Sindicats que no serveixen per allò pel que varen ser creats, temps de canvis, poca consciència de classe, convertits en meres gestories de serveis, reclamacions i el que faci falta. És el gran fracàs del sindicalisme reformista.
Aquell sindicalisme de lluita, de canvis, de transformacions del sistema capitalista, d’emancipació dels treballadors i treballadores, per a millorar la qualitat de vida… Tot s’ha quedat pel camí, alguns diuen, per la modernitat del progrés, d’altres de la forta implantació de l’individualisme, de la pèrdua de referents…
Burocràcies sindicals, alliberats cada vegada més i més aviat, plenament institucionalitzades i integrades al sistema i al règim que els dóna la supervivència on l’afiliació no és el més important, ja no viuen de la quota. És més, els anomenats “sindicats majoritaris” tenen la seva seu central dins el Ministeri de Treball i Afers Socials, tot barrejat i dependents.
S’han fet grans en burocràcia i alliberats, però han perdut representació i funcionalitat. És un àmbit que no ha patit cap canvi, ni transformació, fins ara han estat incapaços de viure la seva reforma i adequació.
Per desgràcia, els treballadors i treballadores no han aconseguit imposar una reforma que obligui els sindicats a ser més reivindicatius i compromesos amb els seus interessos, i dels pensionistes i els aturats, que només interessen per a rebre línies de subvenció per a fer cursos de formació, que de vegades es cobren i no fan com s’ha demostrat.
La pèrdua de drets laborals i socials s’ha fet amb la passivitat sindical, el seu retrocés en la lluita per a garantir-se certs privilegis i subvencions ha afavorit als interessos de les patronals i el govern de torn. L’anomenada “crisi” només ha estat la gran excusa per a enfortir al capitalisme que avui és més fort, i els treballadors i treballadores han retrocedit en drets laborals i socials. Més empobrits i subordinats, molts joves tenen un futur incert amb alts nivells de precarietat.
El sindicalisme en molts aspectes està tocat de mort, ja que en molts casos no són garantia de res, ni representen a molts sectors de les classes treballadores que se senten abandonades i traïdes. I una de les dades més evidents és el baix índex d’afiliació, fet que provoca la gran debilitat de les organitzacions, que al final només tenen als alliberats professionals com a massa activa, però que és una debilitat que provoca la por de perdre el seu sou i en cap cas aniran a nivells de confrontació que posi en perill el seu estatus. I això ho demostra el fet que durant l’anomenada “crisi estratègica” el nivell de conflictivitat ha estat molt baix, davant del nivell de confrontació i pèrdua de drets i poder adquisitiu provocat. I ara, seran incapaços de fer que la Reforma Laboral o la Llei Mordassa s’anul·lin per molt PsoE que governi, cal recordar que ja va iniciar la Reforma, per molt que s’amagui amb el PP com a màxim responsable. Els rics són més i ho són més.
Mentrestant, ho van pactant tot en aspectes salarials que en cap cas permetrà recuperar tot allò que s’ha robat als treballadors i treballadores, i al conjunt dels pensionistes. I no busquen solucions en el tema de les pensions participant en el Pacte de Toledo. Signant acords de pèrdua de llocs de treball i no afavorint la distribució digna del treball amb la reducció d’hores, o prohibir la doble feina, i afavorir l’anticipació de la jubilació per a crear nous llocs de treball. Li van fent el joc al sistema en detriment dels seus àmbits d’afinitat i afectació, això genera una gran confusió i la pèrdua de relació amb els seus, per tant, molt més febles i que no representen a ningú, només als seus alliberats professionals, fent un règim i sistema capitalista molt més fort, amb més pobres i persones precaritzades, hipotecats en el present i en el futur.
I alguns sindicats molt apropats a determinats partits polítics que en diuen afins, això ho tornarem a veure ara amb el govern del PsoE-Psc, com el nivell de mobilització baixarà, no tant perquè aquests apliquin polítiques diferents, sinó perquè alguns juguen a la doble afiliació i subordinen els interessos dels treballadors i treballadores als interessos del partit governant, per tant, sempre contra els seus interessos.
La misèria, al final sempre en un moment o altra fa esclatar la seva situació, i cal tenir esperança perquè les coses canviïn de veritat, i això no serà gràcies ni al PsoE-Psc ni als mal anomenats sindicats “majoritaris”, que és un títol interessat per a mantenir-los subjectes a la negociació i als interessos del règim. Per desgràcia, els sindicats que podien canviar i que van ser una força important al llarg de la història. l no viuen el seu millor moment, però bé, és qüestió de tranquil·litat i paciència, com van les coses el seu retorn és qüestió de temps i està més que garantit.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari