AV Can Jofresa: “el barri, ara, està en condicions prou bones”

No Comment

Can Jofresa, última promoció d’habitatge del franquisme a Terrassa.

La major preocupació de l’actual junta de l’associació veïnal de Can Jofresa és la manca de participació i de relleu. Els joves estan en una altra sintonia, consideren. D’altra banda, des de la perspectiva de barri i urbanisme, no hi ha problemes greus, el barri està molt tranquil.

El 14 de juliol del 1975, els llavors Príncipes de España, inauguraven aquest «grupo de viviendas» que és el polígon de Can Jofresa, construït sobre els terrenys de les masies de Can Bosch i Can Jofresa. 2.000 anys abans hi havia hagut un poblament romà, com demostraren les restes arqueològiques trobades durant les obres. Es tracta de 820 habitatges distribuïts entre 12 torres de 15 pisos i 6 blocs dobles de 5 pisos cadascun, més 54 locals baixos per a botigues i serveis.

Promogut i amb titularitat de l’Instituto Nacional de la Vivienda, els problemes, però, començaren abans de l’ocupació dels pisos per les famílies a les quals s’havien adjudicat per un «sorteig» que s’organitzava mitjançant les estructures del sindicat vertical franquista; perquè l’entrega dels habitatges es va retardà més d’un any. Però, a més, els edificis no estaven ben acabats ni l’entorn urbanitzat, recorda en Miguel Ortiz, nascut a Còrdoba i que va mudar-se al nou polígon després de viure amb la família des del 1965 a la Maurina i, després, a Les Arenes.

Miguel Ortíz, José Moya i Teresa, membres de l’actual junta de l’AV. PV

«Hi havia moltes deficiències», explica en Miguel, un dels fundadors de l’associació veïnal poc després de la inauguració i encara membre actiu, «perquè si ara s’estan emportant diners llavors també ho feien, si havien de posar rajoles de primera les posaven de tercera i trencades». El revestiment exterior, per exemple, que havia de ser de pedra natural va quedar reduït a simples totxanes. Clar que, «amb la necessitat que teníem vam entrar, cadascú va pagar la seva entrada i es va instal·lar».

En Miguel explica que en arribar per primera vegada els esperava un senyor a la porta per a que li donessin diners per posar la llum a l’ascensor, però aquell dia tothom va haver de pujar per les escales, en Miguel al 13è pis que els va tocar. ”No hi havia electricitat a l’ascensor, no havien obert encara l’aigua. O sigui, l’obra la van deixar de qualsevol manera, havíem d’anar a la font per l’aigua, l’hem passada canutes».

Immediatament, però, va iniciar-se un cicle de protestes i mobilitzacions que es perllongà almenys uns 10 anys, fins a mitjans dels 1980. «Vam començar a reclamar, i vam anar a Barcelona, la via Laietana l’hem tallada més d’una vegada, i la carretera de Rubí també, reprimits pels grisos».

Això, pel que fa als edificis. Però és que, al carrer, hi havia la riera que passava a tocar, «totes les aigües fecals arribaven quasi als blocs, tot ple de rates». Aquí ja la cosa anava amb l’ajuntament, a on van anar en manifestació algunes vegades. «Vam haver de tallar la carretera, que no pogués passar ningú, la Guàrdia Civil fotent-nos pals i nosaltres estirats a terra i també responent a la violència com podíem».

Al 1985, la Generalitat, via Adigsa, assumí la responsabilitat per les reformes al polígon i, d’acord amb el treball de Joan Berney i Xavier Vallvé sobre el barri, corroborat per l’opinió de veïnes i l’actual junta de l’Associació Veïnal, s’inicia una fase en la qual, tot i sent «necessària la pressió» ciutadana, «s’establí un clima de negociació» i les reformes es van anar fent.

El barri, en aquests moments, «dintre del que cap i les possibilitats que hi havia, està en condicions bastants avançades», resum en José Moya, actual president de l’AV. S’han anat fent coses. En aquests moments, allò que més preocupa és que les subvencions amb què es financen activitats lúdiques, formatives i serveis, s’han anat retallant perquè «les administracions dediquen cada vegada menys diners per a les entitats, com la nostra AV».

El tall de les subvencions limita serveis al barri

El cert és que, tot i ser poca gent, porten prou temes, inclòs un espai infantil, a càrrec de la Teresa Ribera, altra vocal de la Junta, que funciona com un casal, a les tardes. La principal activitat de l’AV és la gestió del Centre Cívic del barri, inaugurat el 1992, i del qual és titular la Generalitat. Ara, però, fa 16 mesos que l’administració autonòmica va recuperar la gestió.

Al Centre, s’ofereixen cursos, activitats i serveis de dos tipus: uns de gratuïts, programats pel propi Centre Cívic (taller de memòria, zumba, bollywood…), i altres, oferts per l’AV (ball saló, sevillanes, ball en línia, ioga, gimnàstica correctiva…), que s’han de pagar per cobrir les despeses de monitoratge.

El problema greu, ara, és que la Generalitat ha tallat, aquest mateix mes de març, les subvencions per a les activitats. De la mateixa forma que als casals de gent gran, una qüestió que, fa poc denunciava el grup municipal d’ERC-MES, seria conseqüència de l’aplicació de l’article 155 per intervenir l’autonomia del país. Així, doncs, només queden ara els cursos de l’AV.

«Els cursos funcionen molt bé tots», assegura en Moya. Només els de l’AV mouen prop de 150 persones. Hi ha molta demanda. Ara però, fins setembre, no se sap si reprendran les activitats gratuïtes.

Després de finalitzar els aïllaments de les façanes, fa 2 anys només, un dels problemes que s’arrossegaven des del llunyà 1975, «el barri està molt tranquil», reconeix el president de l’entitat. Clar que de mancances n’hi ha, per exemple els jardins i places estan «molt abandonats».

Un altre problema, apunta en Miquel Ortiz, són els barracons a l’escola Sala i Badrinas, «allò no està en condicions», denuncia. En José Moya creu que «tot i que es va fer per ser temporal, ara sembla que això serà indefinit».

El major problema, la manca de participació

Amb 14 anys a la junta de l’AV i 3 com a president, en José Moya assegura que la situació actual està marcada pel fet que «hi ha molt poca gent que vulgui col·laborar al barri, ni amb l’associació ni amb festa major o les altres activitats». Això, d’una banda, té a veure amb el fet que el barri viu una situació amb pocs problemes o sense problemes greus. D’altra, considera, té a veure amb l’envelliment de la població i que «els joves no estan per la feina».

Com a d’altres barris que han format part de la xarxa d’Adigsa i la Generalitat, el conjunt d’habitatges paguen quota a l’AV, responsable de negociar amb l’empresa i l’administració, al temps que de gestionar alguns equipaments, com ara el Centre Cívic. Així, els 820 habitatges, «per conveni», paguen una quota anual, «quasi simbòlica», de 3 euros, i formalment en són sòcies de l’entitat.

La gent activa a l’AV és l’actual junta, formada per 5 membres, gent gran o que s’hi apropa. En Moya explica que s’organitza la festa major, alguna activitat per Reis i suport a qui sol·licita posar taula de venda de roses per Sant Jordi. Però, lamenta, ja no poden fer ni Castanyada ni el ball de disfresses per Carnaval, «per la baixa participació».

Tot i així, es troben una situació una mica paradoxal. D’una banda, l’AV no té suport, però a les assemblees anuals, en les quals hi participen habitualment més d’un centenar de persones, fins i tot es queixen del fet que «sempre surten els mateixos, però després ningú vol assumir la responsabilitat», lamenta el president, tot assegurant que en la propera assemblea, l’any vinent, quan complirà 4 anys com a responsable, deixarà la presidència.

Després, però, malgrat tot, tant ell com en Miguel Ortiz i la resta de la junta, creuen que no es pot tancar l’entitat i que cal buscar solucions. «Certament, manca renovació, demanem que s’apunti la gent, perquè es fan coses i hi ha coses a fer encara», plantegen, tot i que no confien massa en la possibilitat que es realitzi aquest relleu.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER