[Emili Díaz] Ens volen esclaus: barats i sense veu

No Comment

Difícilment trobo similitud entre aquella Europa que ens van vendre a tots els ciutadans de la Espanya de l’època, en l’any 1986 i la que avui observo i pateixo, pel que veig al meu voltant.

Fent una mica de memòria, l’any 1986, jo tenia llavors 36 anys, però recordo molt bé la campanya mediàtica sobre la nostra incorporació a la Unió Europea. Se’ns deia aleshores que entrar en el club dels països grans d’Europa, com ara França, El Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Holanda, suposaria per damunt de tot, un augment considerable de l’autoestima com a nació. Ens van portar el canvi d’unes ulleres velles per unes de noves, les quals ens deien ens permetrien veure que podíem arribar a ser com ells i que devíem demostrar que érem capaços de posar-nos les piles i començar a construir un país més modern o, com encara avui diem, “més europeu”.

Aquest va ser el missatge. Se’ns obria un futur esplendorós i ple d’oportunitats per a tothom, i que per això teníem que estar a l’alçada. A fi de comptes, el que sembla que Europa ens prometia era el desenvolupament d’una verdadera democràcia, oberta, transparent i impregnada d’uns drets i llibertats dels que fins aleshores encara no havia pogut gaudir el poble espanyol.

“Hi ha entre 15.000 i 30.000 empleats dedicats a pressionar les institucions europees –sobre tot a la Comissió Europea—i treballen per a 1.500 grups industrials”.

Europa ens portaria riquesa, nous i millors llocs de treball, més cultura i educació, millors comunicacions, estaríem més protegits en cas d’amenaces de guerres, així mateix acabaria amb les fronteres. Era aquella una Unió Europea que es ventava de ser la bandera dels Drets Humans i de la Democràcia.

Recordar que els fons estructurals ens portaren unes millores importants en el nostre dia a dia, com ara noves vies de comunicació i instal·lacions de tota mena: educatives, esportives, culturals, sanitàries…. Amb una injecció de recursos dineraris que ens van treure dels anys 50 pel que feia a infraestructures. Però l’ideari més repetit i publicitat pel govern espanyol i també per altres institucions en general, premsa, i creadors d’opinió, era –sempre ha sigut que la Unió Europea es per damunt de tot, democràcia, drets humans, respecte i defensa de la dignitat humana-, amb la protecció dels drets dels treballadors, del medi ambient, dels consumidors i usuaris, de totes les persones sense excepció.

Des d’ençà ha plogut molt. Avui tenim un Parlament Europeu que dista molt de ser el que diu ser. Hauria de ser la càmera de representació de la voluntat popular europea. Hauria de ser el mirall i el referent dels valors que van fundar aquesta societat europea, però malauradament no ho és. Ser representant escollit com a eurodiputat no implica ni obliga a tenir que donar massa explicacions sobre el seu treball. Sembla que la rendició de comptes, les explicacions als votants i la transparència no són activitats inherents al càrrec i al manament del que són temporalment dipositaris.

Al nostre sistema democràtic li falten procediments que caldria implementar per que poguéssim parlar d’un sistema verdaderament democràtic. Mentrestant, podem seguir escollint al pastor que ens ha de cuidar les ovelles per després deixar-lo completament sol envoltat de llops. Quan d’aquí a 4 anys tornem, pot ser que aquest pastor s’hagi fet amic dels llops. I això és el que ha succeït amb les nostres democràcies, hem delegat el poder -no oblidem que és nostre- durant massa temps a unes elits sense massa vigilància.

“Això és el que ha succeït amb les nostres democràcies, hem delegat el poder -no oblidem que és nostre- durant massa temps a unes elits sense massa vigilància”

Els ciutadans hem deixat un espai buit entre nosaltres, els que ostentem la sobirania!, i aquells a qui hem delegat com a representants, que s’obliden de representar i complir amb el manament amb molta facilitat. Amb molta rapidesa deixen de semblar-se a la ciutadania que els hi van donar la confiança a través del vot, i en conseqüència l’escó, i abandonen tenir els mateixos interessos. L’elector es queda sense veu. La democràcia mor. I aquest espai buit, aquesta esquerda o forat l’han omplert els llops.

