Vista del barri de Sant Llorenç
L’associació veïnal és compromesa en les qüestions de manteniment del barri i de moltes comunitats d’escala. Aquí les activitats inclouen, com és el cas de les AV en general, les relacions barri-Ajuntament i barri-Generalitat (Agència d’Habitatge de Catalunya). Però també un conveni amb els Jutjats de Terrassa a través del qual joves i adults que tenen «comptes pendents amb la comunitat» o que han de «pagar alguna multa» ho fan amb feines que indiquen des de l’AV, destinades a neteja i manteniment del barri.
D’altra banda, hi ha el projecte Òmnia, un conveni amb el Servei d’Ocupació de Catalunya, per a la inserció laboral mitjançant l’aprenentatge de noves tecnologies, que inclou a dones, joves i també adults. El punt Òmnia ofereix també connexió gratuïta a internet per a joves, tant per navegar com per xatejar o mantenir els propis perfils i comptes, sempre amb un control no invasiu de l’activitat.
La Junta de l’AV, formada per 7 persones, es reuneix els dissabtes cada 15 dies, principalment per coordinar, perquè, segons la Meritxell Faure, actual secretària, «som molt actius, decidim molt en el moment, i no fem grans discussions», perquè l’activitat respon en bona mida als convenis i tasques assignades, sempre amb treball voluntari, afirma; al temps que informa que, a banda del conveni amb la Generalitat pel sou de la formadora del punt Òmnia i el manteniment dels ordinadors, l’entitat no té cap finançament que no sigui el de les quotes de les veïnes i veïns. Clar que, en aquest barri, això vol dir unes 2.300 quotes anuals de 10 euros de les respectives llars. Una quota que paguen com si fos d’escala o la comunitat.
Com a d’altres barris creats per les institucions d’habitatge social, per exemple Can Jofresa o Pla del Bonaire, hi ha pendents encara obres i el manteniment de comunitats, aspectes que cal anar parlant amb la Generalitat. Una situació gens fàcil de gestionar en aquest cas, perquè hi ha hagut una parada molt gran, des del 2004, 2007, la crisi… I només ara sembla es tornen a reactivar les obres, «per sort, tot i que no sé quan exactament», comenta Meritxell, però esperen que sí sigui aquest 2018.
Hi ha, a més, alguns punts molt conflictius, per exemple el clavegueram, que no depèn de cada comunitat, sinó de la Generalitat, però amb responsabilitat també de l’Ajutament, i «necessita neteja constantment». Altre problema són les plagues, «tenim la riera al costat», aclareix tot informant la secretària de l’AV, «que a més de ser una gran barrera arquitectònica, som com una república independent, a més tenim el problema de plagues i altres».
És per això que l’AV també forma part de la Comissió de les Rieres, que és una «assignatura pendent de ciutat, de totes les administracions; fins que no patim una segona rierada», es plany. Però, com s’ha dit, a més la brutícia, plagues…
L’altre gran tema pendent és el dels ascensors. El barri es va construir, aparentment, sense pensar que la gent es faria gran. Cap edifici tenia ascensors. La Meritxell, amb 17 anys d’activitat a l’AV, informa que la idea de posar ascensor la va proposar ella i va aconseguir suport immediat del conjunt d’entitats i persones.
Des de la seva experiència de treball amb gent gran i veient altres llocs, la proposta de posar ascensors era la única manera d’evitar, d’una banda, que la gent hagués de marxar de la casa i el barri on ha viscut 50 anys; i, de l’altre, per evitar que el barri es convertís en un gueto, només per a gent pobre, injustament marginada i estigmatitzada per la via de la segregació urbana.
El projecte, animat des del 2004, arrencà amb un acord amb la Generalitat, al 2006. Al barri hi ha 10 tipus d’edifici, 6 que poden posar l’ascensor sense problema, 2 que poden només per fora i 2 que no poden. Un total de 120 ascensors, tots parant al replà i no a meitat escala, com algú havia pretès, «perquè consideràvem que aquesta era novament una barrera arquitectònica que calia estalviar», dels quals només s’han instal·lat 14.
L’acord preveia que la Generalitat posaria un 60%, l’Ajuntament 12.000 euros per projecte i ascensor (el que cobra l’arquitecte), i la resta els veïns. Si un ascensor costava 190.000 euros, els veïns havien de posar en total uns 50.000 euros. Van començar de seguida els problemes de finançament de la Generalitat, l’Agència d’Habitatge es va voler desmarcar, i «tot se’n va anar en orris».
