[Salvador Pérez] Temps complicats i altament perillosos

No Comment

Estem vivint moments veritablement absurds i altament perillosos, alguns pensaven que mai hi podíem arribar. Altres, des del primer moment, i d’això ja fa uns anys, afirmàvem que la transició era una farsa i una renúncia al regim veritablement legal i èticament recuperable de la Segona República, malmesa violentament per un grup de criminals. Al franquisme se’l va perdonar i no se li van passar comptes i ara en patim les conseqüències. I només faré referència a alguns fets, ja que la llista seria llarga i en un article has de triar.

Els informes de la Guàrdia Civil sobre el procés, que no mereix com a cos cap mèrit ni respecte, així com les denúncies a professorat per a odi que són una quimera, els informes de l’Advocacia de l’Estat, les interlocutòries dels Jutges Lamela i Llanera, veritables pamflets, així com la del Jutjat nº 13 de Barcelona que si que son una malversació de fons públics llençats a la claveguera. Tots aquests informes i actuacions al marge de prevaricació, son tant reals com l’existència d’un municipi com Sant Esteve de les Roures, que la Guàrdia Civil recull en els seus atestats, una demostració de la seva eficiència i veritat.

Tot aquest procés és una gran farsa que només té un sol objectiu, venjança i humiliació, no només a uns dirigents polítics, sinó a tot un poble tractat com a colònia i menyspreat per un Estat corrupte i on les seves institucions no tenen cap credibilitat, a més d’estar dirigit per a una quadrilla de delinqüents que gasten els diners públics per a afavorir els seus interessos i el dels seus amics.

Els que tot el dia posen en perill la convivència, insulten i agredeixen, es graven mentrestant, arrenquen cartells i amenacen, protegits per la policia i la guàrdia civil, amb la feina bruta de la fiscalia i la judicatura. Amb un titella sense escrúpols ni ètica com el delegat del govern a Catalunya, que va denunciant una Catalunya inexistent, com si és visqués en una guerra civil armada i convertint el veritable terrorisme en una mera banalitat, convertint un estat policial en la pèrdua de drets i llibertats, on tothom es sospitós i perillós, tot si val.

El PP i Ciudadanos, en comptes d’estar contents per a la fi del terrorisme d’ETA, els genera problemes. Mentrestant, la ciutadania i d’altres partits ho consideren una gran noticia i felicitat, aquests brètols només s’omplen la boca de victòria total, de revenja i de tot tipus de desqualificacions i absurditats. El PP sempre ha viscut molt bé amb el terrorisme actiu, n’ha fet un ús partidari sense el més mínim escrúpol utilitzant les víctimes per a redits electorals. El mateix que alguns cossos policials que no saben viure en la pau, el negoci del tràfic de drogues i d’armes, se’ls acaba i ara van buscant altres redits com les denúncies d’odi que fan davant de determinades situacions. Com a mínim de la millor manera o menys adequada, ETA ha demanat perdó. Encara estem esperant demanar perdó de molts franquistes i del PP, pel cop d’estat dels criminals l’any 1936 i els quaranta anys d’assassinats, torturats i exiliats, detinguts. I que d’una vegada acabin amb tots els vestigis d’aquell règim, com l’enderroc del Valle de los Caidos, els monuments en pavellons militars dedicats a Franco, Millan Astray i d’altres, així com il·legalitzar la Fundació Francisco Franco.

Espanya mai serà normal si viu de la cotilla d’un passat que no mereix cap reconeixement, i que està aplicant sobretot a Catalunya, amb mentides i falsedats, on la Guàrdia Civil i la Judicatura, son institucions utilitzades com a mers executors facciosos que recorden temps passats i mai oblidats, com a mínim d’aquells que ho van patir i pensaven no retornar. Escoltar el míting polític manipulat, que no jurídic, del fiscal en el judici dels joves d’Alsasu, parlant de supremacisme abertzale, nazisme, racisme…, no deixa de ser una gran paradoxa, dit per a un representant de l’Estat que ho pràctica de forma evident i oblida el nacionalisme espanyol excloent que té tota la seva història embrutida de sang amb llargs períodes d’assassinats i repressió, no és el millor personatge per parlar de determinats conceptes. I la sentència al grup La Manada respecte a la violació d’una noia, que demostra la mentalitat d’alguns jutges amb una sentència vergonyosa, que reafirma la situació de la Judicatura i la desconfiança vers aquesta.

I el problema a Catalunya, no és només la repressió de l’Estat, les mentides inventades i la justificació contra el procés. Ni la suposada guerra civil entre catalans unionistes i independentistes, i tota la farsa de la convivència inventada pe PP, Ciudadanos i el Psc. I el fet de que uns jutges prevaricadors ens impedeixin tenir govern. Tots aquests aspectes son una part del discurs fàcil i la interferència. El problema no es fer govern, això és fàcil, el tema és, per a fer què? Quina orientació política i de model té això? Quines polítiques pensa fer aquest govern? Aquest és el gran debat i el veritable problema. Es fa una política social encontra del capital i els interessos econòmics dominants? S’aplica el model convergent (PDeCAT) i de Ciudadanos, o un model d’esquerres que trenqui amb aquest de dretes i al servei dels interessos econòmics que han controlat l’acció de govern fins ara? L’únic element d’unió entre el sector independentista és el discurs nacional, ara, sobre el model econòmic i social, no tenen el mateix objectiu tots els protagonistes, és més, alguns els fa pànic corre el risc de perdre el control del que per a ells ha estat sempre pensar que el país era seu. Per això alguns es van posar davant del procés de forma sobtada i sense convenciment per a garantir el seu control. L’únic càlcul que va fallar era el comportament barroer de l’Estat i els sectors econòmics a Catalunya, que no tenen pàtria, ni nació, ni escrúpols, ni ètica, ni decència.

Tot un panorama veritablement descoratjador i ple d’incerteses, manipulacions, desinformació, on la ciutadania sempre invocada, ja que tot és fa per a ella i els seus interessos, una gran mentida, al final son els que paguen la festa i els grans oblidats. Si mirem la història i no la oblidem veurem la gran quimera en que ens hem convertit.

Volem una República, però de veritat. Volem democràcia real, no una ficció. Volem decidir, però de veritat i sobre tot. Volem llibertat, no controlada, ni vigilada. Volem treball digne, no precari. Volem habitatge i dignitat, de veritat. Volem pensions dignes, per a tothom. Volem igualtat i reconeixement entre dones i homes, però ja, sense excuses ni retards. Volem…, el que faci un món en pau, igualtat, justícia i equitat, per a tothom. I alguns no volem Estats corruptes i repressors, polítics professionals i vividors, una economia subordinada als interessos col·lectius i no privatius, on els criteris de sostenibilitat ambiental prevalguin sobre totes les decisions.

I a nivell local, mireu els comportaments dels CDRs fent una Àgora cultural de reflexió i debat, mentrestant, uns brètols unionistes/feixistes intenten provocar, agredir i reventar activitats pacífiques i tranquiles, aquesta és la veritable realitat del que és cadascú.

Salvador Pérez Riera

Deixa un comentari