De fet això no és nou, Antoni Gramsci ja ens ho recordava fa més de 90 anys.

En el Parlament Europeu, aquests llops són els lobbies, amb empleats que posseeixen acreditacions –són uns 4.000 només en el Parlament, i entren i surten com de la casa seva-. Organitzen esdeveniments de tota mena per als eurodiputats, als que conviden i complimenten. Aquests esdeveniments, disfressats per exemple de presentacions d’estudis falsament imparcials, el que busquen és influir en el que denominen policy-makers, o sigui responsables polítics, i d’aquesta manera inclinar la balança cap els seus propis interessos. És a dir, fer treballar als polítics en el seu benefici propi. Els pressupostos amb què compten els grups de lobbies són milionaris i, pel que es veu la rendibilitat és molt alta.

Després de Washington, Brussel·les és el lloc del món amb major concentració de lobbistes, i organitzacions com Corporate Europe calculen que hi ha entre 15.000 i 30.000 empleats dedicats a pressionar les institucions europees –sobre tot a la Comissió Europea—i treballen per a 1.500 grups industrials. Les oficines d’aquests 1.500 grups envolten els edificis del Parlament i de la Comissió com si fos una muralla, de forma visible i efectiva. Les veus que parlen a les orelles dels polítics i alts funcionaris de la UE són les d’ells, i no les dels ciutadans. A la vegada, també són ells els únics que tenen els mitjans per comprar voluntats. Un d’aquests mitjans és el fenomen de les portes giratòries. Polítics que passant de ser càrrecs públics a ser consellers d’administració d’alguna gran empresa. En Espanya, la llista de polítics que han fet servir la porta giratòria és quasi infinita.

Fer lobby és molt rentable. La barreja de capacitat econòmica, facilitat d’accés als que prenen decisions i la falta absoluta d’escrutini per part de la ciutadania, converteixen a les institucions europees en el paradís del lobbying. Són pocs els despatxos on no arriben els seus tentacles.

Tanmateix cal incloure que la majoria de les institucions supranacionals que patim, com la Comissió Europea, el BCE, el FMI, o el Banc Mundial, són qualsevol cosa menys democràtiques. De fet a qui no representen és sens dubte al ciutadà comú, o sigui a la majoria. Ningú els vota i tanmateix ningú els veta. Pertanyen a les elits polítiques i empresarials, es representen a ells mateixos i imposen la seva ideologia a la força, maquillada o disfressada de no-ideologia. Intenten establir un model amb el que mai ells poden perdre. I el més gran dels èxits d’aquests llops en Europa és molt probablement l’acord del Tractat Transatlàntic amb els EEUU. Un tractat que constitueix el somni de les multinacionals, dels fons d’inversió, dels especuladors i els voltors de les borses i els mercats. El somni d’ultraliberals com Ronald Reagan, que va arribar a dir que l’origen de tots els nostres problemes eren els governs, que és el mateix que dir que el problema és que la gent vota i decideix.

El somni dels grans poders econòmics ha estat sempre convertir-se en legisladors, poder saltar-se els canals i procediments democràtics, i no haver de “suportar” ni respectar més la voluntat popular i els manaments que sorgeixen d’unes eleccions, com són: les polítiques socials, les normes i lleis que protegeixen al treballador, al medi ambient. Es tracta, dit amb les seves pròpies paraules i mostrant no tenir cap mena d’escrúpol, d’“obstacles al comerç”, i per tant són barreres que cal eliminar. Ens volen callats, ens volen desposseïts de qualsevol capacitat de decisió sobre les nostres societats, que són les nostres vides. En definitiva com afirmo a l’anunciat de l’article d’opinió, ens volen esclaus: barats i sense veu.

Emili Diaz

Related Articles

Deixa un comentari

Anna Murià Preinscripcions juny 2018
MLRS en PAPER
SEGUEIX-NOS A TWITTER