[Miquel Mallafré] Espanya, el paradís de fundacions feixistes

No Comment

A hores d’ara, responsables d’autèntiques matances indiscriminades com Yagüe, Queipo de Llano, Primo de Rivera, Blas Piñar, Serrano Suñer o Ramiro Ledesma, donen nom a fundacions amb una marcada empremta feixista. Queda clar que la que se’n porta la palma és la Fundación F. Franco, una societat privada que enalteix i glorifica al dictador, que funciona com un grup de pressió, que posa denúncies a tort i a dret, que aconsegueix conquestes judicials i que utilitza la justícia per ofendre la memòria històrica.

Queda clar que han de passar encara molts anys per a que els espanyols es rebel·lin i s’espolsin els paràsits que ens xuclen la vida. Per començar, adonar-se del per què de la dictadura del saqueig que es va impulsar, de la degradació que va assolir la nostra societat en forma d’Estat amb una Constitució tutelada per Franco i els seus adeptes, amb un sistema judicial, policial i militar ancorat en la més estricta de les dictadures. Fins que això no arribi amb tot el que comporta, de moment l’horitzó és lluny.

Quan amb prou feina se’ls escoltava (FNFF), crèiem que eren un ramat de casposos rancis amb una devoció nostàlgica de temps pretèrits. Després ens assabentem que els subvencionen amb els nostres impostos, que són un pou sense fons, i la cosa ja deixa de fer gràcia.

I ara, sabem del cert que utilitzen els nostres diners per anar contra la Llei. L’existència legal d’aquesta xusma no és més que la mostra de que “l’exemplar Transició espanyola”, no va ser altra cosa que l’escenografia per camuflar al règim franquista, pavimentant el camí des del feixisme per arribar a un feixisme més refinat.

Mentrestant, les restes de 100.000 lluitadors per la democràcia i la llibertat escampats de qualsevol manera pel solar espanyol. Si se’ls hagués ajusticiat quan tocava, tal com ho van fer els països que van passar pel mateix, tot seria diferent en aquests moments. Però aquí van seguir al poder i el feixisme va regalar-se amb total impunitat amb l’ajuda de la monarquia i, en això seguim.

Quan els néts i nétes del dictador diuen que el seu avi ens va portar “tot el bo que tenim”, en certa manera els haig de donar la raó. Quaranta tres anys després de la mort del genocida, no pot ser que no s’hagi pogut avançar en l’aclariment de la pàgina més fosca de la Història d’Espanya sense la col·laboració de tots els governs que des de llavors han existit.

Comencem a viure l’intent de canviar la Història, els fets i les obvietats. Amb una insolència i un col·laboracionisme per part dels reaccionaris (el silenci és una manera de col·laborar) i el pitjor és que el pas del temps fa que tot es dilueixi, tancant en fals la tragèdia més lamentable i vergonyosa de la nostra història.

Cal agrair a una esquerra incapaç, impresentable, inoperant i incompetent la seva aportació a la causa, una esquerra que va permetre i permet a hores d’ara que tinguem famílies que no saben on són les restes dels seus éssers estimats, una esquerra que ha permès que existeixi el Valle de los Caídos, on cada 20-N hem de suportar i veure misses en honor al dictador i escoltar als camises blaves cantant els seus himnes. Una esquerra de merda que es posa contenta quan canvien el nom d’un carrer, cremen unes quantes fotos del rei o observen des de la distància com xiulen l’himne d’Espanya.

Com a país s’ha fracassat en insensibilitzar de les cicatrius que van provocar el conflicte de l’any 36. Només cal veure el què han fet d’altres països en situacions similars. El tracte diferencial de la memòria històrica que mostren els nostres homòlegs europeus no té res a veure al que s’ha fet en aquest país de súbdits.

El 10 de maig de l’any 1933, una turba de militants del partit nazi alemany va muntar una gegantina foguera amb els llibres arrencats de les prestatgeries de la Facultat de Dret de la Universitat de Humboldt i llençats des de les finestres que donaven a la plaça, plaça que avui dia porta el nom d’Intolerància. Per què ho van fer? Amb aquest exercici d’aparent irracionalitat, provocat per la incapacitat per tolerar les idees de pensadors, filòsofs, escriptors i polítics, van tractar d’aterrir al que pensés diferent.

Sense aquest terror l’incomprensible arrelament de les idees nazis no hagués estat possible. Avui, en aquest lloc hi ha una placa cimentada al terra amb una frase premonitòria d’un llibre d’Heinrich Heine, escrit l’any 1817 (més de cent anys abans), que hi diu: “Això només va ser el preludi, en el lloc on es cremen llibres, s’acaba cremant també a persones”.

miquel mallafré, 3 d’abril de 2018

Related Articles

Deixa un comentari