[Miquel Mallafré] L’olla de pressió

No Comment

El “problema català” en realitat és el problema espanyol. El problema centenari de la manca de llibertat, de la manca de tolerància a la diferència, del domini humiliant d’una oligarquia paràsita encapçalada per la corona, l’església i l’exèrcit, els tres estaments que dominen al poble sotmetent-lo a la ignorància i l’engany. Catalunya només és el termòmetre de la febre d’un malalt terminal. Així és des de fa segles i sense interrupcions.

Mentre hi hagi gent a la presó tancada de manera injusta, empresonats en el temps com a càstig exemplar i amb un Estat de Dret lligat a uns jutges (Llarena al capdavant) com a bandera d’una justícia repressiva i anticonstitucional, no hi haurà solució per a Catalunya. Pedro Sánchez ho ha tingut a les mans i ho està deixant escapar, com tantes altres coses. Mentre aquest autoritarisme pretengui mantenir sotmesa a Catalunya per la violència, Espanya seguirà amb el seu bloqueig polític, seguirà amb el seu embrutiment moral, amb el seu descrèdit, el seu ridícul i la seva irrellevància mundial.

Espanya és tan irresponsable que és capaç d’enfrontar-se judicialment a un altre país com Bèlgica o a mitja Europa si cal i posar en risc la seva continuïtat dins la UE, i a llarg termini arruïnar econòmicament el territori abans que Catalunya pugui fer un referèndum d’independència. El tsunami que li ve a sobre a Espanya no el supera ni el Juan Antonio Bayona. Espanya ha entrat en una involució neofeixista i un nacional catolicisme borbònic preocupant.

Ho han intentat de totes les maneres, primer derivant el debat cap als diners, volent demostrar que si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea, que no podria pagar les pensions, que no hi hauria feina, que els aturats es moririen de gana (com si l’economia fos l’únic argument per acabar amb la rebel·lia sense tenir en compte el desamor a l’hora d’un divorci), bla, bla, bla.

Només a un malalt, a un irresponsable o a un psicòpata se li acudiria deixar una olla exprés amb tota l’escudella al foc i anar-se’n a dormir. Doncs això és el que han fet els Governs espanyols amb l’ajut inestimable de la judicatura. Això sí, si la caldera peta, són capaços de reclamar a la casa que fabrica les olles de pressió. Què passarà si algun entusiasta dels que estan en nòmina per la “unidad de España”, amant de la seva particular justícia ordena qualsevol imbecil·litat? Algú creu que l’olla resistirà amb tanta escudella dins? L’única solució a aquest gran problema o desafiament és posar la caldera sota l’aixeta i obrir-la, o el que és el mateix, negociar un referèndum vinculant, sense fotre cap drama i, que els catalans decideixin si perden o guanyen el que calgui. Molt em temo que optaran per apujar el foc.

El servilisme i la politització de la Justícia espanyola és un fet lamentable. Només desitjo que el Govern espanyol faci una lectura intel·ligent del sentir del poble català que té el dret a decidir una política que no estigui condicionada pel càncer del “nacionalisme espanyol” que no creix ni deixa créixer a l’Espanya de les nacionalitats. Qui pensi que amb Policies, Guàrdia Civil, militars, jutges prevaricadors, feixistes amb barra lliure, presó i exili, en definitiva que la força de l’extorsió del més fort acabarà per imposar-se sobre una minoria, haurà perdut per sempre a Catalunya perquè en major o menor mesura la seva societat exigirà el dret i la llibertat d’escollir com volen viure i amb qui compartir el seu destí.

El fotut és comprovar com avui dia a Espanya, els que ostenten el poder polític i militar, el monopoli de la violència, o la llei del més fort, tornen a cometre els mateixos errors que històricament s’han reproduït de manera cíclica perquè encara no ha nascut un polític espanyol i per desgràcia no existeix una societat democràticament madura a Espanya que tingui el coratge i el valor de proposar i seduir a una minoria per dur a terme una solució realment democràtica a un conflicte polític permanent.

Una vegada més, un any més l’11-S s’ha demostrat el compromís d’una part molt important de la societat catalana per la llibertat i el dret a decidir el seu futur de forma pacífica i democràtica, una gran exhibició de força, però sense un pla definit. El problema és que Espanya no és ni Canadà ni el Regne Unit, els missatges subliminars no els ha entès mai.

De totes maneres molta gent hauria d’entendre (acceptar és opcional) que històricament les independències (totes) s’aconsegueixen de forma acordada, amb suports internacionals d’alguna potència o bé per la força. No hi ha més. L’acord amb Espanya no es donarà. En aquests moments cap potència està interessada en Catalunya i no hi ha força per poder ser utilitzada (només la d’un bàndol).

Les creences uneixen molt, la raó i el pensament intel·lectual no tant. Una cosa és el que ens agradaria i un altre molt diferent la realitat que una immensa majoria no la vol suportar. Hi ha un món real i un altre tal com ens agradaria que fos, el problema és que hem de viure en el món real.

Crida l’atenció que entitats privades com SCC, Tabarnia i d’altres grups de dubtosa procedència, no vulguin o ni tan sols s’atreveixin a organitzar les seves pròpies manifestacions unionistes. Vergonya. Com vergonya ha estat l’escandalós ridícul del sainet muntat per Cs a la plaça del Rei de Barcelona, un acte al qual van assistir per obligació els quadres del partit feixista ultradretà, els periodistes i algun que altre curiós que passava per allà, entre tots no superaven el centenar de persones, comptats un per un dues vegades. Quina mitja Catalunya més estranya.

miquel mallafré, 12 de setembre de 2018

P. S.
Avui més que mai, la llibertat d’expressió serveix per detectar idiotes, preservem-la sempre.

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER