[Els nostres actors] Josep Manel Martínez, Kazo: “Al teatre m’hi porta l’amistat”

No Comment

Eloi Falguera
Director i autor

Josep Manel Martínez, “Kazo” (48 anys) és periodista de professió. Nascut al barri de Gràcia de Barcelona, fa 16 anys que viu a la nostra ciutat. El 2005, influït pel seu amic Òscar Garcia, es va deixar picar pel verí del teatre. El verí va entrar tan endins que ja no ha pogut baixar dels escenaris.

La seva trajectòria com a actor està lligada bàsicament al grup Qollunaka, on ha participat en una desena de muntatges, fent papers còmics i també dramàtics. El darrer muntatge, Qui té por de Virgínia Woolf?, es va estrenar aquest passat mes de maig a la Sala Maria Plans. En Kazo hi fa un dels papers protagonistes, en George, un personatge complicat que viu una relació torturada i malaltissa amb la seva dona Marta. La seva interpretació ha causat impacte. Pels que no heu tingut ocasió de veure-la, el proper 16 de juny, al Teatre Principal, teniu una nova oportunitat de gaudir-ne. Serà dins de la programació de la Mostra Set de Teatre, on també hi participaran altres grups de la ciutat.

En Kazo també està d’enhorabona per un altre motiu: el passat 26 de maig ha rebut un premi d’actor secundari, al Concurs de Teatre de Malgrat de Mar, pel paper que fa a l’obra Tot assajant un clàssic, un altre muntatge de Qollunaka. Aquesta obra es podrà veure el proper 2 de juny, al Cicle d’Escenes Locals.

Per parlar de la seva trajectòria, del darrer paper que fa a Qui té por de Virgínia Woolf?, i sobre altres aspectes del teatre amateur terrassenc, ens hem reunit amb ell en un cèntric bar de la nostra ciutat.

Kazo, actor de Qollunaka. Foto: Eloi Falguera

Què et porta al teatre?
L’amistat, bàsicament. L’amistat amb l’Òscar Garcia. Tots dos veníem del món de l’escoltisme, des de petits: jo a Gràcia i ell a Terrassa. Ens havíem conegut en sortides i trobades d’escoltes, quan el seu agrupament i el meu havien coincidit. Ens vam fer molt amics.

I una cosa va dur a l’altra…
Sí. El 2005, l’Òscar ja feia un parell d’anys que estava amb Qollunaka. Havien fet dues edicions dels famosos Okupastorets i ara es proposaven fer una cosa diferent. Es van decidir per La balada del flautista, una versió pròpia del Retaule del flautista, de Jordi Teixidor. I em va demanar si volia provar de fer teatre. Vaig començar fent de bulto, de poble. Però abans que s’acabés la gira, el que feia de reverend Grundig ho va deixar i així va ser com vaig tenir el meu primer paper amb lletra.

Ho vas provar i t’hi vas quedar.
Sí. La veritat és que el teatre sempre m’havia agradat. Quan estudiava periodisme vaig fer una assignatura de ràdio que, bàsicament, era radioteatre. Es treballava l’expressivitat oral, etc. Allò em va fascinar. Amb un grupet vam fer una adaptació de la novel·la El perfum que vam retransmetre per radioteatre. Ens va quedar fantàstica, ens van donar un premi, ens van entrevistar a Ràdio 4…

Però els escenaris els comences a trepitjar amb Qollunaka.
Sí, i aquí m’hi quedo. He fet alguna petita col·laboració amb Kiut Teatre, on vaig fer No et vesteixis per sopar. És la primera comèdia on actuo. Una comèdia estripada i vodevilesca de la qual en guardo un gran record. La vam representar més de 30 vegades. Feia de Bernat, el marit. Aquesta obra em va ensenyar el món de la comèdia: la importància del ritme i el difícil que és fer riure.

