Per Carnaval a l’Edat Mitjana tot era permès. No existia ni el decòrum ni la discreció i l’ambient respirava tocs literaris i insults, es desemmascarava la realitat oficiosa i es facilitava el discurs dels oprimits.
Més endavant, amb l’evolució que donen els anys i endreçant els sentits, observem que a “Don Juan Tenorio”, obra que comença al Carnaval, es diu:
“A fe que eso es muy fácil, señor.
Las fiestas de carnaval,
al hombre más principal
permiten, sin deshonor
de su linaje, servirse
de un antifaz, y bajo él,
¿quién sabe, hasta descubrirse,
de qué carne es el pastel?”
Al Tenorio, el fet i la juguesca comença a la “Hosteria del Laurel” i acaba amb fantasmes turmentosos al cementiri, “Don Juan, un punto de contricción da a un alma la salvación, y ese punto aún te lo dan”. Una mica com el nostre Carnestoltes, que comença amb juguesques, balls i bromes als carrers i acaba un dimecres de Cendra amb el Rei de la Disbauxa a la brasa envoltat de ficticis i fantasmagòrics components.
Després a la Barcelona vuitcentista tot era una festa contínua, i aquesta va perviure en el Carnestoltes. Aquest moviment, com no podia ser d’altra manera, també arribà a Terrassa. Potser també ho va fer amb les obres transgressores i provocadores d’en Frederic Soler Pitarra. La mal educada, incorrecta, irreverent i masclista “Jaume I lo conqueridor” va ser signada de forma anònima per l’autor en una aposta literària que exigia els adjectius anteriors entre escriptors de l’època. I no va ser fins la nostra democràcia que es va poder representar i ja signada. Fa temps que no es representa, potser per les connotacions xenòfobes o homòfobes que la societat del Segle XXI podria considerar, o no. En tot cas crec que no s’ha de renunciar a la seves futures representacions si es situen en context. Un exemple el tenim en “Els Rústegues” de Carlo Goldoni, que es va publicar al final dels Carnavals de 1760.
I és que una de les formes de ser transgressor, a part del carrer, era el teatre.
Amb la recuperació de la democràcia després del llarg període franquista, amb la recuperació del carrer i la festa ens vàrem retrobar amb el Carnaval. A Terrassa, la recuperació del Carnaval es va fer a condició de no perdre el sentit de denúncia vers els poders públics i privats, tot defugint la concepció d’un carnaval només estètic i de lluïment. En aquest sentit es manté la voluntat transgressora de la festa.
Avui dia, la llibertat d’expressió i opinió és present arreu, condicionada només per l’enfortiment de les llibertats democràtiques que les majories han delimitat en defensa dels drets menyspreats injustament al llarg de la història.
Per Carnestoltes, i sota una disfressa, gosem fer el què potser no fem la resta de l’any; aquest és potser el sentit més pur de la festa. Construïm de forma efímera una ficció transgressora, o una transgressió fictícia que esdevé provocació real. El repte és fer-ho sense ofendre la realitat de la resta de l’any i continuar denunciant amb sarcasme, ironia, colors i sentit de l’humor tot allò que impossibilita la realitat volguda, doncs cada vegada més la societat es defensa de tot tipus d’agressions i de tot allò que les pot incentivar alhora que en demana la seva visibilitat.
Aquí rau la fortalesa de la llibertat: a més llibertat menys transgressió quotidiana, i per Carnestoltes més transgressió i reivindicació de les llibertats inclusives, doncs la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. I, en definitiva es tracta de ser feliços i lliures, i molt més en Carnaval!
Amadeu Aguado, Tinent d’alcalde de Cultura, Innovació i Projecció de la Ciutat de l’Ajuntament de Terrassa
Deixa un comentari