Rosa Rubio, dissenyadora, modista i creadora de la marca de roba «Inhala, Exhala», treballa, entre d’altres, fent visites guiades o tallers al Museu Tèxtil de Terrassa i també és professora de costura a l’escola municipal La Llar. Algunes de les seves alumnes diuen, mig en broma mig de debò, que la Rosa ha ensenyat a cosir a mig Terrassa.
Com i perquè vas començar a cosir?
Per mi era una cosa natural, a casa meva sempre s’havia cosit. Abans les dones sempre cosien, les ties, les àvies… Ma mare, a més, treballava en la confecció, tot i que era aquella confecció tan dura que es feia «en negre». A ma mare li arribaven sacs amb encàrrecs per cosir i ella els treballava amb la seva màquina. Jo vaig créixer veient això, de fet un dels meus jocs preferits era confeccionar els vestits per a les nines de paper amb què jugàvem aleshores.
I llavors ja tenies clar que volies dedicar-te a això?
No. Com totes les nenes jo volia ser metgessa, aviadora d’avions supersònics… coses així. Quan vaig acabar l’EGB, però, la idea d’anar a BUP no m’acabava de convèncer. Em semblaven estudis molt teòrics i molt llargs. M’agradava molt l’arquitectura, per exemple, però se’m feia difícil començar una cosa per la qual els resultats serien visibles anys després.
Tens poca paciència?
Més aviat diria que sóc una persona molt ràpida en «pensament i obra» i necessitava resultats relativament immediats. El fet de poder construir alguna cosa en un procés d’unes hores era molt atractiu, així que vaig decidir estudiar un FP de moda i treure’m el títol de professora de modisteria, tot i que amb els anys, més endavant, també acabaria fent BUP. Als meus pares els hi va semblar bé, però sí que em van demanar que m’ho pensés bé. Jo era bona alumna i treia bones notes i, en aquells temps, si podies anar a BUP i escollies un FP es considerava un malbaratament de la nota i de les teves capacitats.
I després?
Després vaig fer disseny a una escola privada de Terrassa, perquè al curs de FP que havia fet la part de patronatge tenia molt més pes que la de disseny i jo, en canvi, no entenia ni entenc encara una cosa sense l’altra. Si fas només patronatge o només disseny et quedes «coixa». A mi m’agrada tot el procés.
És per això que vas començar la teva pròpia marca de roba?
Bé, això ha estat més recent. Ara porto gairebé tres anys amb la marca de roba «Inhala, Exhala» però abans havia tingut un taller de modisteria amb unes amigues. Vam estar uns anys i després ja vaig començar a treballar de professora. Fer classes em funcionava prou bé i com la modisteria no m’acabava de fer el pes, i tenir un taller obert al públic és molt complicat, el vaig tancar. Em vaig centrar en fer classes, i allò m’agradava molt però quan només et dediques a això… tens ganes de produir coses.
“A la indústria globalitzada es posa molt èmfasi en el producte ja acabat. A mi el que em sembla interessant és tot el procés, com es fa.”
Tot i que fer classes t’agrada molt.
Si, hi ha tota una part social en el fet de donar classes que m’agrada moltíssim. A més sóc bona «traduint» els conceptes més tècnics, que jo entenc encara que no m’hi dediqui o no m’hi hagi especialitzat, per tal de fer-los més entenedors i assequibles per a la gent que no els domina i que vol aprendre patronatge a un nivell més elemental. Al final, els meus alumnes no venen a classe per dedicar-se a això de manera professional, venen simplement per aprendre a cosir, com un hobby, i cal fer aquesta feina.
Però, malgrat la satisfacció de fer classes, trobaves a faltar la part més creativa, oi?
Exacte. Abans et deia que fent només de professora vaig començar a pensar que em faltava alguna cosa, sentia que tenia ganes de crear. Aleshores vaig començar, amb una amiga que dissenyava teixits, a fer roba infantil. Vam estar un any i mig, provant una mica… però la roba infantil, tot i ser divertida de fer, és molt complicada… Has de parar atenció als detalls, fer roba que els infants es posin amb facilitat, que els hi sigui còmoda…
I vas acabar fent roba per adults. Com vas fer aquest canvi?
En aquesta època de vegades hi havia mares que em demanaven peces de roba com les que portaven els seus nens però amb talles per adults…Vaig començar a fer-ho i em vaig adonar que dissenyar roba per adults em semblava més fàcil i també em donava més satisfacció personal. Així que, a poc a poc , vaig anar deixant de fer roba infantil per concentrar-me en la roba d’adults.
I així va sorgir «Inhala, Exhala». Per cert, nom curiós per a una marca de roba.
El nom de la marca va sorgir a l’Ateneu Candela, durant una sessió de fotos amb la meva col·lecció de roba. La fotògrafa, la meva amiga Lydia Cazorla, portava com atrezzo uns cartells que deien «Inhala, Exhala» i em va agradar l’expressió. A més, coincidia que la model que estava portant la roba en aquella sessió feia ioga i va posar fent algunes postures. Tot lligava! A més, m’identifico molt amb aquesta idea de que quan cuses, com fas peces úniques, has de dedicar-hi uns minuts tranquils a cada peça. És un moment d’ inhalar i exhalar, respirar i ser conscient del que estàs fent. M’agrada que la marca es digui així perquè em recorda a aquest moment únic en què estic treballant les peces, em recorda la manera que tinc de treballar.
Aquesta és una manera de treballar totalment oposada a la que es dona en la indústria tèxtil globalitzada, no?
Clar. A la indústria globalitzada es posa molt èmfasi en el producte en si, ja acabat. A mi el que em sembla interessant és tot el procés, com es fa. Quan la persona consumidora compra una peça de roba feta a nivell local sap que és una peça que és més o menys única, feta d’una manera especial.
No has considerat mai treballar per aquesta indústria globalitzada?
Ara estic col·laborant amb una patronista d’una empresa d’aquest tipus, amb la producció a Xina, etc. I el que fan és molt bonic i fan un producte ben fet però, què més dona el producte que facin? Al final el que importa, el que interessa, és com està fet, quin ha estat el procés de producció. No necessitem comprar tanta roba, si la comprem és per caprici. Així doncs, si és un caprici, millor que sigui un caprici especial, que pagui la pena.
Personalment no necessito entrar en aquesta roda de la producció en sèrie, jo faig deu o dotze peces al mes i amb això en tinc prou, no necessito produir-ne dos mil. No visc d’això i per tant això ho puc fer d’una altra manera…com si fos un hobby o por amor al arte.
I quan trigues en fer una d’aquestes deu o dotze peces?
La producció comença triant i comprant el teixit. El compro, el rento, el planxo i després dissenyo la peça a partir d’aquí. L’acte de cosir pot ser una hora, dues hores… Si és una peça a mida trigo una mica més. Si estigués més temps cosint… a quin preu hauria de vendre cada peça?
I creus que el teu model de producció i el model de producció tèxtil en sèrie poden conviure?
Sí, ara fins i tot és més fàcil perquè hi ha una mena de boom amb tot això. No només parlo de la roba, també es pot veure amb l’alimentació, per exemple. La gent, cada vegada més, vol productes de km0, més sostenibles, produïts d’una altra manera… no sé si és per moda o perquè tenim més consciència del que suposa la indústria tèxtil més globalitzada…
Maria C.
Deixa un comentari