[Salvador Pérez] Per un nou model de pensions

No Comment

Aquest dilluns com cada setmana els pensionistes fan el seu acte reivindicatiu de lluita per un canvi en les pensions davant de l’Ajuntament. En aquest sentit van decidir que tots els partits polítics municipals hi participin per a donar-los suport i per a explicar la seva posició respecte al tema de les pensions. Conjuntament amb aquests, també hi participen sindicats i altres entitats i col·lectius.

Aquesta vegada el partit convidat era un representant de Ciudadanos, al que no se’l va deixar parlar, ni presentar els seus arguments per part d’alguns assistents. Cal suposar que quan es convida a algú, mereix un mínim respecte i se’l convida perquè s’expliqui, i després amb arguments se li pregunta i diu el que es consideri, ja que llavors no cal convidar a ningú, al marge que alguns ho considerin poc democràtic. I després cal indicar les contradiccions a aquest comportament, ja que no vaig veure la mateixa actitud quan va anar-hi l’alcalde en nom del PsoEPsc, cal recordar que aquest partit ha governat a l’Estat i és el responsable d’algunes mesures negatives respecte a les pensions, i en alguns aspectes no està tan lluny ni de Ciudadanos ni del PP, llavors? I amb això no vull dir que s’hagi de cridar i no deixar parlar a qui es vulgui, ara el que cal és guanyar a qui calgui amb arguments.

Com és evident, estic molt lluny d’aquest partit, i no el vull defensar, s’ha guanyat el que li passa, és un partit que la seva creació ja tenia l’objectiu de crear problemes i posar en risc la convivència, l’insult permanent ha estat la seva bandera, i amb tot el procés català i els fets d’octubre, cada cop és més intransigent i l’actitud d’alguns dels seus membres boicotejant actes i actuacions arriben fins al ridícul més evident i algunes accions portades fins a uns extrems inacceptables. I el seu programa econòmic i en la part de referència a les pensions, que intenta explicar poc i si pot l’amaga el màxim possible, ja que és una vergonya, que quan molts dels seus futurs electors el coneguin, sortiran corrents, i sobretot, els joves, els aturats, els treballadors i treballadores, i en concret els pensionistes.


Per tant, a cada acte que els criden i boicotegen, els va perfecte, ja que això els permet justificar que a Catalunya hi ha violència, que són maltractats, marginats, empestats i ho magnifiquen a l’Estat de cara als seus possibles votants. Cada provocació per a ells és una victòria de manipulació informativa. Per tant, no cal donar-los ni un argument al seu posicionament i a la seva voluntat d’anar creant crispació, precisament, perquè s’han convertit en uns professionals de la provocació. Se’ls ha de guanyar amb arguments en tots els camps on apareguin, ja que ells en tenen pocs i només tenen un discurs pla subjecte a una estratègia planificada de molta estètica i poc contingut, i ho veurem quan es treguin la carota de la realitat en termes econòmics i socials.

Les pensions és un tema important, no només pels jubilats presents, sinó pels del futur, des dels més joves fins als més grans. És un tema que no pot estar subjecte a processos electorals com a moneda de canvi i d’interessos partidaris. Posat com a sistema de la por permanent, que si el futur incert, que no hi haurà fons/guardiola, que si cal anar a plans de pensions privats, que si …, podem anar fent llistes de pors i amenaces.

El primer que cal resoldre és el treball per a tothom, de qualitat, amb sous dignes que cobreixin les necessitats bàsiques, que puguin cotitzar. Això vol dir una distribució equitativa del treball. Anticipar la jubilació en comptes d’allargar-la, això vol dir anar a 60 anys. El discurs de l’allargament de la vida obliga a anar als 67-70 anys és una contradicció. Cal que les jubilacions permetin l’entrada al mercat de treball als joves i adults. Reduir les jornades laborals i acabar amb la precarietat.

I en quant a les pensions, cal garantir el sistema públic de pensions, deixar-se de promoure sistemes privats que només afavoreixen a la banca i al seu negoci, i en cap cas, passar la gestió de les pensions públiques de la seguretat social al sector privat de la banca. I el que és una contradicció evident és que els mateixos sindicats CCOO i UGT, així com alguns partits nomenats d’esquerres promoguin plans de pensions privats als seus afiliats o en el programa polític. És més, quins joves, com diu la senyora Villalobos del PP, que es facin plans de pensions privats si volen tenir una pensió quan arribin a l’edat de jubilació, això és una vergonya i provocació. Sense feina garantida, amb contractes i sous de misèria, com construiran el seu futur? Com podran pagar un pla? Com pensaran en les pensions de futur, si no tenen garantit el present?.

El Pacte de Toledo, no deixa de ser un mer instrument caduc i inútil, que ha afavorit el règim de la por, la inseguretat i incertesa permanent. Amb tots els partits de tots colors, amb els dos sindicats i amb experts del règim, que sempre han afavorit un statu quo i un mateix discurs, aquell que més convenia al règim i sobretot, al govern de torn i als poders fàctics econòmics. El que és segur és que en cap cas pretenia afavorir als pensionistes, ja que el que prevalia eren mers criteris econòmics, i no socials i al servei de les persones afectades. Totes les reformes fetes pel PsoEPsc i PP, atenia a interessos espuris i lluny dels interessos dels afectats, presents i futurs.

Està bé mantenir un sistema amb cotitzacions de la vida laboral, sobretot, dels que tenen treball continuat i assegurat (cada cop menys) que li garanteixin una pensió digna. Però cal garantir una pensió a tots els que no tenen treball cotitzat i garantit. Al final de la vida laboral tothom té dret a gaudir d’una pensió digna, per tant, la solució passa per a situar el tema de les pensions en els pressupostos generals de l’Estat com es fa amb els sous dels funcionaris, dels aturats, de tots aquells aspectes que necessiten atenció i garanties. Tal com demanden diferents experts que així ho justifiquen, ja que estalvia la inseguretat, el risc i garanteix el dret.

Què pot comportar aquest fet? Doncs que caldrà garantir uns ingressos i determinar unes prioritats, per tant, a el millor necessitarem reduir la despesa militar, la burocràcia de les estructures d’estat, sous a parlamentaris i senadors, recursos als partits polítics, a ajustar les xarxes ferroviàries d’alta velocitat… I a un augment d’impostos a determinades activitats econòmiques, les rendes més altes i altres sectors.

I el que cal, i això va pels pensionistes que s’han activat en una lluita permanent, considerar la força que tenen de vot. No permetre ser manipulats pels partits, no parar en la lluita i les reivindicacions. Mantenir constància i intensitat en la lluita, i paciència estratègica, no per a aconseguir almoines del 2-3-4..%, sinó canviar el model que els garanteixi el sistema públic de pensions sense necessitat d’aportacions en Plans privats i una revalorització atenen a l’IPC de forma automàtica garantint sempre el cost de la vida. Llavors ja no cal Pacte de Toledo, ni altres eines, deixar les pors i les misèries de banda, i deixar de ser un tema electoral quan arriba cada procés.

Cal doncs, tractar el tema de les pensions des d’una altra perspectiva i anar al fons, per a acabar amb el model i anar a un nou model que garanteixi i millori les pensions actuals, i sobretot, la dels futurs pensionistes. El model actual està esgotat, és un carreró sense sortida, per això cal aplicar un nou model, com l’exposat.

I els pensionistes han començat una guerra molt important, s’han de preguntar si de veritat la volen guanyar, o només volen guanyar una batalla, aquesta és la qüestió.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER