Terrassa no és una ciutat aïllada del món, i això és evident. Encara que des del govern municipal, històricament, es vulgui disfressar la realitat, a partir de lemes més o menys ocurrents que no van més enllà de la propaganda política o la necessitat de crear cortines de fum.
El capitalisme neoliberal més dur de tots els temps, segueix regnant per damunt de tot.
Un capitalisme basat en una forma de vida comuna que sota el principi “créixer o morir”, especula amb tot, amb els drets de les persones, amb les pròpies persones, simplement per crear riquesa per uns pocs. Segons les últimes dades, les 8 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que els 3.600 milions de persones més pobres.
És evident que escoltant aquestes dades esfereïdores i les que ens confirmen la destrucció progressiva del nostre planeta que ens dona la vida, i també, de la nostra “Psique” (ànima humana), només ens queda una alternativa: un canvi estructural complet.
Està clar que l’anomenada “Democràcia representativa” “burgesa” s’ha demostrat que és un instrument ineficaç i poc democràtic. Un fracàs que es troba en un carrer sense sortida (institucions descompostes, desfasades, obsoletes, sense divisió de poders, corrupció a dojo…).
L’actual sistema electoral, que continua mantenint la democràcia representativa amb lleis electorals injustes, discriminatòries i perversament manipuladores, és com una gàbia de ferro, on tots els polítics estan tancats a dins, on son pacificats, manipulats i forçats a compromisos, cada cop més grans, en contra dels seus propis programes electorals i evidentment de les necessitats reals de la gran majoria de la gent. Per exemple, quan un partit d’esquerres es limita a defensar un “Estat del Benestar”, és com si s’hagués quedat aturat 100 anys endarrere, com si no s’adonés que aquest escenari ja està més que superat i liquidat. És l’època del poder dels financers i especuladors, de la post-veritat (mentida).
El poder polític i el poder econòmic són massa llaminers (les cadires i els “sillons” són molt còmodes i confortables) i en una societat on els valors humanistes i ètics han desaparegut, fa que, moltes persones s’abandonin a l’egoisme individualista més primari.
No en fem res amb polítiques purament ressistencialistes i a la defensiva.
Per altra banda, és urgent transformar el concepte d’“identitat” nacionalista clàssic, pel concepte d’identitat comunitària (comunitat), una mena d’afinitat compartida que suma, i no resta, ni divideix. Un concepte no jeràrquic d’autogestió i obert a tothom. Que no pot estar gens renyit, evidentment, amb el respecte i la no discriminació per les cultures i les llengües diverses i el dret a l’autodeterminació, però sempre des de baix cap a dalt, i mai al revés, com ens està passant actualment.
Davant de tot això, només ens queda un camí.
Un canvi social o transformació profunda, un conjunt d’alteracions o modificacions duradores, dins l’estructura social, el seu funcionament o en la cultura sociològica de l’organització de la societat.
I com podem fer aquesta “revolució” tan particular a la nostra ciutat? Perquè és evident que el marc ideal, idoni i més fàcil per a construir alternatives és la ciutat o comunitat de convivència on les persones interactuen de forma directa i més propera, de lo local a lo global.
Primer de tot, hem de desviar la vista cap a la gent (cap a baix) a les persones, als veïns i veïnes que conviuen en aquesta ciutat tan plena d’història i de grans persones (municipalisme de base) i com si no s’haguessin apagat mai els telers que històricament teixien milers de peces de roba, dins d’aquesta vila, seguir teixint sense parar, però aquest cop, teixint i transmetent, valors humans.
Tothom a la ciutat ha de saber que es tenen uns Drets que s’han de respectar, i actuar perquè no es vulnerin. Que s’ha de lluitar, sempre per la dignitat humana, i que s’ha de fer de forma col·lectiva.
La política ha de tornar a la comunitat, als barris, a la gent, mitjançant la força de l’autogestió, de la conscienciació, de l’empoderament i de la participació directa i contundent en totes le decisions que comporten la gestió dels recursos necessaris per anar construint una ciutat respectuosa amb els DDHH, de tots i de totes (dret a la ciutat).
Hem de donar protagonisme real a la gent gran (els grans oblidats, els savis de la tribu, plens de riquesa espiritual), als nens i les nenes (el col·lectiu més vulnerable i més necessari per garantir un futur digne), a les dones (invisibilitzades per una cultura masclista) als col·lectius amb capacitats diverses, a les persones amb malalties mentals, als marginats per la vulneració dels Drets Socials, als nouvinguts…
Cal teixir una marea, una xarxa per a la dignitat. La unitat de la gent en el compromís i la lluita, té molta més força que una urna cada 4 anys. Una organització social de baix a dalt. Necessitem un nou Comunalisme, un forma de vida en comunitat en què predomina la relació directa entre els seus integrants.
La convivència i el diàleg horitzontal i directe, sense mediacions interessades i amb respecte, es el veritable motor d’un canvi social.
Necessitem una nova “paideia” grega (un procés de formació, educació dels ciutadans i ciutadanes, des dels mes petits als mes grans, en Valors Humans i en Drets, per anar aconseguint persones lliures, autocrítiques, critiques, solidaries, compromeses, responsables (Ètica de la Dignitat). La Carta Europea de Salvaguarda dels DDHH a la ciutat, que en aquests moments s’està difonent i que estava als calaixos dels despatxos polítics de la ciutat, abandonada i oblidada, pot ser un primer punt de referència.
I deixant ja la teorització, de la qual m’acusareu, segur!, dir-vos que cada cop hi ha més gent i col·lectius, des de diferents àmbits de la base, que hi estant treballant, en el seu dia a dia, en el seu espai particular. Només una puntualització, i si treballéssim junts i juntes? Transversalment? De forma solidària? I empàtica? Sense tants personalismes, segur que tothom se n’assabentaria molt més, es faria més soroll i seriem molt més efectius.
Aquí us deixo el repte. No hi un altre camí.
Joan Tamayo Sala
Advocat, activista dels DDHH i membre D’ESPAI DRETS
Deixa un comentari