Susanna Carmona, el cap i el cor plens de jazz

No Comment

Susanna Carmona (Terrassa, 1969), periodista, és des de fa força anys la coordinadora de Jazz Terrassa, la persona que controla i activa totes les gestions que permeten convertir en realitat les propostes de la directiva del Club de Jazz, l’element que enllaça la direcció amateur amb l’equip tècnic professional.


Susanna Carmona. JFFF

Susanna, de joveneta ja t’interessava la música de jazz o t’hi vas anar aficionant a mesura que augmentava la teva relació amb la gent del Club de Jazz?

Fins als 17 anys em vaig dedicar intensament a l’esport: natació de competició, waterpolo amb el primer equip femení de Terrassa, cros, curses de fons… però ho vaig haver de deixar tot per simultanejar el treball remunerat i els estudis de Ciències de la Informació. No vaig tenir un especial interès pel jazz —a casa meva s’escoltava més aviat flamenc— fins que el cap d’any de 1987 un molt bon amic em va portar a un concert del Tete Montoliu Trio aquí mateix, a la sala d’actes d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. A partir d’aquell dia la meva afició va anar creixent, anava a concerts, assistia als festivals, però no mantenia cap tipus de relació amb el Club de Jazz, tot i que coneixia d’altres àmbits alguns dels seus integrants.

I com va ser que t’integressis al Club de Jazz, on has arribat a convertir-te en un personatge fonamental?

Quan vaig acabar la carrera vaig compaginar la feina que ja feia de cambrera al Reina Victòria amb la de cap de premsa free lance per a diverses societats i, sobretot, amb la de gestionar un pla de comunicació per a Terrassa que em va encarregar Prointesa, una empresa mixta municipal, a fi de complementar els plans estratègics que dissenyaven per afavorir el desenvolupament econòmic del municipi.

El 1996, una mica per casualitat, vaig començar a fer de cap de premsa per a Jazz Terrassa, just quan plegava del Reina Victòria. Sense experiència prèvia i sense equip, em vaig trobar de seguida ficada en l’organització d’un esdeveniment d’una gran magnitud com la del Festival de Jazz. Va ser dur, però també una bona escola. O aprenia bé i ràpid o petava.

De mica en mica, però també amb poc temps, vaig acabar assumint la coordinació del Club de Jazz. És un procés fins a cert punt natural quan ets un element professional en una estructura com la del Club de Jazz —essencialment un col·lectiu d’afeccionats sense ànim de lucre—, i implica ser arreu i fer de tot: des de la recerca de finançament, la promoció i la proposta de programació fins a posar i treure cadires o netejar el lavabo quan cal. La meva manera de ser —soc molt exigent, començant per mi mateixa— i que no treballo malament del tot, pel que sembla, m’han portat aquí.

Pesa molt ser la principal responsable que arribi a bon port un gran esdeveniment com el Festival de Jazz, que actualment és la imatge de Terrassa més coneguda arreu?

Els més de cinquanta anys d’història del moviment jazzístic de Terrassa ja col·loquen la nostra ciutat en un lloc important del mapa del món del jazz, però el Festival és especial, és un dels actius culturals més importants de la nostra ciutat. Hi ha estudis que demostren que és l’esdeveniment local amb més recepció a través dels mitjans escrits, radiofònics i televisius.

I sí, pesa molt aquesta responsabilitat, perquè, tot i tenir una transcendència que va molt més enllà de l’àmbit local, treballem amb una estructura organitzativa molt petita i amb les responsabilitats molt personalitzades; a més, m’ha tocat ser la cara visible de l’organització, i això no va amb la meva manera de ser; però l’experiència acumulada durant tots aquest anys dona seguretat i disminueix l’angoixa inevitable.

Quan es comença a preparar el Festival? El desembre de l’any anterior?

Jo diria que la preparació està latent tot l’any, que sempre s’està preparant; ara bé, a centrar-se en el Festival per sobre de totes les altres activitats (temporada estable de jazz, gestió de la sala per a altres tipus d’esdeveniments… ) es comença ja al mes d’octubre i al gener es dona l’empenta final, fins i tot amb alguna incorporació professional a l’equip de treball.

