«Tiempo Romance», notícies noves antigues de Francisco Lucio

2 Comments

Francisco Lucio

Tiempo romance

Edita: Corona del Sur, Málaga, 2018

Jordi F. Fernández Figueras

Quan es pensa en persones vinculades a Terrassa que són o han estat rellevants en l’àmbit literari, recordem noms com els d’Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabré, Eudald Puig… —i segurament n’oblidem alguns d’altres de rellevants—, però se sol desconèixer l’existència d’uns altres de prou importants, ja sigui per la seva llunyania en el temps, com pot ser el cas de Joan Duch i Iu Pons, o per cap raó lògica, com és el cas dels contemporanis Berta Serra Manzanares i Antonio Pérez Roldán.

Tot i això, que una persona sigui gaudeixi de prestigi per la seva obra creativa no vol dir necessàriament que hagi exercit cap influència directa en la creació d’alguna mena d’estructura o plataforma de difusió i comunicació literària, en la tasca d’ordir i tramar el teixit cultural literari d’una ciutat. Aquest seria el cas de Francisco Lucio, un exemple perfecte de persona que porta més enllà d’allò individual la seva vocació literària… però, no ens confonguem, que es dediqués durant força anys i amb un gran zel a difondre l’obra de grans poetes i a potenciar l’obra dels autors locals, no vol dir que no tingui obra pròpia prou interessant com perquè mereixi la nostra admiració.

Nascut a Roquetas de Mar l’any 1933, Francisco Lucio va arribar a Terrassa el 1945 i aquí va començar a desenvolupar-se la seva afició a la poesia, fruit de la qual van néixer els seus cinc primers llibres, editats entre 1955 i 1962. Posteriorment va publicar uns altres sis títols que ell mateix considera més representatius, de maduresa: Perdido por el tiempo (1964), La nube y el viento (1966), Concierto provisional (1977), Tiempo sin redención (1984), Tiempo y dolor (1999) i De camino (2001).

També és autor d’un llibre de memòries, Los días del Hogar (2000), que per desgràcia només recull els quatre anys de la seva infantesa (de 1941 a 1945) passats en una institució falangista per a nens pobres i orfes (el seu pare, afiliat a la CNT, va morir just acabada la Guerra Civil en estranyes circumstàncies), un Hogar del Auxilio Social on, segons les seves pròpies paraules, «resultó que […] siendo hijos de los vencidos, vinimos a ser educados en los valores y en la ideología de los vencedores».

La seva tasca de difusió i promoció en l’àmbit local comença amb la col·laboració amb l’escolapi Ramon Castelltort per a la creació de la Festa de la Poesia el 1957, un esdeveniment que ha perdurat amb altres gestors fins al present, en la celebració mensual des del 1960 fins al 1963 de les Sesiones de Poesía Siglo XX i en la responsabilitat de gestionar des del 1962 fins al 1968 la secció de literatura del periòdic Tarrasa Información on exercia també de redactor en cap.

A partir de 1968, la seva activitat sobrepassa l’àmbit local i escriu de manera habitual articles sobre literatura i crítiques de llibres de poesia per a revistes com Poesía EspañolaÍnsulaEl CiervoLitoral i Cuadernos Hispanoamericanos, i el 1972 participa en la creació de Camp de l’Arpa i forma part del seu cos de redactors fins al 1977.

Després d’uns quants anys d’exercir el seu mestratge en diverses tertúlies literàries i de mantenir correspondència amb poetes d’anomenada, entre el 1996 i el 2004 va tornar a la tasca de difusió sobre paper com a membre del grup editor dels quaderns de poesia Alandar, una col·lecció en què convivien des d’autors locals novells fins a figures internacionals consagrades; i per aquelles dates a més col·labora de nou amb revistes literàries, com Quimera i Cuadernos Hispanoamericanos.

Tiempo romance (2018), el seu últim llibre, publicat després d’un llarg silenci, recull vint romanços de temàtiques diverses: biogràfics, existencials, elegíacs, eròtics… escrits entre el 1989 i 1994. El conjunt serveix també de catàleg de totes les rimes assonants possibles en la llengua castellana, des de la de la a tònica [a] fins a la de la u tònica seguida d’una o àtona [uo]. El llibre no tan sols consisteix, doncs, en una col·lecció de missatges lírics, sinó que també constitueix en el seu conjunt un joc literari, un exercici d’estil, que no pot sorprendre aquelles persones que ja coneixen el fruits de la conjunció de l’oïda musical, l’eloqüència, el domini del lèxic i l’agudesa intel·lectual que han singularitzat sempre Francisco Lucio.

Un poema remarcable, entre els que es caracteritzen per la seva funció elegíaca, és el «Romance a Celia Viñas», un homenatge a la gran poeta nascuda a Catalunya que, després d’assolir el numero u en unes oposicions per a una càtedra de llengua i literatura a l’Ensenyament Mitjà, va escollir Almeria per exercir-la i que, malgrat la seva curta existència (1915-1954), hi va desenvolupar una tasca intensíssima de dinamització cultural en el context àrid de la postguerra, una personalitat de la qual —pel que sé— encara es guarda un viu record en aquella terra; destaca també el llarg poema «No digo tu nombre en vano» —de contingut patriòtic, però crític i regeneracionista— per la seva construcció a partir de les glosses de vint-i-cinc cites literàries, que van des d’una de l’anònim autor del «Poema de Fernán González» a una altra de Max Aub, passant per Jacint Verdaguer i Joan Maragall, per exemple; però el text del qual he rebut la descàrrega lírica de manera més intensa és el titulat «A veces, en el silencio», en què la retòrica superba de Francisco Lucio està plenament al servei d’una emoció pura i universal.

És bo rebre noves notícies —encara que sigui de poemes redactats ja fa un quart de segle— de l’obra creativa d’una persona que durant molt anys ha restat en silenci i amb la qual, sens dubte, el petit món literari terrassenc està en deute. Tornarem a tenir-ne sense haver d’esperar gaire? Perquè el fet es que Francisco Lucio té altres llibres de poesia inèdits, així com una ingent quantitat de prosa, la major part de la qual consisteix en reflexions sobre lectures, música, amistats i qüestions sociopolítiques. Veurem impresa, almenys, la que es diu que és la seva obra cabdal, Hojas secas, en un termini de temps raonable?

Related Articles

2 Comments

  1. Joan Planas

    Molt interessant saber de Francisco Lucio. Un home erudit, peculiar també, que atropellava amb les paraules i un verb tan sonor com la seva veu.

  2. Sonia Manzano Vela

    Desde Guayaquil, Ecuador, envío mis felicitaciones más efusivas a ese gran poeta que es Francisco Lucio, por la publicación de TIEMPO ROMANCE, Obra que , a no dudarlo, reafirmará la alta calidad de su lírica, tan sobria y hondamente humana.Ardo en deseos de tener frente a mis ojos esta nueva entrega de Francisco Lucio, cuya poesía admiro en grado superlativo. Sonia Manzano Vela.

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER