Pamela Navarrete (FaPaC): “La segregació escolar és símptoma de la fractura social bèstia que vivim”

1 Comment
Pamela Navarrete. Foto: PV

Terrassa, ciutat amb més segregació escolar de Catalunya, encara sense mesures

La segregació escolar no és el problema sinó el símptoma de la greu fractura social que vivim, de classes principalment, i que segons totes les dades podria agreujar-se més, segons la Pamela Navarrete, periodista, membre de l’AMPA de l’escola Agustí Bartra, així com de la comissió que treballa sobre aquest tema de la FaPaC, si no es prenen mesures urgents. Defensa un sistema d’educació igual per a tothom que acabi amb la competència entre escoles i aturi la privatització.

Pep Valenzuela

«Vaig entrar a l’escola per proximitat. Una companya, sociòloga de l’Observatori de la Segregació Escolar, em va preguntar per què estava en una escola amb segregació, i no vaig saber què respondre. Penso que és per una falta de prejudicis, no tinc prejudicis al respecte. A més, penso que l’escola pública, en general, és de suficient qualitat arreu». Són declaracions de la Pamela Navarrete, veïna de Ca n’Anglada i mare de l’associació de mares i pares (AMPA) de l’escola Agustí Bartra (considerada com d’alta complexitat), alhora que membre de la Comissió d’Igualtat d’Oportunitats de la FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya).

El passat mes de juny, ella va participar en la roda de premsa que la FaPaC va realitzar a Terrassa, campiona catalana en segregació escolar, per presentar un Decàleg (vegeu a www.malarrassa.cat), elaborat per la mateixa federació, per combatre la segregació. «En portar els meus fills (de 5 i 8 anys respectivament) a escola, em vaig trobar amb una realitat que desconeixia, la segregació».
Bé, no només la segregació, també les dificultats per fer funcionar l’AMPA, tot i ser una eina necessària, fonamental, per permetre la participació de les famílies en l’àmbit educatiu. Aquest any passat, es va reconstituir després d’un temps amb dificultats, coincidint amb la creació d’una plataforma d’AMPAs a la ciutat.

Per a la Pamela, que havia començat a editar un bloc d’opinió per «exercir el pensament crític» (terrassacanvis.blogspot.com), va ser una mica sorprenent la reacció de les persones davant l’atemptat del 17 d’agost del 2017, a Barcelona, quan es deien contrariades pel fet que uns joves suposadament «integrats» s’haguessin posat en un grup terrorista. Des de la seva experiència en una escola segregada, la Pamela, filla d’un exiliat xilè i casada amb un ciutadà de Mali, es preguntava «com és que no veuen que no hi ha integració, que estem en una societat amb una fractura social molt bèstia i anem cap a pitjor. Perquè la fractura s’expandeix; i la segregació és només un dels símptomes».

Tot aclarint que «els meus fills no tenen problema», informa que a l’escola hi ha un 79% d’alumnat de famílies immigrants de molts països. Un percentatge que no correspon amb la població del districte. La concentració, explica, es produeix perquè les famílies autòctones defugen el centre i busquen plaça en altres escoles, encara que sigui fora del districte o el barri.

D’altra banda, el que sí que és problemàtic és l’alt nivell de matrícula viva, un 40% durant el curs passat. «Em sembla molt alta, tant de nens que entren i altres que se’n van, moltes vegades sense conèixer l’idioma».

En tot cas, emfasitza, el problema de la segregació no es produeix tant per l’origen o el barri on vius com per la classe social, «parlem més aviat de famílies pobres, de manera que en aquest context molts d’aquests nens estan condemnats a l’exclusió social». Clar que hi ha una relació bastant directa entre les dues qüestions, però no determinant.

Així, doncs, sol passar que la direcció no pot atendre bé el tema pedagògic perquè ha de solucionar altres temes abans, els relacionats amb les garanties bàsiques de vida: alimentació, habitatge… «Hi ha molta gent en situació de pobresa molt crítica, i tot concentrat en la mateixa escola».

Des de la seva experiència personal i també tenint en compte els estudis i informes sobre la qüestió, la Pamela afirma que «per a l’alumnat autòcton anar a una escola com aquesta no crea perjudici en relació a l’assoliment d’èxit escolar. Perquè aquest no depèn només de l’escola, depèn en un tant per cent molt gran, ho diuen molts estudis, de la motxilla que porten de casa: principalment el nivell d’estudis de pare i mare, i la situació socioeconòmica».

Periodista de professió, aquesta mare defensa que «les famílies autòctones no haurien de tenir por d’anar a aquestes escoles perquè no repercuteix en l’èxit escolar». Estadísticament, assegura, «hi ha una mica menys de mitjana però gairebé imperceptible». D’altra banda, «com més famílies autòctones hi hagi és millor per combatre la segregació i per a l’alumnat de famílies migrants», afirma tot citant l’experiència d’escoles del barri del Raval de Barcelona, on grups de famílies van decidir matricular-se en massa en escoles segregades, amb un èxit molt gran.

Des del vessant més personal, la Pamela emfasitza que «per als meus fills és bo anar a un col·legi amb diversitat, segur que no és dolent; sí que és dolent pels seus companys el no tenir contacte amb els catalans i infants en situacions econòmiques més favorables, i em fa pena, perquè això apunta a una societat amb més exclusió. Estem parlant de nens petits, hi ha un substrat de menyspreu que fa molt mal».

«La segregació, de totes maneres», insisteix la Pamela, «no és el problema, sinó que és el símptoma d’un problema més profund, que és la progressiva privatització de l’educació». Al país, informa, hi ha una triple xarxa d’escoles: una, la pública segregada; altra, l’escola pública elitista i, tercer, la concertada. A la pública elitista hi ha quotes d’AMPAs molt més grans, amb més recursos i materials, s’exigeix als pares i mares un esforç econòmic més gran per mantenir coses més cares, «són els centres als quals tots els pares i mares volen anar».

L’altra xarxa pública, subratlla, «va més en el camí de l’assistència, entre cometes, aquests nens tenen dret a estudiar, però a la meva escola només es fan colònies a 6è, mentre hi ha escoles públiques en les quals es fan des de P3 o P4, n’hi ha moltes diferències».

En definitiva, sentencia, «la Generalitat ha comprat el sistema neoliberal de la competitivitat i es fan les jornades de portes obertes, es presenten projectes pedagògics diferenciats… s’estan venent les escoles públiques com si fossin privades». Quan, considera, «els models pedagògics haurien de ser iguals per donar igualtat d’oportunitats, una educació de qualitat per a tothom».

Pamela Navarrete, Xènia Amorós i Àlex Castillo durant la roda de premsa. Foto FaPaC

Terrassa: segregació i polèmica amb els menjadors escolars

Sobre el fet que Terrassa sigui campiona en segregació escolar a Catalunya, la Pamela Navarrete recorda, primer, que «la segregació no s’explica per la segregació residencial sinó pel comportament de les famílies, per desinformació, i que defugen les escoles amb migrants». Després, afegeix, hi ha «la deixadesa o irresponsabilitat de les Administracions, que no han pres mesures en el primer moment». Aquest seria molt clarament el cas de Terrassa, on «fa més de 2 anys que l’informe del Síndic denunciava la situació i encara no s’ha pres cap mesura».

Aparentment, aquesta situació estaria a punt de solucionar-se, almenys és això el que anuncia el govern local, tot informant que ja tenen un informe elaborat. De totes maneres, afegeix la Pamela, «a menys que es prenguin mesures importants i efectives, les tendències generals apunten que aquest és un problema que es fa crònic i es preveu que els percentatges creixeran més».

D’altra banda, en tancar-se el curs polític, els menjadors escolars van ser objecte de denúncia, arribant a plantejar-se que hi havia escoles on l’alumnat passava gana. La Pamela afirma no tenir constància. Afegeix, però, que «n’hi ha altres temes, com la formació dels monitors, i que els menjadors siguin inclusius, preparats per a infants amb necessitats especials». I encara, defensa que «cal crear un observatori municipal del servei de menjadors, perquè no n’hi ha cap tècnic municipal que s’hi dediqui, i això no pot ser. L’Ajuntament no es pot limitar a concedir el servei a un tercer i desentendre’s».

Related Articles

1 Comment

  1. Carla

    Un dels problemes que ens hem trobat a la nostra família a l’hora de portar a la nena a l’escola és la falta d’escoles públiques de la nostra zona, aprop de casa.
    Sembla que si vius aprop del centre tens l’obligació de portar als nens a les concertades del centre.
    Nosaltres voliem una pública i la que està aprop de casa pertany a una altra zona. La que ens toca queda a uns quants km de casa nostra, pero tot i així farem l’esforç.
    La nostra peque de tres anys, tindrà que agafar cada matí, cap a les set, el bus que la porta a l’escola pública de la seva zona per asistir a matiners.

    Al parc i per part dels pares de l’escola bressol, hem tingut que escoltar crítiques per portar la nena a la pública. Quasi tots els comentaris eren racistes, cosa que fastigueja molt escoltar.

    L’única crítica que tenim sobre la situació de les públiques a Terrassa és la de no poder accedir a una escola pública aprop de casa on poder anar caminant cada matí.

Deixa un comentari