[Miquel Mallafré] Tabarnia o Pepernia?

No Comment

Escolta, això de Tabàrnia, de què va? Doncs es tracta d’una organització ciutadana que té com a objectiu polític aconseguir una comunitat autònoma independent que si bla, bla, bla…, i que es dediquen a lluitar contra el separatisme “oficial” català i, bla, bla, bla…, això sí, sense cap mena de dignitat i vergonya, els agrada molt col·lapsar els carrers amb les seves manifestacions multitudinàries. Els mossos xifren sempre els assistents en dos milions de persones; la Guàrdia Civil, en tres milions i OKdiario en mitja Catalunya al carrer donant-los suport.

És una putada haver fet Història, i encara més contemporània. Aquesta “camama” ultradretana de Tabarnia (crec que el nom de Pepernia els va millor), té uns precedents bastant clars i determinants en la nostra desgraciada història com a país.

Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera (anys 20) i els que van venir després, es van consolidar tot un seguit de partits d’escassa dimensió o trajecte polític, es van crear bàsicament per desestabilitzar i crear el clima idoni per les intervencions militars colpistes i per desacreditar l’esquerra. Un exemple és el Partido Nacionalista Español (PNE), creat a l’any 1930 per José Ma. Albiñana, de professió neuròleg, va acabar fatal, vull dir, depressiu total. Confessionalment monàrquic, la seva feina era defensar la corona i la pàtria legítima (tal com la definia el neuròtic, perdó, el neuròleg). Vomitius.

I comencen a sortir les “pústules”. L’any 1931, es creen les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), la seva ideologia vol allunyar-se de la monarquia i acaba identificant-se amb el nazisme, tota una lliçó d’altruisme. Ramiro Ledesma (el pare de la criatura) va promoure una veritable i explícita admiració per Hitler. A José Antonio Primo de Rivera, el teníem per Itàlia fent uns “Erasmus diversos”sobre feixisme.

Tal com diuen els de Tabàrnia: “Nosaltres volem promoure una revolució social, anticapitalista, ultranacional, corporativa i antiloquesea”. Més endavant es van fusionar amb FE i van passar a ser el sector “crític” de la Falange (entre d’altres es van acabar barallant per la camisa blava i la boina vermella, uns filòsofs estilistes). És com ara, que no saps ben bé on comença el PP i acaba C’s, i/o a l’inrevés.

Amb un caràcter molt similar a les JONS, aquell mateix any van sorgir les Juntas Castellanas de Acción Hispànica (nom bastant semblant al d’una companyia d’assegurances), les JCAH. Fundades a Valladolid per un altre tòtila del feixisme espanyol Onésimo Redondo, dirigent sorgit del sindicalisme catòlic que se sentia molt atret pel corporativisme del feixisme de Mussolini i els ciris de sagristia, de fet sentia una especial devoció pel “putero” i les Verges. Aviat es van integrar a les JONS, que van passar a tenir una direcció bicèfala amb Ledesma i Redondo. A partir d’aquest moment van incorporar al seu catecisme “l’anticatalinitat”, com a reclam per guanyar vots.

Però faltava el “sant cristo gros” de l’incipient feixisme espanyol. Faltava “l’organització” de caràcter interclassista i amb uns forts lligams amb el món econòmic, sindical, cultural i religiós. L’any 1933 la CEDA (Confederació Española de Derechas Autónomas) de Gil Robles, el catedràtic de Dret Polític per Salamanca, va saber entusiasmar al món analfabet o semi analfabet polític espanyol i es va autoproclamar líder de la dreta espanyola més rància i casposa del moment (Acción Popular, Acción Obrerista Regional, Derecha Regional Valenciana i Acción Agraria y Ciudadana), per fi els catòlics beats, els anticatalans i els reaccionaris els va saber donar el «entusiasmo necesario” davant la radicalització jacobina republicana, i com era d’esperar es va deixar estimar per les tendències filofeixistes que tant agradaven a l’Europa del moment i en qualsevol acte allà estaven onejant qualsevol mena de drap de colors.

El problema de la CEDA és que no tenia una ideologia marcada, és per això que atreia tant als estúpids. La tradició autoritària local estava a l’altra punta del republicanisme i de qualsevol cosa que signifiqués un mínim canvi. La CEDA va ser un gran bloc de defensa dels privilegis i dels interessos dels comerciants mitjans, els petits propietaris agraris, els obrers catòlics, però també els grans terratinents, els empresaris industrials, els banquers i l’alta burgesia financera, que eren els que controlaven el país. Quan un obrer i un banquer voten el mateix, no és el banquer el que s’equivoca de vot. Enteneu d’on surten els precedents d’aquesta nova merda punxada en un pal anomenada Tabàrnia?

La Història com a tal, la gent que l’hem estudiat una mica, no tant sols ens serveix per tenir converses agradables, sinó que ens és molt difícil que ens la fotin doblegada i amb nus. Si més no, els que l’entenem com jo. De res.

miquel mallafré, 28 de febrer de 2018

Related Articles

Deixa un comentari