«Estem en una parada per agafar força», confessa la Meritxell, «però no sabem com serà». Ara, 4 comunitats començaran a fer obra d’escala, però no d’ascensor. A més, «encara hi ha problemes amb veïns, perquè els que viuen en el baix no entenen que han de pagar ascensor, has de explicar que és solidari, i altres problemes, com les persones amb discapacitat». Fa dos anys que no es posen ascensors, «és la feina que estem fent ara».
Pel que fa a qüestions de ciutat, com ara la lluita per la municipalització de l’aigua, la Meritxell declara que, com AV, «no hem opinat», però defensa a títol personal que «no es pot privar ningú d’un bé comú, i que el que s’està fent ha sigut bo pels ciutadans».
Defensa «l’apoliticisme» de l’entitat. Afirma que això els ha produït problemes amb les administracions públiques, però prefereixen mantenir-lo, tot considerant que «hi ha gent de tots colors i millor deixar els carnets fora». Reconeix, però, que per ser-hi a la FAVIBC, «una herència rebuda», també han estat marcats políticament, però que tot i així, l’experiència amb la Taula d’Entitats ha estat una marca que defensen i a la que no renuncien.
L’AV Sant Llorenç i la Taula d’Entitats
Una característica forta de l’associació veïnal del barri de Sant Llorenç és la seva articulació amb bona part de les entitats culturals i socials mitjançant la Taula d’Entitats, «un vincle principal», d’acord amb la secretària de l’AV, Meritxell Faure, que fa, d’aquesta, una entitat «no gaire convencional». Explica que és en aquesta Taula on es decideix l’activitat. «Entre totes ho fem tot, un grau de complicitat molt gran», subratlla.
Actualment, les entitats més actives d’aquesta Taula, a banda l’AV, són les següents: AMPA col·legi Sant Llorenç, AMPA del Moisès, AMPA de l’IES, AMPA del Goya, Sant Llorenç Korfbal Club, Skate Ghetto Crew, Esplai Farfalla, colla Jove de Diables de Sant Llorenç, Associació discapacitats, Associació de Dones Actives, Geganters de Sant Llorenç, Unió Esportiva Sant Llorenç, Club Amics de la Petanca, els Boixos (carnestoltes), Amics Caminants, Club Jubilats i Pensionistes i Centre Muntanyenc.
La coordinació d’entitats, per tant, és quasi permanent. Clar que sempre n’hi ha aquell nucli de més actives, en aquest cas entorn a les 8 o 9. Les activitats amb més participació són, com en general, la festa major i activitats de Nadal, entre les que destaquen la rebuda del patge dels Reis mags i el bingo solidari. En tot cas, la Taula és la base de la participació veïnal.
La Riuada i la formació del barri
L’origen de l’AV, com a d’altres barris de la ciutat, està en l’Asociación de Cabezas de Familia que establia la dictadura, als anys 60. Al 1978 ja va ser registrada com a AV, «som el registre 006 d’entitat sense ànim de lucre de Terrassa», explica la secretària.
El barri, on hi va haver un campament militar, va néixer com projecte d’habitatges per immigrants d’Andalusia, la primera i segona fases; i la tercer fase va ser per ubicar la gent de les casetes de la Rambleta i d’en Pere Parres destruïdes per la riuada del 62. Les dues primeres fases les van donar per sorteig, tot i que entre un 20% o 30% les van donar a gent del règim, militars o guàrdia civils o afins a alts càrrecs de Falange i altres, recorda la Meritxell, qui va fer amb la Loli, vocal de la Junta de l’AV, un estudi històric de la formació del barri.
La riuada es va endur alguns edificis de la segona fase que no es van reconstruir perquè estaven a la riera, però es va fer la tercera fase, que és la part central actual, on hi ha la seu de l’AV. Aquesta fase, informa la Meritxell, «es va construir en temps record, però com si fossin capses de mistos, d’aquí els problemes del barri en relació amb les humitats i la insalubritat».
Per intentar solucionar aquests problemes, l’any 1996 es va signar conveni amb l’Incasol i Adigsa, per rehabilitar totalment les comunitats, un projecte encara per acabar, però es van fer cobertes, instal·lacions de llums i façanes a tots els blocs. «Ara, els pisos estan relativament be», assegura la secretària de l’AV, «són petits, menys els de la tercera fase, però són dignes».
Durant el franquisme i la Transició hi va haver molt moviment, «per viure d’una manera digna», matisa. Aquí, segueix, hi ha hagut tres revolucions: primer, amb la urbanització, les places i l’enllumenat, els carrers entre els blocs, recorda la Loli, en els anys 80. La segona, als 90, amb segona rehabilitació, les places 96, 97, «entremig moltes coses, clar, moltes manis i mobilitzacions». I després, la tercera revolució, quan els ascensors.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari