Crònica de “El fantasma de Canterville”, representada el dilluns de Festa Major.
Escena del “Fantasma de Canterville”. Fotografia Teatre Condal
Eloi Falguera
Director i autor
Sempre és un plaer venir el dilluns de Festa Major, al Centre Cultural, a gaudir d’un dels darrers actes: la tradicional representació de teatre d’una obra de primer ordre. I encara ho és més, si en aquest ambient festiu, es programa una comèdia adreçada al gran públic. És a dir, una comèdia d’èxit de la temporada barcelonina, amb actors de renom.
Aquest és el cas de l’obra que s’ha pogut veure aquest dilluns, 2 de juliol: “El fantasma de Canterville”, basada en el clàssic d’Òscar Wilde i protagonitzada per Joan Pera. El públic ha respost (el teatre era ple) i ha gaudit de valent (ovacionant dempeus l’estimat actor).
La versió que ens presenten de “El fantasma de Canterville” és una adaptació molt personal, cal tenir-ho en compte. Està totalment orientada a la comèdia: plena d’acudits, de situacions gracioses i, fins i tot, de picades d’ullet en l’actualitat. Pensada, lògicament també, per al lluïment de l’actor principal. Tot i això, és de justícia fer constar que hi ha altres actuacions còmiques de mèrit, com ara les de Pep Sais o Elisabet Casanovas.
L’argument d’aquesta versió és el següent: cap als anys 50, un magnat americà i la seva família viatgen a Londres per fer negocis amb Lord Canterville. Enmig de les negociacions, el lord anglès els fa saber que, entre les seves propietats, té un castell molt “especial”, un castell encantat, on viu un fantasma que turmenta tothom que s’hi vol allotjar. Un fantasma, avantpassat de la família, que va cometre un assassinat…
El magnat americà (interpretat per David Olivares) no s’ho creu i Lord Canterville (Pep Sais) li proposa la següent aposta: si ell i la seva família són capaços de passar tot un cap de setmana sencer al castell, sense fugir, els regalarà la propietat. Si pel contrari marxen esperitats, el magnat li haurà de pagar 5.000 dòlars. L’americà i la seva família accepten l’aposta i es traslladen al castell. L’espectador també s’hi trasllada perquè l’escenografia és sensacional, amb una escalinata espectacular i detalls magnífics. Un gran treball.
Doncs bé, a partir d’aquí coneixerem el fantasma (Joan Pera) i la majordoma del castell (Pep Sais), els únics habitants de l’indret durant anys i panys. I viurem tots els intents i peripècies d’aquests dos personatges per tal d’espantar i fer fora els invasors americans. Intents, com us podeu imaginar, maldestres, grotescos i poc fructífers. També descobrirem un antic secret del fantasma, relacionat amb unes joies. I, també, altres secrets amorosos que naixeran durant l’estada dels americans al castell.
Escena del “Fantasma de Canterville” Fotografia Teatre Condal
L’obra és un clar divertimento, un seguit de situacions còmiques i acudits, dissenyats per fer passar una bona estona als espectadors. Els clars protagonistes són el fantasma i la majordoma, una parella que funciona perfectament dalt de l’escenari. Joan Pera i Pep Sais (que fa el paper d’aquesta vella governanta del castell) ofereixen moments magistrals, com ara quan la majordoma intenta explicar al fantasma un suposat complot que haurien preparat els americans en contra seu. Són moments sublims, marca de la casa, que potser hem vist fer a Joan Pera moltes vegades però que continuen funcionant: el públic riu i aplaudeix amb ganes. Moments on la situació esdevé tan còmica que, fins i tot, als actors se’ls escapa el riure i sembla que improvisin. Si realment ho fan o no, no ho sabrem mai.
Sigui com sigui, Joan Pera i Pep Sais (que com hem vist fa diversos papers) no deceben al seu públic. Joan Pera desplega totes les seves arts humorístiques. Aquella manera de fer, tan personal, i que el fa tan estimat del seu públic. M’atreviria a dir que té un carisma similar al de Michel Bouquet a França, tan admirat pel gran públic parisenc quan interpreta els protagonistes de Molière. Tampoc deceben, en les seves interpretacions, l’esmentat magnat americà (David Olivares), la filla amb caràcter d’aquest (Elisabet Casanovas) o la seva dona (Betsy Túrnez).
Qui no l’hagi vist té tot aquest juliol per fer-ho, al Teatre Condal de Barcelona.
M’agradaria acabar la crònica amb una reflexió. Per què el Centre Cultural no programa més teatre? D’acord que la seva aposta principal és la dansa, però s’ha demostrat que quan ofereixen teatre l’auditori s’omple, com aquest dilluns. No és qüestió de fer la competència a la programació del CAET, sinó de programar espectacles diferents i de gran format, com aquest “Fantasma de Canterville”.
Deixa un comentari