El Roc Padró, un xicot de Terrassa que no fa gaire va fer una estada a Colòmbia com a membre d’un grup de recerca sobre sistemes agraris sostenibles, em va explicar una història que hi va viure.
En una comunitat d’un miler d’habitants, tots afrodescendents, establerta a la vora d’un riu de la Vall del Cauca, es va trobar que feien una assemblea per decidir si es permetia o no el conreu de coca. En diverses assemblees anteriors havien decidit no permetre-ho, però una cinquantena d’homes —sens dubte temptats pels paramilitars establerts a la zona— es va mostrar contrària i havia convocat una nova trobada per reconsiderar el tema. Quan es va ratificar la decisió presa, un representant dels disconformes es va adreçar als membres del consell comunal d’aquesta manera: «Aténganse a las consecuencias…».
A les nostres terres, aquesta advertència podria suposar l’amenaça d’una campanya mediàtica de desprestigi o una denúncia davant la justícia; ara bé, a Colòmbia i, en concret, en un poble on feia pocs anys la incursió d’uns paramilitars havia provocat una desena de morts, era una amenaça de mort clara.
Com que els membres del consell, majoritàriament dones d’edat madura, es van quedar callats, impassibles, davant l’advertiment inquietant, el Roc va preguntar al membre de l’Instituto d’Estudios Interculturales de Cali que l’acompanyava els motius del seu silenci: «¿Cómo es que no contestan nada?». La resposta va ser: «El mandato de la asamblea es irrevocable y ellos tienen asumido que morirán, si es preciso, por defenderlo».
Just llavors una noieta d’uns 12 anys va prendre la paraula: «Hemos acordado que no se plante más coca, pero lo fundamental para nuestra comunidad es cómo vamos a reincorporar a nuestra convivència a quienes quieren plantarla». Davant aquesta intervenció inesperada, els partidaris de conrear coca van debatre entre ells breument i van acabar acceptant la decisió majoritària i prometent que als seus camps tan sols hi plantarien plataners.
Tot molt maco, però potser tan sols de moment, oi?, perquè qui ens diu que, com a escarment, d’aquí a un cert temps els paramilitars o els narcos no donin una mort afrosa a alguns dels membres del consell comunal o a la noieta de 12 anys?
Sens dubte, aquesta gent pot morir de manera prematura, violenta i cruel, però, mentre són vius, viuen amb un alt grau de coratge i de noblesa, de compromís amb la seva comunitat, de fidelitat a la sobirania popular, que els fa envejables. Potser, en el seu context, importa més la qualitat dels valors que donen sentit a l’existència que la quantitat de temps que dura.
Si aturem el tràfec de la nostra vida quotidiana per pensar-hi, la idea de la mort, de l’acte de morir, el destí comú de tots, ens pot produir un gran desassossec. Desaparèixer, no gaudir més dels afectes, de la bellesa, dels plaers sensorials, del pensament…
Oh, però potser no tothom gaudeix de la vida! De fet, a l’Edat Mitjana, quan no s’ignorava com nosaltres ho fem la presència de la mort, els textos que acompanyaven les anomenades danses macabres expressaven amb claredat que, entre els qui patien la vida des de la pobresa i sota l’opressió, imbuïts de cristianisme i de la seva promesa de beatitud en una vida eterna per als justos, se la considerava alliberadora i igualitària: l’usurer cabalós, el guerrer cepat, el dignatari eclesiàstic, el noble o rei poderós, el serf… tots eren tractats sense distinció.
Ara, als nostres dies, sovint se sent dir que, gràcies a la millora tecnològica contínua de la naturalesa humana, algun dia no gaire llunyà s’aconseguirà la immortalitat, i que alguns multimilionaris ja inverteixen en el desenvolupament biotecnològic que els permeti assolir la vida eterna.
Sí, és lògic que alguns privilegiats vulguin gaudir perpètuament del poder i els cabals immensos que han acumulat en una societat inhumana —la del sistema capitalista— que sens dubte també voldran que sigui eterna. El seu concepte de millorament de la naturalesa humana parteix d’un individualisme absolutament egoista, ni de lluny poden pensar en una millora que passi per canviar un sistema econòmic creador d’angoixa, en una millora que signifiqui un enfortiment del sentiment de comunitat.
Vist això, no puc més que envejar la voluntat ferma que hi ha rere la lluita contínua i quotidiana, rere la riquesa que impregna la vida dura i curta dels qui alguns consideren primitius.
I vosaltres, què en penseu?
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari