[Miquel Mallafré] Complicitat (… quan els intel·lectuals callen)

4 Comments

Els intel·lectuals que van demanar a tota la ciutadania catalana que no anessin a votar l’1-O, van oblidar-se de dues coses per acabar de creure-te’ls. Primera, exigir a canvi un referèndum legal i amb garanties. Segona, denunciar la muntanya de mastegots que havien rebut els seus veïns que legítimament sí que van anar a votar. En el silenci no hi ha equidistància, només complicitat.

Si jo hagués estat una Coixet o un Bayona qualsevol, hagués aprofitat el moment per contestar a l’impol·lut ministre baró del regne que gràcies, i que es dediqui a netejar el seu propi partit que el té ple de merda. No obrir la boca, fa que el seu silenci sigui complicitat. Pel·lícules catalanes i basques han fet el ple als Goya aquest any, ni una sola al·lusió als presos, i el ministre va poder veure la gala tranquil sabent que la cultura d’aquest país a hores d’ara té el referent, és la Feria de Abril en Sevilla.

“Fora de Catalunya no hi ha cap mena de consciència real de la dimensió del problema, del perill que pot contenir. Es veu com una cosa llunyana que no va amb ells”

Vaig nàixer sota el feixisme i amb tota seguretat moriré sota el feixisme, a nivell personal no m’afecta la fastigosa situació política i social actual més enllà del que afecta a qualsevol amb dos dits de cervell. M’emprenya el que està passant a Espanya tant com el que passa a Síria, perquè mai m’he sentit espanyol (pateixo les conseqüències) i em van educar per no confiar en l’Estat, no crec que pagui la pena explicar-ho gaire i encara menys en un paper públic, ja que com acostuma a passar quan raones una resposta l’únic que reculls són els insults dels bons espanyols.

Una gran part de la intel·lectualitat crítica dels 70, dels 80 i dels 90, ha anat desapareixent sense que s’hagi produït un relleu (és probable que jo m’hagi quedat penjat amb aquells grans escriptors, filòsofs o assagistes). Podria donar noms, penso que estan al cap de molts de nosaltres.

Ha passat una cosa semblant en d’altres àmbits, però en un tema sensible com és el tema català, hi ha una part dels anomenats intel·lectuals que segueixen a l’ombra de la menjadora; una altra part, més minoritària, que han optat per mirar cap a un altre lloc i, una part molt petita, ha alçat la seva veu. Sento el neguit i la impotència que implica admetre aquesta realitat. He arribat a aquell punt que m’indigna emprenyar-me, constatar l’evidència que en aquest país una part important de la ciutadania i dels mitjans han dimitit de les seves funcions.

Fora de Catalunya no hi ha cap mena de consciència real de la dimensió del problema, del perill que pot contenir. Es veu com una cosa llunyana que no va amb ells. No tant sols intel·lectuals o artistes, una bona part de la ciutadania rasa ho creu així. En aquest context i amb els recursos del poder a la seva disposició, no resulta massa difícil manipular, amenaçar, tergiversar i sobretot sembrar l’odi, això últim surt rentable, a més Espanya té la mà trencada. A títol il·lustratiu, els quatre que estan a la presó porten més temps que l’exministre Barrionuevo condemnat pel cas GAL a deu anys de presó i dotze d’inhabilitació, però als cent sis dies fou indultat pel govern Aznar.

Quan la intel·lectualitat calla, vol dir que tot un país assumeix el que fa el seu Estat sobre la població d’un territori, llavors és quan la ruptura entre Espanya i Catalunya és un fet consumat. Que a la meva edat torni a tenir unes ganes enormes de marxar d’aquest país, de marxar a un lloc ben lluny, d’esborrar això que s’anomena Nacionalitat Espanyola i viure la meva vida sense rei, sense el malson del del PP, sense una justícia pornogràfica i sense una societat que s’empassa tot el que no em representa.

Ara fa uns dies a l’entrega dels Premis Goya, varem poder veure que la intel·lectualitat és inexistent, el que abunda és l’espontaneïtat (el desparpajo espanyol), cosa diferent. No hi va haver-hi llaços grocs, però sí molts abanicos vermells, com la sang dels toros, per reivindicar el feminisme de saló. Encara que la finalitat última dels abanicos vermells no va ser ben bé la reivindicació feminista, més aviat va ser el “seguir españoleando”, reivindicar l’Espanya de “tablao y copla” que tant agrada a la dreta poc il·lustrada.

El abanico es muy español. Allà estaven Sánchez, Iglesias i Garzón españoleando amb els seus abanicos vermells. Mentre Albert Rivera i don Íñigo Méndez de Vigo, sense abanico vermell, se’ls miraven i somreien de manera còmplice: els fem ballar al so que els marquem i ni s’immuten.

El logopeda i el seu PP han aconseguit alguna cosa més que domesticar el sistema, l’han enfonsat en el desànim i el desencant. El conegut “se hace camino al andar”, continua fent-se a base d’ensopegades, entrebancs i atracaments, convençuts de que un altre món, un altre democràcia és possible.

miquel mallafré, 9 de febrer de 2018

Related Articles

4 Comments

  1. emili diaz

    En sap greu, doncs no m’agrada semblar que dono massatge, però noi! haig de dir que tot el que últimament vaig llegint d’en Miquel i publicat en aquest mitjà, es com un alenada d’aire fresc, independent, imprescindible i necessàri per part d’una persona lliure com ens demostra en Miquel que és en els seus escrits, cosa que malauradament avui jo trobo a faltar per part d’altres persones.

    emili diaz

  2. Santi Martinez

    Els primers que callen són els catalans presents a la cerimònia. I ara mateix, l’amic JM Serrat, el de “para la libertad” rajant a dojo del procés i ni una paraula sobre la repressió.

  3. Isabel

    aqui si no estas a favor de l’independencia ets un fatxa,i si no vols que tu diguin a callar,aquesta es la llibertat que tenim aqui

  4. Senilabis

    Un altre article esplèndid, Miquel! (Pel que fa al raonament de la Isabel, és de vol gallinaci, demagògic, inconsistent, fals, trampós i indocumentat)

Deixa un comentari