[Miquel Mallafré] «L’aggiornamento» de la dreta

No Comment

La dreta d’aquest país és una dreta a la qual el PP ha submergit en l’enyorat nacionalcatolicisme. El dilema d’Albert Rivera és el mateix que van tenir en el seu moment José Antonio Primo de Rivera i Sánchez Mazas els fundadors de la Falange l’any 1933. Anem a les llistes de la dreta o de l’esquerra? Quan sorgeix aquest dilema sempre surt “el señorito” que tots portem dins i s’acaba optant per la dreta, que és molt més agraïda, generosa i fàcil de pair.

No li donem més voltes, Albert Rivera és un falangista de dretes i prou. Era massa bèstia tornar a la càrrega amb el color blau intens, per tant amb el temps ha esdevingut un blau més difuminat que ha acabat transformant-se en carbassa, amb una pàtina de modern per a l’ocasió i que es presenta com un vencedor de les classes i les ideologies. La seva humanitat ho abasta quasi bé tot, és el més semblant que han pogut trobar del desaparegut Movimiento Nacional, el qual torna a aparèixer -curiosament- quaranta un anys després de la mort del dictador.

Ciudadanos, s’ha manifestat com un partit neoliberal, amb unes creences molt seves que ni tan sols volen arribar a les posicions liberals dels keynesians, que, si bé no els podem ancorar en la posició reaccionària del PP, en el terreny econòmic no es distingeixen per quasi bé res que no sigui donar suport a les tesis del PP.

Quan Albert Rivera (l’anomeno a ell perquè ell és C’s) té un micròfon al davant sempre aprofita per omplir-se la boca dient que el seu partit “no està estigmatitzat per la corrupció.” Queda clar que és la nova estrella de la política. Ciudadanos és la solució ideal per a un país covard que necessita compensar i aturar -com sigui- l’auge de Podemos o aventures independentistes, la formula segueix sent la mateixa: la por.

La resta -segons ell- són la mala llet, la indignació i l’eutanàsia del sistema, Ciudadanos en canvi és la rebequeria falangista, el cataplasma per allargar la vida a una política caduca i podrida. No és un partit que sorgeixi per destruir el sistema, sorgeix per maquillar-lo, que és una de les coses que més agrada a la gent d’aquest país, un país al que li agrada endiumenjar-se.

Aquest és un país al que li agrada cridar molt però res més. Molta gent que vota a Ciudadanos tenen l’obligació de saber que voten per l’acomiadament lliure, el copagament sanitari, retardar la jubilació, la llengua única, entre d’altres mesures socials. També han de saber que la gent de l’Ibex s’estan trencant en cul de riure amb ells.

Moltes de les coses que han fracassat en aquest país han estat per manca d’ous a l’hora de complir promeses electorals. Ciudadanos és un partit liberal fins on calgui, però per sobre de tot és un partit esponjós, que s’emmotlla, obert a qualsevol principi inamovible, si aquest no agrada es canvia per un altre i ja està. És per això que poden adaptar-se simultàniament al PP com al PSOE, cosa que tranquil·litza molt a la Merkel, a l’Ibex i a l’Església Catòlica, que són com tothom sap els nostres grans pilars o poders fàctics, això sí, després d’haver domesticat una mica a la Guàrdia Civil i a l’Exèrcit.

A l’Espanya nacional catòlica li fa més por gent vestida amb samarretes reivindicatives que un lladre vestit d’Armani, un tatuatge que el garrot vil, un punki que un coronel embogit amb una pistola a la mà. A l’espanyol l’interessa molt més llegir el Marca que no pas una bona novel·la. L’esquerra política de debò és una panacea impossible, en canvi Ciudadanos és una possibilitat a l’abast. Aquí és on Ciudadanos ja ha guanyat la partida només començar.

miquel mallafré, 9 de gener de 2018

Related Articles

Deixa un comentari

Anna Murià Preinscripcions juny 2018
MLRS en PAPER
SEGUEIX-NOS A TWITTER