Descabdello la troca amb una reivindicació del pròleg de la “Crítica de la Nació Pura” d’en Joan Francesc Mira. Explica que els pobles, les nacions, les classes socials… els subjectes polítics col·lectius, són sempre processos oberts. Diu Mira en el seu pròleg referint-se als Països Catalans: “Som una nació? Sí i no –contesta-. Som una nació cultural que pot deixar de ser-ho i no som una nació política, però podem arribar-ho a ser”. És una visió antiessencialista i dinàmica de la nació; som si ens transformem! Canviem, ergo sum! El ser i el som són un procés, sempre en potència i mai clos del tot, és voluntat de poder i de ser! A voltes és un esclat i desbordament d’aquest subjecte col·lectiu, tal i com va passar a Catalunya entre el 20 de setembre i el 3 d’octubre del 2017. Això ho dic perquè servidor, tot i haver llegit a Mira de jove en l’independentisme dels anys 80, he estat sempre usuari d’aquestes frases cartesianes, rotundes, referencials i autoafirmtives del catalanisme: Som una nació! Som un sol poble!
Quan hem fet històricament l’afirmació “som un sol poble” ho hem fet des de la intenció i concepció candeliana -de Paco Candel i els altres catalans, d’inspiració pujoliana, i desenvolupada pel “carodisme” i l’ERC a cavall del canvi de mil·lenni- que vinguem d’on vinguem, parlem la llengua que parlem, resem al Déu que resem, si vivim a Catalunya, tots constituïm, som, un sol poble.
La tesis. Aquests dies he llegit el “Fora de classe, filosofia de guerrilla” de la Marina Garcés; un dels capítols parla dels conceptes de poble (sobiranista, emancipador, subaltern), però també repassa el seu plantejament de diferenciació entre “un sol món” o “un món en comú”. Ho fa per separat, però em sembla que són dos reflexions que poden i han d’anar plegades: El pas de l’“un sol món”, desig del capitalisme global i triomfant, a un “món en comú”, que ens corresponsabilitza a tota la ciutadania mundial, ha de ser també possible traslladar-ho al concepte de “poble”, per cercar la corresponsabilització, que convida a participar, que en fa partícip, empodera en diem ara, a tota la ciutadania.
Som un sol poble o un poble en comú? No és sols una qüestió de llenguatge, que també. El “sol” és encara massa unitarista; és una qüestió de fons, d’obertura, de procés, de com es viu la pluralitat, de com convides a participar i compartir, construir junts; de com incorpores nous ciutadans al projecte i subjecte col·lectiu, dit en aquest cas “poble”.
Aquesta reflexió recent m’ha dut a recordar que fa ja uns anys, al 1997, en redactar el document fundacional de l’AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya em va sorprendre que l’Omar d’Ibèria i el Javi i l’Antonio de la SEAT, amb qui la debatíem i construíem, molt donats al diàleg i a l’obertura i pluralitat del sindicat, no entenguessin de primera el concepte “un sol poble”, i que fins i tot se’l miressin amb un cert recel. Després d’explicar l’origen, la intenció de la frase, de debatre bé el concepte, va quedar incorporat a la ponència i a la voluntat del nostre sindicat de fer un projecte col·lectiu popular, nacional, compartit per tots els treballadors i treballadores de Catalunya. Recentment comentant la reflexió present i aquest record, una companya em va dir que una idea que es necessita més de 10 minuts per explicar-se, cal replantejar-la.
Som o no som un sol poble? Sí i no, que deia en Mira. Ho volem ser, i per tant ja ho som una mica, però ho som en potència, en construcció permanent i ho podem deixar de ser. Som un poble en comú? Aquí no tenim escapatòria possible; allò que n’han dit la responsabilitat ètica indefugible de trobar-nos amb els altres, uns altres però, que són els nostres conciutadans. Si som d’aquí, tenim la responsabilitat o imperatiu d’implicar-nos en l’ara i aquí, en allò que ens és comú. Som un poble en comú, potser massa fragmentat, però en comú, i entre tots hem de participar i corresponsabilitzar-nos de la seva construcció. La translació del “un sol” a “un en comú” obre múltiples possibilitats de viure i ser poble, inclusiu i responsable. I així a més, no cedim, o més ben dit, el sobiranisme fa propi el concepte “en comú”. Sol o en comú, però un poble, no dos. Busco la metàfora: què voleu, un cafè sol, o un cafè en comú? O el mateix cafè per a tothom? El poble, en la seva visió no essencialista, no seria tan el contingut en sí, com la tassa i la forma de compartir-lo. El procés de gaudir del cafè. Bé, al cap i a la fi també podem dir, amb voluntat de sumar visions i tradicions, que “som un sol poble en comú”. Oli en un llum.
Cesc Poch, Membre de l’executiva ERC Terrassa
Deixa un comentari