Parlant d’això, què et resulta més difícil un paper còmic o un de dramàtic?
En el món del teatre amateur sembla que fer comèdia sigui més fàcil que fer drama i no és veritat. Fer una comèdia ben feta i aconseguir que el públic es pixi de riure és molt difícil. A més, són obres que van a un ritme brutal i necessiten un equilibri fantàstic. Em sap greu que, de vegades, es menystingui la comèdia.

Has fet comèdia i també drama. De quins papers en guardes un especial record?
Com he dit abans, el Bernat de No et vesteixis per sopar en seria un. Un altre seria el Sebastià de Terra Baixa, perquè va ser la meva primera participació en un clàssic català i amb una obra dura que té un rerefons molt actual com el de la violència de gènere. Terra Baixa em va fer créixer com a actor. Fins aleshores havia fet comèdia i enfrontar-me a aquest drama va significar fer un salt. Per exemple, jo em movia molt a l’escenari i no n’era conscient. Fins que no em van posar els peus en una galleda perquè no em mogués no me’n vaig adonar.

Parla’m del personatge que fas a l’obra que acabes d’estrenar, Qui té por de Virgínia Woolf?
Hi faig el paper d’en George. Per a mi ha estat molt difícil, però molt gratificant alhora. El text és dur, ple de matisos… Has de sortir endollat des del primer minut. El personatge passa per molts estats: ira, cinisme, indiferència, fins i tot tendresa. És molt ric en emocions. L’obra, a més, tot i ser escrita el 1962, és molt vigent. Parla de parelles tòxiques, que en tenim a cabassos. Parla de la feina com una manera d’atrapar la gent, on l’èxit està per damunt de tot, si no no ets ningú… Temes a l’ordre del dia.

Kazo (el primer per la dreta), en un assaig de la comèdia Sota la manta. Foto: Eloi Falguera

Estan poc valorats els grups amateurs com Qollunaka que fan gires per tot Catalunya?
Sí. Crec que està poc valorat en general. Moltes vegades els mateixos que formem part d’aquest teatre no acabem de valorar el que fem. Hi dediquem moltes hores, molt d’esforç. Som els primers que volem aconseguir un producte digne. Estic convençut que seríem els primers que no sortiríem a escena si no ens veiéssim preparats. En el meu cas, no veig cap diferència quant a la implicació entre un actor professional i un d’amateur.

Com veus la situació actual del teatre amateur terrassenc?
Hi ha més de 30 grups en una ciutat com Terrassa, de 215.000 habitants. Crec que, en nombre de població, devem ser la ciutat de Catalunya que més grups de teatre amateur té. Crec que hi ha hagut una mena d’efecte crida, en aquest augment de grups. La gent ha vist, durant anys, bons grups com Qollunaka, Punt i Seguit, Amics de les Arts, PAM, El Social… Grups d’un gran nivell que han fet com de viver. I molta gent que després s’ha acostat al teatre s’ha dit: “Nosaltres també som capaços de fer-ho així, amb aquesta dignitat”.

Tu que véns del món de la ràdio, es cuida poc la dicció i la vocalització en el teatre?
N’estic convençut. Però parlo del teatre a tots els nivells. En el cas professional, sobretot els actors joves, no estan cuidant el tema de l’expressió oral, de la vocalització o de la projecció. No procuren prou que se’ls escolti fins a la darrera filera del teatre. I això és fonamental. Em fa mal veure cada vegada més actors amb micro. Cal que les escoles ensenyin més a modular, a expressar… Sí, crec que hi ha una mancança.

D’on et ve el sobrenom de “Kazo”?
És un malnom que em ve de petit. Era molt maldestre, sempre em passaven coses: no agafava les pilotes, em queien les ulleres a la sopa… coses d’aquestes. I d’“eres un caso” es va quedar “caso”, “el caso”… Kazo!

Related Articles

Deixa un comentari

Anna Murià Preinscripcions juny 2018
MLRS en PAPER
SEGUEIX-NOS A TWITTER