada persona. La ironia és una eina força interessant en el nostre sistema econòmic, a vegades una queixa irònica sobre un determinat producte fa creure tot el contrari a l’empresa. Un missatge irònic o sarcàstic com: “Tenim un govern a la nostra alçada, sempre fan el millor per nosaltres”, podem fer passar bou per bèstia grossa, o el que és el mateix, estic dient que: “tenim un govern de merda”, en canvi ho poden entendre a l’inrevés fins que algú els ho diu o els ho aclareix.
Els més antics porten com a molt explicant coses o escrivint en un blog des de fa deu anys aproximadament, tot just uns cinc anys en d’altres xarxes socials. És molt probable que encara no ens haguem adaptat del tot als matisos que requereix el lloc i, ens veiem obligats a sacrificar subtileses pel camí per aconseguir que arribi el nostre missatge. D’aquesta manera acostumem malament al lector que espera idees més simples, acudits més explícits, ironies menys fines i, sobretot, que estiguin mastegades.
De fet, amb tants ‘emoticons’ i tants ‘hastags’ estem matant la ironia al fer-la tant obvia, si no ho hem fet ja.
Miquel Mallafré
P. S.
Per què hi ha gent que vol ser amiga teva a les xarxes socials o d’altres mitjans de forma insistent, t’envia la sol·licitud d’amistat i mai més tornes a saber res més del personatge? Això no és una ironia, lamentablement és una realitat. Capítol a part són tota aquella gent que només saben expressar-se sempre amb un “m’agrada” o un “emoticon”, és el màxim que aconseguirem d’ells. Ni una paraula ni una sola frase, sempre un solet de merda d’aquells grocs que mai saps què vol dir. Ells, suposo que sí, jo, no.
Deixa un comentari