Aquests dies estem de celebració. Commemorem els 40 anys d’una manifestació històrica. Més de 5.000 persones del col·lectiu LGTB i d’organitzacions diverses recorrien la Rambla barcelonina davant la policia, cridant consignes en contra de la Llei de Perillositat i rehabilitació social, aprovada durant el franquisme i que perseguia les persones homosexuals durant la dictadura. Era l’any 1977 i l’alè repressor del franquisme continuava ben present.
Per aquella època corria també el Manifest del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Celebrem també els seus 40 anys.
El manifest, malgrat el nom, “alliberament gai”, va molt més enllà d’apel·lar el dret a la llibertat dels homes amb una orientació sexual determinada. El manifest és una crida a l’alliberar-nos del sexisme, del masclisme, de les institucions perpetuadores dels rols opressors. El manifest apel·la la necessitat de deslliurar-nos del sistema de gèneres imperant i les desigualtats i opressions que se’n deriven, en paraules textuals diu en la seva introducció: “En darrera instància, l’opressió del gai és una conseqüència de la desigual relació entre els sexes masculí i femení en general”.
Crec fermament que en aquests 40 anys hem avançat molt en quant a la igualtat i la llibertat. Un exemple el tindrem aquesta tarda, a l’atri de l’Ajuntament, on rellegirem una part del manifest del FAGC davant una institució que ara ens acull i ens protegeix. En canvi, fa 40 anys els manifestants eren vigilats i perseguits per les institucions. Aquesta és una evolució pròpia d’un estat democràtic.
S’han assolit altres fites molt importants que han anat canviant la societat, les polítiques públiques i la legislació, com n’és exemple la llei catalana 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, que ha fet possible el reconeixement i la garantia real d’aquests drets, tot i que encara queda molt per desenvolupar i implementar.
Però allò que el FAGC ja deia en la introducció del seu manifest ara fa 40 anys, continua vigent. Cal doncs continuar atacant la base de l’opressió: la construcció binària de les identitats de gènere que respon a la lògica d’un sistema patriarcal que divideix el món productiu i el reproductiu assignant al rol de gènere femení el paper de complement de l’àmbit privat atribuït al rol masculí, necessari en una societat capitalista.
Ens hem de preguntar: en aquesta construcció social, quin lloc ocupen les persones que qüestionen els rols de gènere assignats pel sexe de naixement (Trans*), les persones que neixen amb desenvolupament sexual ambigu (Intersex), les que no reprodueixen el sistema de sexe – gènere heterosexual (Homosexuals, Bisexuals i altres opcions afectives), o les que no segueixen el mandat del rol de gènere tradicional amb expressió o comportament no normatiu (dones masculines i homes femenins)?
Fer polítiques de diversitat afectiva, sexual i d’identitat de gènere va molt més enllà d’atendre les persones LGTBI, perquè han de trencar amb les normes de gènere estàtiques que limiten tothom, independentment del sexe, orientació, identitat o expressió de gènere. Les polítiques LGTBI empoderen i inclouen tothom. Són una oportunitat per repensar el sistema actual que provoca exclusions i discriminacions com el masclisme, el sexisme i la lgtbifòbia. Motiu pel qual les polítiques de diversitat afectiva, sexual i d’identitat de gènere han de ser presents en tot allò que fem des de les institucions i entitats, per lluitar així contra aquestes normes de gènere imperants que ens determinen i encasellen, diàriament en pràcticament tot allò que fem sense ser-ne conscients.
Lluïsa Melgares Aguirre, Regidora LGTBIQ de l’Ajuntament de Terrassa
Deixa un comentari