El llarg recorregut fins un 59% de discapacitat: L’operació d’un neurinoma acústic detectat amb anys de retard salvà l’Esther Pardo, però li deixà greus seqüeles

No Comment
Assemblea de la Plataforma per la Defensa de la Sanitat Pública de TRS,

«La veritat, em vaig sentir molt desemparada pels metges o pel sistema administratiu. Tens un tumor al cap, que és molt greu, però t’envien a casa amb un diazepan». Aquesta és una de les conseqüències de la manca de recursos, especialment greu amb les retallades dels darrers anys, que encara no han estat recuperades i que fan de les llistes d’espera un calvari per a milers de persones malaltes. A sobre, havent-hi de patir la discriminació amb els serveis privats, en el mateix hospital, com és el de cas de Mútua de Terrassa.

L’Esther Pardo «presenta paràlisi facial esquerre, amb ptosi palpebral que ha precisat d’intervenció quirúrgica amb implantació de pes per millorar la funcionalitat de la parpella, quedant queratitis crònica, que requereix de tractament tòpic diari», assenyala la «Informació addicional» de l’informe mèdic del Consorci Sanitari de Terrassa de 5 de juliol de 2016. Tot afegint: «Presenta també com a seqüela hipoacúsia i amb alteració de l’equilibri, amb inestabilitat cefàlica esporàdica, dificultat per la deambulació, precisant d’una crossa per caminar. Refereix amb pèrdua de força a les cames i braços».

Aquestes són les seqüeles que pateix l’Esther, de 62 anys, després de ser operada de neurinoma de l’acústic a l’Hospital Mútua Terrassa, el setembre de 2014. Aquest neurinoma és un tumor poc freqüent no cancerós i, generalment, de creixement lent que es forma en el nervi principal (vestibular) que va de l’oïda interna fins el cervell.

Amb data 1 de setembre de 2016, la Cap del Servei d’Atenció a les Persones de les comarques de Barcelona del Departament de Treball, Afers Social i Famílies de la Generalitat, Eva Herbera, notificava la resolució de qualificació del grau de discapacitat de l’Esther, situant-lo en el 59%, amb efectes des del dia 3 de setembre del 2015.

Treballant des dels 17 anys i aficionada al muntanyisme, el cas en qüestió podria ser un de mala sort sinó fos que els mals de cap de l’Esther, literalment i metafòrica, s’iniciaren l’any 2010, quan sentí per primera vegada un vertigen que no li permetia aixecar-se. Va telefonar al metge de capçalera, atesa però per un de suplent, aquest li va dir que no podia venir, però que enviés algú per a donar-li la baixa. Quan va poder anar a la visita, tot i sense proves, li van diagnosticar un problema vestibular.

A l’octubre del 2011 el mal es mantenia, i al juliol dels 2012 encara el diagnòstic del CAP Anton de Borja, de Rubí, tot sol·licitant proves cocleovestibulars, era de «vertigen inespecificat». L’Esther va anar empitjorant, amb pèrdua de l’olfacte, del sabor i amb pèrdues de sang, fins que va començar un fort dolor a la galta, ja durant l’any 2014. Aquest temps encara treballava, «només vaig agafar baixa aquells primers 3 mesos».

Resposta de Mútua:
1-el neurocirurgià està de vacances i no es reincopora fins d’aquí a 15 dies. 2-tenen molts «tumors» pendents i serà ell qui els haurà de prioritzar. 3-primer s’efectuaran les intervencions ‘privades’.

Sense poder aguantar més el dolor, visità novament la metgessa de capçalera, qui, amb data 5 de setembre, recordant que el neurinoma acústic ja havia estat diagnosticat el febrer d’aquell mateix any; que el 18 d’agost s’inicià el preoperatori, que «el mateix anestesista li diu que la intervenció no es pot demorar. Mentre el seu estat general va empitjorant… i l’anímic també. Quan passats uns dies, l’1 de setembre, consulta a Mútua de Terrassa (no sap qui l’atén al telèfon) sobre la data probable d’intervenció, la resposta és descoratjadora i indignant: 1-el neurocirurgià està de vacances i no es reincopora fins d’aquí a 15 dies. 2-tenen molts «tumors» pendents i serà ell qui els haurà de prioritzar. 3-primer s’efectuaran les intervencions ‘privades’. La malalta diu que aquesta va ser l’expressió i, desgraciadament, jo no tinc motius per dubtar-ne».

L’Esther fou operada aquell mateix setembre. L’operació, que va anar «molt bé», segons els propis metges, car li van extret un tumor que «era molt greu», no li ha estalviat les seqüeles citades a l’inici. «La veritat és que em vaig sentir molt desemparada pels metges o pel sistema administratiu, saps que tens un tumor al cap, saps que és molt greu però t’envien a casa amb un diazepan», es plany. «Vaig estar un temps sense poder caminar».

Va ser operada pel doctor Lastra, i l’especialista actual és la doctora Romero. Li van assignar, per cert, després que va demanar canvi, perquè abans tenia un conegut neuròleg amb una trajectòria envoltada d’acusacions i causes judicials de les quals, però, n’ha sortit sense condemnes, Maestro De León. «No em va agradar gens, ni donava explicacions ni res de res, em va dir que la paràlisis s’arreglaria que no calia rehabilitació ni res; i a rehabilitació em van dir que si havia dit això era molt fort».

«Ara, després de l’operació, em quedo així, tal com estic. Em queixo del funcionament aquest en què no importem per res», comenta amb més pena que ràbia.

També es plany del tractament clarament diferenciat de sanitat pública i privada, una relació molt estreta i discriminatòria en el cas de Mútua de Terrassa, on moltes vegades no se sap on comença una i acaba l’altra, sobretot des del punt de vista del negoci.

Recorda l’Esther que cada vegada que trucava li demanaven si era per públic o per privat. «Per públic et toca esperar bastant. Un dia vaig fer la prova i vaig dir que era privat, llavors em van passar ràpid, però vaig penjar el telèfon, només volia provar». Així mateix, afegeix, «quan vaig estar hospitalitzada, la companya d’habitació estava per privada, i entraven a oferir-li per berenar, però a mi res».

Encara i els problemes que li han quedat, diu que no presentarà denúncia, però sí s’ha animat a participar a les trobades i activitats de la Plataforma en Defensa de la Salut Pública de Terrassa (PDSP). Per fer denúncies públiques de la situació i alertar de perills: «Crec que si en lloc de començar a dir que creuen que tens o no tens m’haguessin fet les proves, segur que m’haurien agafat el tumor petit i s’hauria pogut fondre, tal i com em digué un metge. Perquè, clar, aquest és un greu problema: jo no entenc massa ni poc, fas el que et diu el metge…».

Avui, conclou l’Esther, entrevistada per Malarrassa, «el que a mi m’interessa, més que el meu propi cas, és que quedi una cosa, una denúncia de com actuen les administracions hospitalàries… Això és el que està passant, cada vegada més».

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari