Paraules, paraules i més paraules. Per una banda, en el tema sobre un govern a Catalunya, estem assistint a tot un espectacle esperpèntic que és una veritable desgràcia, i on els interessos personals i de partit, van per davant dels interessos de la ciutadania com sempre. Que si la necessitat de mantenir la coherència de l’èpica. Que si la necessitat de mantenir el pragmatisme. Que si la necessitat de garantir la República. Que si… Res, tot una mascarada on la ciutadania n’està tipa, i en concret, la més afectada, que és aquella que ha donat la cara i se l’ha trencat per un projecte d’independència i per a posar en marxa un règim republicà.
El primer gran problema, no haver proclamat de forma efectiva la República, i trencar amb les expectatives i esperances de moltes persones que van creure-hi i creuen en el procés. I ara hem d’assistir a tot un espectacle indecent de lluites personals i partidàries on la cadira i el sou professional són el primer objectiu, com sempre. Oblidant els interessos de la gent, i allò que els ha motivat durant uns quants anys. Uns amb un exili posant traves a tot per una suposada èpica i valors, quan obliden que cal una actuació estratègica que acabi amb l’article 155 de forma efectiva i immediata. Altres, amb discursos absurds, d’un suposat pragmatisme estratègic, dient bestieses com fer front d’esquerres i aproximacions al Psc-PsoE (oblidant que són responsables de l’article 155 i que estan encontra d’alliberar als presos polítics, i el que és pitjor, que d’esquerres no en tenen res). I la CUP, incapaç de fer una aposta merament estratègica, per sortir de la situació de forma inicial, i tenir la tranquil·litat i paciència per tal d’incidir en la seva proposta programàtica un cop resolt el primer escull, la formació d’un govern.
Al final, els que acabaran abandonant la lluita seran els votants independentistes, farts d’uns polítics professionals perduts en les seves misèries. I al Sr. Puigdemont i el seu partit, sí que li haurien de preocupar unes noves eleccions, perquè no està clar que tinguin el mateix suport que fins ara.
“És un gran problema la pèrdua de drets i qualitat democràtica: la Reforma Laboral, la Llei Mordassa, la Llei d’Educació, la Llei d’Estabilitat Pressupostària, l’aplicació de l’article 155”
El segon gran problema, com és evident, és l’Estat espanyol, amb un govern corrupte, dirigit per un polític que ha utilitzat fons públics per a cobrar sobresous en negre. Que el seu partit està plenament podrit per la corrupció. Que ha utilitzat les clavegueres de l’Estat per a fer tot tipus de tripijocs contra polítics i partits. Que ha promogut lleis per la pèrdua de drets. Que s’ha carregat la divisió de poders, demostrant que la Judicatura és una institució titella i sense personalitat, on la Fiscalia i alguns jutges són uns corruptes i prevaricadors, i el fet català és la veritable demostració d’una justícia inexistent. I ja no parlem d’una institució com la Monarquia, corrupta, paràsita i al servei del govern, provinent del franquisme, i que amb el fet català, incapaç de tenir criteri i promoure un sentit de mediació al servei de la ciutadania. Per això, l’esperit i desig republicà encara han augmentat molt més a Catalunya.
El tercer gran problema, la pèrdua de drets i qualitat democràtica. La Reforma Laboral, la Llei Mordassa, la Llei d’Educació, la Llei d’Estabilitat Pressupostària, l’aplicació de l’article 155. Totes les actuacions a Catalunya a partir de l’1 d’octubre, les actuacions contra la llibertat d’expressió i la corrupció i prevaricació de la Judicatura, demostren que s’està produint una involució antidemocràtica molt perillosa, que demostra que existeix una consciència sociològica del franquisme plenament enquistada en el PP i el que és pitjor, en un partit nou com és Ciudadanos, que vol demostrar que va molt més enllà del PP en molts aspectes.
I en aquest sentit, durant aquests propers mesos en la lluita entre PP i Ciudadanos per a demostrar qui és més brètol ideològicament, i començar a dirimir la lluita electoral, començarem a veure comportaments en alguns temes del tot impresentables.
El primer, per a veure qui retorça més la Judicatura per la defensa de la pàtria única i indivisible. Qui posa més nacionalistes a la presó i qui és més dur.
Segon, per a veure qui és més feminista, i generà més mesures, de sobte el president del govern s’ha convertit com Sant Pau.
Tercer, ara veurem què passa amb la pressió dels pensionistes respecte les pensions. El govern s’acabarà de treure de la màniga el que calgui, per a garantir el seu vot, ja que en el fons és on el PP per desgràcia ha estat el seu filó de vot.
Quart, els funcionaris, un altre col·lectiu important de fidelització on ja es comencen a signar acords de fins el 6% d’augment salarial i la recuperació de retribucions perdudes.
Cinquè, acords amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per a equiparar els seus sous als Mossos d’Esquadra.
I així anirem veien grans sorpreses, del que fins ara era impossible aplicar i un robatori en drets salarials i socials. Ja se sap que per a guanyar unes eleccions es promet el que calgui; un cop passades aquestes, es torna a l’oblit i l’absurd.
Per tant, tota una situació on una part de la ciutadania assisteix bocabadada a l’absurd. Altre, activada com passa sempre, per a denunciar la pèrdua de drets i poder adquisitiu, però oblidant en algunes d’aquestes reivindicacions, que no és un problema només d’un partit o altre, sinó d’un sistema on els elements fonamentals es sustenten des del seu origen en la corrupció, la injustícia i les desigualtats. I en aquest sentit tenim dos temes evidents, les desigualtats de gènere i les pensions. La desigualtat de gènere és un tema ideològic, ja que el capitalisme l’interessa mantenir a la dona en estat de discriminació efectiva, com l’interessa garantir una ma d’obra barata i un índex d’aturats permanents. I en el tema de les pensions, no és un problema de recursos o de posar en perill les pensions, hi ha prous recursos per a garantir unes pensions dignes, però cal mantenir la port i reduir les pensions públiques, per a fomentar les privades i el negoci de la banca.
Per tant, molta paraula, paraula i sobretot, desinformació en una societat suposadament molt informada i on avui el grau de manipulació és major i evident, i les xarxes en molts aspectes una font de manipulació on l’Estat i els afins, també han trobat un bon filó.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari