Redacció
La concentració d’alumnat més vulnerable generarà greus problemes de convivència i d’intolerància.
El decàleg inclou una bateria de mesures essencials i urgents per millorar la segregació escolar com a mal endèmic del sistema educatiu. Cal una actuació determinant per part de l’administració per no deixar passar una altra dècada sense posar-hi solucions.
Actualment a Catalunya hi ha unes 330 escoles i instituts considerats de màxima complexitat que podrien estar escolaritzant uns 200.000 alumnes de 3 a 16 anys.
Pamela Navarrete, Xènia Amorós i Àlex Castillo durant la roda de premsa. Foto FaPaC
Ahir, dijous 14 de juny, a Terrassa, les AMPA de la Comissió de Centres d’Alta Complexitat de la FaPaC (Federació d’AMPA de Catalunya) va presentar un decàleg, fruit del treball de les AMPA membres. L’elecció del lloc, la Masia Freixa de Terrassa, malauradament no té res a veure amb el modernisme, sinó amb el fet ja denunciat fa anys, fins i tot a un informe del Síndic de Greuges de Catalunya, per ser el municipi amb més segregació escolar de Catalunya i per concentrar un elevat nombre de centres anomenats de màxima complexitat.
En la seva intervenció, junt amb Xènia Amorós, vicepresidenta FAPAC, i Àlex Castillo, vocal Igualtat Oportunitats FAPAC, la Pamela Navarrete, de l’AMPA de l’escola Agustí Bartra i membre junta Comissió Centres Alta Complexitat FAPAC, subratllà que a Terrassa «el problema és molt greu i fins ara no s’han posat en marxa mesures per solucionar-ho», quan fa 2 anys que l’informe del Síndic col·locava la ciutat al cap de la llista de ciutats amb més segregació, amb 18 centres, 12 escoles i 6 instituts.
Les AMPA dels centres d’Alta Complexitat de Catalunya han elaborat un decàleg per lluitar contra la segregació escolar i millorar la situació d’aquests centres educatius que escolaritzen alumnat amb un elevat risc d’exclusió social.
La segregació escolar és un «mal endèmic del nostre sistema educatiu», afirmà la Xènia Amorós, que «lesiona la cohesió social i trava greument la igualació d’oportunitats». El pitjor, en l’actualitat, afegí, és que «lluny d’apaivagar les desigualtats, el sistema educatiu actua com un agent potenciador de la bretxa social». Així, denuncià, a la darrera dècada, s’ha desenvolupat la «triple xarxa de centres educatius»: l’escola concertada, l’escola pública d’elit, i l’escola assistencial, on ens trobem els centres etiquetats sota «l’eufemisme de màxima complexitat».
La segregació escolar per motius socieconòmics, emfasitzà l’Àlex Castillo, té com a «principals causes: el copagament, la privatització de l’educació i l’existència de concerts educatius»; però, també hi juga un paper fonamental la «desregulació de la lliure elecció de centre, que en l’actualitat es regeix més per lògiques de mercat que no pas de servei públic». És per això, consideren, que calen iniciatives polítiques que afavoreixin la creació d’aules heterogènies i evitin la perpetuació de guetos escolars.
En aquest sentit, la FAPAC presenta el següent «decàleg d’urgència», en paraula d’Amorós, o sigui que no és ni el programa ni proposta global de l’entitat, sinó una proposta per millorar l’equitat del sistema educatiu en el curt i mitjà termini. Es va destacar la importància de la universalització del sistema, tant en horari lectiu com en extraescolar o lleure; la dotació de recursos humans, la reserva efectiva de places i el blindatge de la matrícula vivia, i la dinamització de les AMPA, promovent la seva coordinació.
Decàleg
1. Universalització del sistema educatiu: tant en horari lectiu com en extraescolars o lleure.
És evident que el pagament de quotes representa una barrera per l’accés a determinats centres. En alguns països europeus com Finlàndia està totalment prohibit que les famílies puguin fer aportacions econòmiques als centres educatius. També considerem que és imprescindible que els alumnes més vulnerables tinguin accés a una educació extraescolar o de lleure de manera gratuïta, per tal de garantir el dret a una educació completa.
2. Incrementar la dotació de recursos humans als centres de màxima complexitat. Són necessaris integradors socials, educadors socials, psicopedagogs i mestres d’educació especial. La reducció de la ràtio a 20 s’ha d’aplicar sense cap mena d’excepcions i estranyes negociacions amb les direccions. Per aconseguir un sistema equitatiu, s’han de posar els recursos allà on són més necessaris.
3. Reserva efectiva de places per a alumnes amb NEE de tipus socioeconòmic i alumnat afavorit.
Cal un protocol amb pautes ben definides per poder fer una diagnosi correcta d’alumnes amb necessitats educatives especials. Segons Idescat, actualment la taxa de pobresa infantil ronda el 30%, en canvi a primària els alumnes detectats amb NEE només representen el 5% de l’alumnat total, per tant hi ha una infra-detecció molt acusada.
És necessari aplicar una quota màxima i mínima de reserva de places d’alumnat en risc d’exclusió social i d’alumnat afavorit, segons recursos i nivell d’estudis superior de les famílies, afavorint la creació d’aules heterogènies. A altres regions d’Europa, concretament a Flandes, ja existeixen iniciatives de distribució d’alumnat afavorit que s’han implementat amb èxit.
4. Elaborar instruccions de bones pràctiques per les Comissions de Garanties d’Admissió. Establiment i compliment estricte d’expedients administratius sancionadors pels centres educatius que no respectin les quotes i per aquelles famílies que falsegin dades en el procés d’admissió, com per exemple perdre la plaça i/o gratuïtat del sistema.
5. Blindar la matrícula viva als centres de màxima complexitat. És important que les aules d’aquests centres es mantinguin estables com signe de qualitat.
6. Eliminar les diferències horàries entre centres educatius, especialment a secundària, segons zona educativa. La diferència horària en secundària entre centres educatius públics i centres educatius concertats és un greuge comparatiu. La tendència és la dualització dels recursos públics amb una concentració d’alumnat afavorit a la concertada, i una pública que resta com assistencial per alumnat desafavorit.
7. Crear programes de suport per la dinamització de les associacions de famílies dels centres de màxima complexitat i promoure la coordinació d’AMPA/AFA en el territori. Un dels objectius ha de ser augmentar la participació de famílies, ja que estudis evidencien que és imprescindible la participació de les famílies per l’èxit educatiu de l’alumnat. També és important crear xarxes d’intercanvi i establir vincles comunitaris entre les diferents AMPA/AFA d’un territori per tal de veure l’escola com un conjunt i disminuir la competència entre centres.
8. Revisió del Decret d’admissió d’alumnat i eliminació dels punts per exalumne i malaltia digestiva. És imprescindible revisar el Decret d’admissió d’alumnat per generar un sistema més just de puntuació que aposti per l’escola de proximitat i faciliti una composició heterogènia a les aules, reflex de l’entorn on es troba el centre.
9. Reserva de places a la Universitat per alumnes procedents de centres de màxima complexitat. Prioritat a la universitat pública per a l’alumnat de la pública. Existeixen diverses experiències a altres països com el Perú o Mèxic que afavoreixen l’accés a estudis superiors a alumnes més desafavorits.
10. Introduir en el currículum l’educació multicultural i antiracista, així com posar a l’abast de l’alumnat la possibilitat d’estudiar la seva llengua materna. Necessitem que el currículum escolar reculli la diversitat cultural de les nostres aules i que cadascun dels nostres alumnes puguin trobar referents. També és necessari apostar per una visió menys etnocentrista i introduir conceptes com l’estigmatització, l’aporofòbia i la discriminació per raó d’origen.
Entenem que les polítiques educatives són les que han d’impulsar el canvi, però es requereix la corresponsabilitat de tota la comunitat educativa per avançar en la regressió de la segregació.
Les nostres propostes van encaminades a reduir al màxim el nombre de centres etiquetats com a màxima complexitat, i dotar de més recursos a aquells, que per segregació urbana, s’hi poden concentrar alumnes més vulnerables. L’escola ha de ser una eina per la igualació d’oportunitats.
L’objectiu últim no és altre que aconseguir un millor resultat per a la majoria dels alumnes del sistema, sense arraconar de manera indecent com es fa, en alguns casos, els alumnes considerats no desitjables ja sigui per condició econòmica, cultural, social, d’origen o de la mena que sigui. Per tant en interès dels alumnes s’han d’aplicar mesures que incideixin de manera positiva allà on actualment estan detectats els principals problemes i ineficiències del sistema.
Deixa un comentari