[Miquel Mallafré] El cinema com a prozac

No Comment

Vaig anar a veure -una vegada més- “La vita è bella” de Roberto Benigni. 1997. La pel·lícula era l’excusa o el reclam per parlar després sobre els camps de concentració i extermini. El lloc on es feia l’acte estava ple. No vull estendre’m. M’agradaria aclarir d’entrada que el sentit de l’humor, al menys el que jo considero com a tal, va lligat a la intel·ligència, al sentit comú i sempre amaga un rerefons crític, amb un to a meitat camí entre el cinisme i el desengany.

Estic dient que no entenc que una pel·lícula com aquesta pugui agradar a algú. Ho respecto, per descomptat, però no ho entenc. Anem a “l’asunto”. La primera part és insuportable veient al sr. Benigni dient en tot moment “Buenos días princesa!” a la seva dona en la vida real (una santa de debò per suportar-lo). És irreal fins el disbarat, queca de collons, i sobre interpretada.

No sé qui es va atrevir a dir que està narrada en forma de conte. “La nit del caçador” de Charles Laughton, sí que és un tros de conte i no aquesta canoa de suro. Una noia va manifestar que les cares de Benigni feien riure i plorar. A veure, jo puc riure amb les situacions de “Desmontando a Harry” de Woody Allen. Les cares de Michel Caine a “El hombre que pudo reinar” de John Huston. Puc plorar amb “El hombre elefante” de David Lynch o els últims minuts d’“Alguien voló sobre el nido del cuco” de Milos Forman. Ara bé, si aquest senyor fa riure i plorar, no tinc paraules i estic molt confús.

Molta gent ha tractat el tema del nazisme des de l’òptica de l’ humor, des d’Ernst Lubitsch (brillant), Charles Chaplin (decebedor), fins i tot Quentin Tarantino (irreverent). Però cap d’aquest tres s’han pixat a la cara dels morts ni a sobre de la intel·ligència dels espectadors. Potser perquè els tres esmentats són persones intel·ligents, i els dos primers van viure de primera mà aquells anys d’infausta memòria.

És lamentable comprovar com a una notòria majoria de públic li agrada la morralla pornogràfica. Perquè la peli és pura obscenitat, està fora de lloc, d’escena i de moral. De debò que la gent pot meravellar-se amb aquest atemptat a l’enteniment, el bon gust i la memòria de milions de persones?

Han passat molts anys des del primer cop que la vaig veure, però amb el temps i obligat per les circumstàncies vaig tornar a empassar-me-la i els meus presagis de llavors s’han complert amb escreix. Només els idiotes viuen en una broma constant; només els idiotes no són conscients de quan una broma deixa de fer gràcia (si és que l’ha tingut en algun moment); només els idiotes poden fer una mofa tan burda, infantil i manipuladora d’una tragèdia com la de l’holocaust nazi; només els idiotes poden pretendre convertir un genocidi en un absurd joc de nens ple d’hilaritat. No cal dir el què em sembla el guió. Això sí, no conec a cap idiota al que no li agradin els diners.

Per últim, el pretès humor de la peli és inexistent, ningú se’l creu en cap moment, és barroer, la història no té cap mena d’ironia ni sarcasme, les gràcies són de pallasso de circ tronat (allò de la clatellada una vegada i un altre). Per perpetrar una cosa com aquesta jo hagués agafat a Pajares i Esteso. Per fer aquest tipus d’humor, aquests últims agafen un teló de fons més adequat, no els camps d’extermini de milions de persones per desbarrar. La vida, és un quart d’hora horrible amb cinc minuts meravellosos. D’acord. Però la vida de Roberto Benigni, no és bella. Queda clar?

miquel mallafré, 5 de juny de 2017

Related Articles

Deixa un comentari