I quan per a la gent de fora el Festival ja s’ha acabat, de fet no ha acabat. Hi ha una preproducció (programació, promoció, redacció del projecte per a les administracions, pla de finançament…), una celebració que dura tres setmanes i una postproducció que s’allarga fins al juny (memòries, informes, gestió econòmica a posteriori…). I tot això coincidint la major part del temps amb la gestió de la temporada estable de jazz… una bogeria, però una bogeria apassionant!

De quina consideració gaudeix en l’àmbit general dels festivals que es fan a Catalunya i Espanya?

Estem en un món en el què tot es compara i s’estableixen rankings, però a nosaltres el que ens importa és que el nostre Festival sigui fidel al gènere.

A més, potser és petit, però té una llarga trajectòria i una qualitat contrastada. Al nostre país, siguem realistes, el jazz no convoca gaire espectadors, i si alguns festivals són molt grans és perquè vertebren al voltant del jazz altres tipus de música, mentre que el nostre conserva un caràcter purament jazzístic, tot i que, alhora, presenta un ventall ample d’opcions: blues, swing, fusió, bebop, cool, avantguarda… Per a nosaltres l’autenticitat està per sobre de la rendibilitat, el nostre públic habitual sap que no li donarem gat per llebre, potser no coneixerà l’artista que presentem, però sap que no el decebrà, i també valora que descobrim nous artistes, que no ens anem repetint per comoditat.

Hi ha una llarga llista de músics de jazz que van tocar per primera vegada a Espanya al nostre Festival. Gràcies a la xarxa de contactes establerta després de tants anys de feina, vam poder conèixer-los abans que ningú i el nostre olfacte ens va fer apreciar el seu interès quan les seves actuacions tenien encara un preu assequible. Per això, la premsa especialitzada i el afeccionats consideren que el nostre Festival ofereix garanties.

“La cultura d’un país no pot anar bé si es basa exclusivament en la programació de grans esdeveniments mediàtics”

Hi ha alguna altra festa jazzística semblant al Pícnic Jazz a Espanya?

No, la veritat és que no. Altres festivals, petits i grans, tenen sempre la vista fixada en el nostre perquè amb pocs recursos, però amb força imaginació, fem coses que els serveixen de model. Fa vint anys, quan es va programar el primer Pícnic, no hi havia res semblant. Avui, tal qual, tampoc, però esdeveniments que s’assemblen més o menys, sí, alguns.

I no us fa una mica de por que el caràcter multitudinari del Pícnic eclipsi una mica la resta del Festival i que l’èxit del Festival resti importància a la temporada estable a la Nova Jazz Cava?

El Pícnic va sorgir com una conseqüència natural de la voluntat d’anar sempre més enllà en l’objectiu de portar el jazz al carrer, d’obrir-lo a altres públics, que es tenia clar ja des del primer Festival. La transformació de l’antic torrent de Vallparadís en un nou parc urbà ens va oferir aquesta possibilitat. I, naturalment, impulsar aquella iniciativa va ser un gran encert!

Ara bé, pot haver-hi gent que valori el Festival exclusivament pel Pícnic? Sí, clar, però per a nosaltres és un element més dins d’una proposta que inclou des de concerts de club —que són la gènesi del jazz— i matinals a les places públiques, fins a sessions de cinema i exposicions de fotografia… activitats que des del nostre punt de vista són totes igual d’importants per al Festival.

D’altra banda, des del primer moment es va voler anar més enllà de l’ambient de club, sí… però també sempre s’ha tingut molt clar que no tindria sentit organitzar un festival sense una activitat regular de club. La cultura d’un país no pot anar bé si es basa en la programació de grans esdeveniments mediàtics, mentre que, alhora, s’abandona l’activitat de base en el dia a dia.

Quins són els reptes que us plantegeu per als propers anys?

Resistir, mantenir-nos actius. Estem cansats de veure com a causa del context polític i econòmic van desapareixent arreu moltes activitats culturals que semblaven fermament arrelades. Oferir una temporada estable de qualitat, que interessi els afeccionats, brindar un espai a la gran quantitats de bons músics de jazz que tenim a Catalunya i vetllar perquè el nostre Festival segueixi il·lusionant el públic com ho ha fet fins ara.

Jordi F. Fernández Figueras

In : Perfils

Related Articles

Deixa un comentari

MLRS en PAPER
SEGUEIX-NOS A TWITTER